A
diferència dels malalts actius, que són aquells que han treballat en
empreses on hi havia exposició a l’amiant, definim com malalts
passius tots aquells que han estat sotmesos a l’exposició d’amiant
i que han emmalaltit a conseqüència d’aquella exposició, sense
haver estat mai treballadors d’aquella indústria d’amiant i ciment.
Als
Estats Units, els malalts actius i passius han estat definits com
directes i indirectes, respectivament, encara que el criteri no és el
mateix en cada estat. També són anomenats com persones amb exposició
no laboral (“nonoccupationally exposed people”) o amb exposició
ambiental.
Els
malalts passius poden ser-ho per diverses raons, però en parlarem de
les dues principals: 1) els familiars directes del malalt actiu, i 2)
els veïns propers a la fàbrica d’amiant, el focus emissor de la
contaminació.
A
la ciutat de Getafe (Madrid), on hi havia una fàbrica d’Uralita de
materials d’amiant ciment, les runes industrials d’aquella
companyia, abocades en una zona del terme, es van anar amuntegant fins
formar “an asbestos waste mountain, which has been condemned by
unions, environmental groups and political parties alike”.[1]
Aquest és un exemple de potencial emmalaltiment de gent aliena a la fàbrica
d’amiant ciment.
Fins
un radi de dos quilòmetres dels centres de treball, a Glasgow i
Hamburg, la taxa de prevalència del mesotelioma pleural és de 17 a 18
vegades superior a les zones més allunyades. Al Seminari Europeu de
l’Amiant, celebrat el juny 2001, els investigadors van presentar sis
casos d’Espanya, Itàlia i Suïssa, dos dels quals eren molt propers a
fàbriques d’amiant-ciment. La conclusió dels autors era que
“living between 2000 and 5000 m from asbestos industries or within
5000 m of industries using asbestos could also be associated with an
increased risk”.[2]
Són
nombrosos els casos documentats als Estats Units de familiars de
treballadors de l’amiant que han mort a causa de malalties produïdes
per l’amiant. Van resultar contaminades per l’amiant que portaven
els treballadors impregnat a la roba o les sabates. Des de l’Hospital
Mont Sinai, de Nova Iork, un dels pioners en l’estudi de les malalties
produïdes per l’amiant, es diu que “there are also several
instances of worker’s wives developing asbestos disease because they
cleaned their husband’s asbestos-covered work clothes”.[3]
L’EPA, “U.S: Environmental Protection Agency”, ha reconegut
que algunes de les malalties produïdes per l’amiant s’han
desenvolupat a partir de l’exposició a que han estat sotmeses les
robes de treball i els equips que els treballadors han dut a casa seva
des dels llocs de treball. És a dir, l’agència americana, reconeix
que hi ha malalts d’amiant entre els familiars dels treballadors, val
a dir, malalts passius o indirectes, fet aquest que no ha estat
reconegut per cap organisme de l’Administració pública espanyola. A
la mateixa conclusió arriba l’Institut americà del Càncer en
assenyalar que el risc de desenvolupar un mesotelioma és evident dins
de les famílies dels treballadors exposats. Aquesta exposició domèstica
s’ha donat procedent del calçat, roba, pell i cabell dels
treballadors i l’anomenen exposició paraocupacional.[4]
Paul Brodeur, en un excel·lent treball, assenyala que, a partir de la
desfeta de Johns Manville, a partir de 1982, es van posar de manifest més
de 100.000 víctimes de l’amiant, encara que l’investigador Selikoff
les establia entre 200.000 i 300.000. I diu que “fully 30% of the
wives, children and family members of heavily exposed asbestos shipyard
and factory workers” Clarament, hi havia malalts passius entre les
esposes i els fills dels treballadors de l’amiant.[5]
El risc d’exposició que han patit els familiars es disminueix fent
canviar els hàbits dels treballadors abans de deixar el lloc de
treball, fent-los dutxar i canviar de roba.
També
tenim informació d’Europa. L’empresa belga Eternit, una de les
multinacionals més grans del sector, que havia donat ocupació a milers
de treballadors, va ocasionar “asbestos victims who had the misfortune
to live in her street; neither they nor their relatives had worked at
Eternit’s plants; their exposure had been environmental”. Les víctimes
no laborals de l’empresa, els que diem malalts passius, són definits
aquí com familiars i veïns amb exposició ambiental.[6]
Bob
Ruers, membre fundador de la “Dutch Asbestos Victims’ Group” va
informar l’any 2001, de resultes de les víctimes produïdes per les fàbriques
Eternit arreu del món, que hi havia diverses classes de víctimes:[7]
- Persones
que havien treballat a la fàbrica Eternit.
- Membres
de les famílies dels treballadors els quals van ser exposats a les
fibres d’amiant a partir de les robes de treball que els familiars
duien a casa. Bob va descriure el cas d’un afectat el qual havia
pledejat contra Eternit al·legant que era un home de 32 anys, que
el seu pare havia treballat a Eternit i que ell, el fill, havia
esdevingut malalt. Malgrat que Eternit va lluitar contra aquest cas,
va reconèixer la seva responsabilitat i va pagar una compensació
al malalt.
- Persones
que havien viscut prop de la fàbrica. La fàbrica produïa runes
d’amiant-ciment, les quals eren eliminades al més baix cost
possible. Entre 1945-1980, runes d’amiant blau i blanc van ser
escampades als voltants de la fàbrica i van cobrir quilòmetre a
quilòmetre de carrers i carreteres. La gent local va resultar
contaminada d’aquesta exposició ambiental a l’amiant. Van haver
alguns que de petits havien jugat i viscut a les zones properes a la
runa i se’ls havia declarat mesoteliomes. Bob va representar a
tres clients afectats de mesotelioma. Un era l’esposa d’un
granger que havia omplert de runes el camí del jardí; l’altra
era una dona que havia viscut en una granja amb un nen, el qual
anava a l’escola a través d’un dels camins contaminats
d’amiant; van rebre una indemnització d’Eternit; i el tercer
cas va ser el d’una ciclista que emprava un camí ple d’amiant.
Bob
Ruers treballa ara amb la idea que si Eternit és responsable per la
mort d’aquelles tres persones, malalts passius, també és responsable
per la mort d’altres moltes persones arreu del món, també malalts
passius.
Els
productors d’amiant, tant miners com de productes d’amiant-ciment,
neguen qualsevol risc d’aquell material. Per exemple, autoritats i
empresaris han arribat a promoure que l’amiant brasiler aporta
diversos mites, un dels quals és negar perills fora de la planta
industrial: “only occupational asbestos exposure can be dangerous;
environmental exposure is safe”.[8]
La
“BBC News” va publicar el 8-02-2003 que també “families of those
who work with asbestos can also be infected if asbestos particles are
brought into the home on clothes”.[9]
Un reportatge de la BBC recollia el cas de l’esposa d’un treballador
de “Cape Asbestos”, d’Acre Mill, la qual tenia pocs mesos de vida,
a causa d’una malaltia causada per l’amiant que duia la roba de
treball del seu marit: “a lady who has been given 3 months to live as
a consequence of shaking out and washing her husband’s clothes when he
worked at the mill”.[10]
El
“National Cancer Institute” va fer públic un document el 7-10-2003,
amb el títol “Asbestos Exposure: Questions and Answers”, el qual
recollia que “there is some evidence that family members of workers
heavily exposed to asbestos face an increased risk of developing
mesothelioma. This risk is thougth to result from exposure to asbestos
fibers brought into the home on the shoes, clothing, skin, and hair of
workers. This type of exposure is called paraoccupational exposure”.[11]
Una
altra possibilitat de contraure malalties per l’amiant podrien venir
dels dipòsits d’amiant, procedents del desgast i el trencament dels
productes d’amiant, i el lliurament de partícules d’amiant a
l’atmosfera i el medi ambient.
Malgrat
les diferents directives de la Unió Europea, regulant la malaltia produïda
per l’amiant, encara no són reconeguts avui dia els drets dels
malalts passius, val a dir, dels familiars dels malalts actius que,
sense moure’s de casa, amb la neteja de la roba de treball, han
adquirit també aquella malaltia. Encara diríem més: caldria reconèixer
la malaltia també pels ciutadans que han estat veïns del focus emissor
de la contaminació i n’han resultat greument afectats.
L’European
Asbestos Seminar, celebrat el juny 2001, va concloure amb una resolució
d’interès pels malalts passius. Deia al preàmbul que encara que
“l’origen de l’exposició a l’amiant és bàsicament laboral,
calia reconèixer com a importants algunes malalties produïdes per
l’exposició ambiental a l’amiant”. Els delegats d’aquell
seminari van demanar a la Comissió Europea, el Parlament Europeu i els
governs dels Estats membres diverses mesures de prevenció, entre les
que hi havia sobre “l’exposició ambiental a l’amiant”. També,
quant als drets de les víctimes, demanaven l’harmonització de
criteris per identificar i compensar les víctimes de l’exposició,
tant laborals com ambientals. Finalment, que les empreses que hagin
resultat culpables de l’exposició d’amiant als treballadors, als
ciutadans i al medi ambient hauran de ser responsables i respondre amb
les compensacions que els diferents Estats Membres haurien d’establir.
Malgrat
la clara relació entre malalts passius i els focus emissors d’amiant,
com mines i fàbriques, encara avui dia els malalts passius per amiant
no gaudeixen de cap reconeixement públic de la seva malaltia ni són
reconeguts com malalts ocasionats per l’amiant ni la llei ni les
empreses contaminants no els han reconegut cap compensació econòmica
per aquells danys soferts ni tampoc cap satisfacció moral pels
mateixos.
Cal
continuar reivindicant i demanar justícia!