En els darrers mesos he escrit articles de
reconeixement sobre alguns personatges de Cerdanyola, tant de fills il·lustres
com d’artistes i gent del món de la cultura i la política. Gent
coneguda! Tanmateix, al costat de la gent important, hi viu un munt de gent
anònima, de gent normal que no surt mai als diaris però que conformen i
donen vida també als pobles. Seria allò que Francesc Candel definia com
“els altres catalans”. Avui, vull parlar d’un d’aquests
cerdanyolencs.
El Martí Sánchez va ser un noi emigrant,
de dotze anys que, al costat dels seus pares i els altres germans, van
deixar un dia tot el que tenien, la terra recremada, resseca i eixuta dels
poblets perduts d’una Almeria anacrònica; la casa de camp, amb els arbres
tradicionals, com l’olivera, la figuera i l’ametller; i la cria de
bestiar domèstic, com ovelles i cabres, destinades a la producció de llet
i formatges, i de porcs, adreçats al manteniment del rebost familiar, amb
pernils, cansalades i embotits.
La família del Martí, com altres famílies
immigrants procedents de l’Almeria propera a Múrcia, una Almeria amb
costums i tradicions culinàries segurament més properes a les murcianes
que les andaluses, es va establir l’any 1928 a la terra de promissió, al
nou Xauxa utòpic de la Catalunya de l’Exposició Universal de 1929 i a la
Cerdanyola en efervescència constructora, mancada de paletes i manobres per
les obres dels nous barris d’estatges, i mancada de peonatge per la
fabricació de plaques i tubs d’amiant i ciment. Dies enrere, Francesc
Mariner, el darrer hereu de la casa pairal de Can Xarau, em recordava els
anys trenta quan “el tio Miguel”, el pare del Martí, va escriure uns
versos dedicats a Can Banús, la masia propera, que mantenia forta competència
amb la primera.
D’origen andalús, Martí ha viscut tota
la seva vida a Cerdanyola, on va treballar i on es va casar i va tenir fills
i néts. Va fer la guerra al costat de la República, la va perdre, va ser
internat en camps de concentració i va ser depurat per les autoritats
franquistes, sense rebre mai a canvi cap indemnització econòmica ni cap
reparació moral.
Com obrer de la construcció, primer
manobre i després peó a la fàbrica Uralita i paleta fora d’hores, es va
passar la vida treballant i fent hores extres i preufets, a més de la
jornada laboral establerta, per poder tirar endavant la família,
especialment en els difícils anys de la postguerra.
Integrat a Cerdanyola, sense renunciar a la
seva llengua materna, parlava en català i entenia la realitat catalana. A
la dècada republicana, Macià i Companys van ser presidents seus, al temps
que Durruti aplegava sentiments i passions. Aquest és un fet cabdal dels
cerdanyolencs d’origen andalús, arribats a Cerdanyola als anys vint, molt
diferent del que ha succeït amb bona part dels immigrants andalusos
arribats als seixanta i els setanta, per a molts dels quals, el primer és
la seva terra d’origen, mentre que Catalunya, el català i els costums
d’aquí formen part d’un fet rar, que troben anacrònic sinó oposat al
seu món, gairebé contra natura perquè sovint s’enfronta a allò altre
que els és més propi, la concepció espanyola –o andalús-espanyola- de
la vida dins de Catalunya, la qual per ells només existeix com una part més,
no reduïda del tot, d’Espanya.
Com obrer de la Uralita, entre 1946 i 1974,
el Martí Sánchez va conèixer en els inicis el paternalisme empresarial de
l’amo Josep M. Roviralta i va pensar que aquelles paraules de lloa als
seus treballadors perdurarien per damunt dels temps, al temps que respirava
i respirava pols d’amiant fins magatzemar dins seu una quantitat elevada,
més que suficient, per produir-li la mort. Els metges de l’empresa mai no
li van diagnosticar l’asbestosi. Un de menys, pensarien. I els metges del
Taulí, en aquests darrers anys, veien com, anys després de cessar la
fabricació amb amiant a Cerdanyola, continuaven arribant malalts, mai
diagnosticats com a tal pels responsables mèdics, amb els pulmons carregats
de fibra mineral. I mireu que n’és de difícil viure amb una pensió
d’aquelles per sota del mínim vital, una pensió de 59.000 pessetes a
l’any dos mil.
Però, l’asbestosi, com a símbol del
maligne de la Cerdanyola industrial, és irreversible i, més tard o més
d’hora, sorgeix i crida a tothom que ha conviscut llargament amb
l’amiant. Hi ha organismes més febles i organismes més forts, però
tots, al final, ho acaben pagant. Hi ha qui com el Martí ha mantingut una
fortalesa excepcional fins els vuitanta sis anys, que ha caigut vençut. Hi
ha d’altres, com el seu cunyat Antonio, també d’Almeria i també com
ell mai diagnosticat com a malalt d’asbestosi, que va caure més jove, víctima
de la pleuritis mortal, eufemisme emprat per diagnosticar algunes morts
produïdes per les fibres d’amiant.
Avui, el Martí, un “altre cerdanyolenc”, un cerdanyolenc d’aquells
d’a peu, ens ha deixat. Ha viscut tant com ha pogut amb l’organisme
carregat d’amiant i mai l’empresa ni l’administració no l’han
compensat econòmicament o moral. Ni tan sols li han transmès les seves
disculpes per no haver tingut cura de la seva salut mentre treballava.
Des d’aquestes senzilles paraules de
defensa dels caiguts pel desenvolupament econòmic i l’amiant, hem volgut
retre homenatge a tots aquells cerdanyolencs anònims que, com el Martí,
han rebut el càstig de les agressions al medi ambient i a la pròpia vida.
Tornar
a la relació d'articles periodístics |