A diferència dels malalts actius, que són aquells que han treballat en empreses on hi havia exposició a l’amiant, definim com malalts passius tots aquells que han estat sotmesos a l’exposició d’amiant i que han emmalaltit a conseqüència d’aquella exposició, sense haver estat mai treballadors d’aquella indústria d’amiant i ciment.

Als Estats Units, els malalts actius i passius han estat definits com directes i indirectes, respectivament, encara que el criteri no és el mateix en cada estat. També són anomenats com persones amb exposició no laboral (“nonoccupationally exposed people”) o amb exposició ambiental.

Els malalts passius poden ser-ho per diverses raons, però en parlarem de les dues principals: 1) els familiars directes del malalt actiu, i 2) els veïns propers a la fàbrica d’amiant, el focus emissor de la contaminació.

A la ciutat de Getafe (Madrid), on hi havia una fàbrica d’Uralita de materials d’amiant ciment, les runes industrials d’aquella companyia, abocades en una zona del terme, es van anar amuntegant fins formar “an asbestos waste mountain, which has been condemned by unions, environmental groups and political parties alike”.[1] Aquest és un exemple de potencial emmalaltiment de gent aliena a la fàbrica d’amiant ciment.

Fins un radi de dos quilòmetres dels centres de treball, a Glasgow i Hamburg, la taxa de prevalència del mesotelioma pleural és de 17 a 18 vegades superior a les zones més allunyades. Al Seminari Europeu de l’Amiant, celebrat el juny 2001, els investigadors van presentar sis casos d’Espanya, Itàlia i Suïssa, dos dels quals eren molt propers a fàbriques d’amiant-ciment. La conclusió dels autors era que “living between 2000 and 5000 m from asbestos industries or within 5000 m of industries using asbestos could also be associated with an increased risk”.[2]

Són nombrosos els casos documentats als Estats Units de familiars de treballadors de l’amiant que han mort a causa de malalties produïdes per l’amiant. Van resultar contaminades per l’amiant que portaven els treballadors impregnat a la roba o les sabates. Des de l’Hospital Mont Sinai, de Nova Iork, un dels pioners en l’estudi de les malalties produïdes per l’amiant, es diu que “there are also several instances of worker’s wives developing asbestos disease because they cleaned their husband’s asbestos-covered work clothes”.[3]  L’EPA, “U.S: Environmental Protection Agency”, ha reconegut que algunes de les malalties produïdes per l’amiant s’han desenvolupat a partir de l’exposició a que han estat sotmeses les robes de treball i els equips que els treballadors han dut a casa seva des dels llocs de treball. És a dir, l’agència americana, reconeix que hi ha malalts d’amiant entre els familiars dels treballadors, val a dir, malalts passius o indirectes, fet aquest que no ha estat reconegut per cap organisme de l’Administració pública espanyola. A la mateixa conclusió arriba l’Institut americà del Càncer en assenyalar que el risc de desenvolupar un mesotelioma és evident dins de les famílies dels treballadors exposats. Aquesta exposició domèstica s’ha donat procedent del calçat, roba, pell i cabell dels treballadors i l’anomenen exposició paraocupacional.[4] Paul Brodeur, en un excel·lent treball, assenyala que, a partir de la desfeta de Johns Manville, a partir de 1982, es van posar de manifest més de 100.000 víctimes de l’amiant, encara que l’investigador Selikoff les establia entre 200.000 i 300.000. I diu que “fully 30% of the wives, children and family members of heavily exposed asbestos shipyard and factory workers” Clarament, hi havia malalts passius entre les esposes i els fills dels treballadors de l’amiant.[5] El risc d’exposició que han patit els familiars es disminueix fent canviar els hàbits dels treballadors abans de deixar el lloc de treball, fent-los dutxar i canviar de roba.

També tenim informació d’Europa. L’empresa belga Eternit, una de les multinacionals més grans del sector, que havia donat ocupació a milers de treballadors, va ocasionar “asbestos victims who had the misfortune to live in her street; neither they nor their relatives had worked at Eternit’s plants; their exposure had been environmental”. Les víctimes no laborals de l’empresa, els que diem malalts passius, són definits aquí com familiars i veïns amb exposició ambiental.[6]

Bob Ruers, membre fundador de la “Dutch Asbestos Victims’ Group” va informar l’any 2001, de resultes de les víctimes produïdes per les fàbriques Eternit arreu del món, que hi havia diverses classes de víctimes:[7]

• Persones que havien treballat a la fàbrica Eternit.
• Membres de les famílies dels treballadors els quals van ser exposats a les fibres d’amiant a partir de les robes de treball que els familiars duien a casa. Bob va descriure el cas d’un afectat el qual havia pledejat contra Eternit al·legant que era un home de 32 anys, que el seu pare havia treballat a Eternit i que ell, el fill, havia esdevingut malalt. Malgrat que Eternit va lluitar contra aquest cas, va reconèixer la seva responsabilitat i va pagar una compensació al malalt.
• Persones que havien viscut prop de la fàbrica. La fàbrica produïa runes d’amiant-ciment, les quals eren eliminades al més baix cost possible. Entre 1945-1980, runes d’amiant blau i blanc van ser escampades als voltants de la fàbrica i van cobrir quilòmetre a quilòmetre de carrers i carreteres. La gent local va resultar contaminada d’aquesta exposició ambiental a l’amiant. Van haver alguns que de petits havien jugat i viscut a les zones properes a la runa i se’ls havia declarat mesoteliomes. Bob va representar a tres clients afectats de mesotelioma. Un era l’esposa d’un granger que havia omplert de runes el camí del jardí; l’altra era una dona que havia viscut en una granja amb un nen, el qual anava a l’escola a través d’un dels camins contaminats d’amiant; van rebre una indemnització d’Eternit; i el tercer cas va ser el d’una ciclista que emprava un camí ple d’amiant.

Bob Ruers treballa ara amb la idea que si Eternit és responsable per la mort d’aquelles tres persones, malalts passius, també és responsable per la mort d’altres moltes persones arreu del món, també malalts passius.

Els productors d’amiant, tant miners com de productes d’amiant-ciment, neguen qualsevol risc d’aquell material. Per exemple, autoritats i empresaris han arribat a promoure que l’amiant brasiler aporta diversos mites, un dels quals és negar perills fora de la planta industrial: “only occupational asbestos exposure can be dangerous; environmental exposure is safe”.[8]

La “BBC News” va publicar el 8-02-2003 que també “families of those who work with asbestos can also be infected if asbestos particles are brought into the home on clothes”.[9] Un reportatge de la BBC recollia el cas de l’esposa d’un treballador de “Cape Asbestos”, d’Acre Mill, la qual tenia pocs mesos de vida, a causa d’una malaltia causada per l’amiant que duia la roba de treball del seu marit: “a lady who has been given 3 months to live as a consequence of shaking out and washing her husband’s clothes when he worked at the mill”.[10]

El “National Cancer Institute” va fer públic un document el 7-10-2003, amb el títol “Asbestos Exposure: Questions and Answers”, el qual recollia que “there is some evidence that family members of workers heavily exposed to asbestos face an increased risk of developing mesothelioma. This risk is thougth to result from exposure to asbestos fibers brought into the home on the shoes, clothing, skin, and hair of workers. This type of exposure is called paraoccupational exposure”.[11]

Una altra possibilitat de contraure malalties per l’amiant podrien venir dels dipòsits d’amiant, procedents del desgast i el trencament dels productes d’amiant, i el lliurament de partícules d’amiant a l’atmosfera i el medi ambient.

Malgrat les diferents directives de la Unió Europea, regulant la malaltia produïda per l’amiant, encara no són reconeguts avui dia els drets dels malalts passius, val a dir, dels familiars dels malalts actius que, sense moure’s de casa, amb la neteja de la roba de treball, han adquirit també aquella malaltia. Encara diríem més: caldria reconèixer la malaltia també pels ciutadans que han estat veïns del focus emissor de la contaminació i n’han resultat greument afectats.

L’European Asbestos Seminar, celebrat el juny 2001, va concloure amb una resolució d’interès pels malalts passius. Deia al preàmbul que encara que “l’origen de l’exposició a l’amiant és bàsicament laboral, calia reconèixer com a importants algunes malalties produïdes per l’exposició ambiental a l’amiant”. Els delegats d’aquell seminari van demanar a la Comissió Europea, el Parlament Europeu i els governs dels Estats membres diverses mesures de prevenció, entre les que hi havia sobre “l’exposició ambiental a l’amiant”. També, quant als drets de les víctimes, demanaven l’harmonització de criteris per identificar i compensar les víctimes de l’exposició, tant laborals com ambientals. Finalment, que les empreses que hagin resultat culpables de l’exposició d’amiant als treballadors, als ciutadans i al medi ambient hauran de ser responsables i respondre amb les compensacions que els diferents Estats Membres haurien d’establir.

Malgrat la clara relació entre malalts passius i els focus emissors d’amiant, com mines i fàbriques, encara avui dia els malalts passius per amiant no gaudeixen de cap reconeixement públic de la seva malaltia ni són reconeguts com malalts ocasionats per l’amiant ni la llei ni les empreses contaminants no els han reconegut cap compensació econòmica per aquells danys soferts ni tampoc cap satisfacció moral pels mateixos.

Cal continuar reivindicant i demanar justícia!