S’ha estimat que en els darrers 40 anys, uns 25 milions de persones han estat exposats a l’amiant.

Les malalties produïdes per la inhalació de partícules d’amiant es poden classificar en tres graus o nivells de perillositat: plaques pleurals, asbestosi i càncers.

Resum de les malalties produïdes per l’exposició a l’amiant:

Les malalties pleurals, també qualificades d’anormalitats (“asbestos-related pleural abnormalities”), no són malignes i només es troben a la pleura. Es pot dir que constitueixen el primer grau de les malalties ocasionades per l’amiant. Es classifiquen en tres grups: plaques pleurals, engruiximent pleural i efusions pleurals.

Les malalties pleurals produïdes per l’amiant no són pròpiament asbestosi, ja que no hi ha fibrosi, encara que alguns metges les classifiquen com asbestosi pleural benigne.

Tanmateix, les partícules d’amiant formen calcificacions a la pleura, dites també plaques pleurals. Aquesta malaltia ha estat qualificada de benigna i, malgrat el risc de latència, pot quedar aturada per sempre o, en alguns casos, encara que sense massa evidència, podria evolucionar cap a un mesotelioma (càncer pleural).

La major part de malalts amb plaques, engruiximent o efusions pleurals no tenen cap símptoma. Tanmateix, poden ser diagnosticats mitjançant raigs X (encara que si són petites costa una mica)  i scanners CT[1].

Segons un estudi fet als treballadors de Madrid, el període de latència observat ha estat el següent. Durant els primers 15 anys se’ls presenta l’engruiximent pleural, durant els primers 20 anys es presenten les imatges intersticials difuses i entre els primers 20 i 25 anys l’asbestosi.[2]

Les plaques pleurals

Les plaques pleurals són l’engruiximent pleural de zones focals. Estan composades per teixits fibrosos, dins dels quals poden observar-se fibres d’amiant mitjançant el microscopi electrònic. En general, les plaques no produeixen dificultats respiratòries. Són una prova de l’exposició a l’amiant. Les plaques estan causades per migracions transpleurals de fibres d’amiant, particularment crisotil, el menys fibrogènic de les diferents varietats d’amiant. La crocidolita, la variant més fibrogènica i carcinogènica, és atrapada preferiblement als pulmons.

Les plaques són observades a partir d’uns 20 a 30 anys després de l’exposició inicial i la incidència augmenta amb la dosi. Això succeeix a les capes parietals de la pleura, més freqüentment al diafragma i la paret del pit posteriorlateral, especialment a través del revestiment de les costelles. A mida que l’edat augmenta, les plaques poden augmentar en grandària i la calcificació és comuna.

Les plaques pleurals constitueixen la manifestació radiològica més freqüent de l’exposició a l’amiant. Estan associades a exposicions baixes. Les plaques, a les radiografies, són vistes com elevacions focals de la pleura, detectades més fàcilment quan es troben en el perfil dels marges perifèrics dels pulmons.

Les plaques generalment són múltiples, amb la lògica simetria esquerra-dreta i poden estendre’s al llarg del temps produint làmines de pleura engruixida, val a dir, lesions d’engruiximent pleural difús.

La calcificació és comuna a les plaques. Generalment, és lineal i pot produir una aparença de “pa d’hòstia”.

Les plaques pleurals poden ser diagnosticades a partir de les radiografies de tòrax i les imatges CT. La biòpsia podria confirmar l’origen benigne de la lesió quan una placa és estesa indegudament o hi ha engruiximent pleural difús. Poques vegades caldrà recórrer a la cirurgia.

Les imatges CT són significativament més sensibles que les radiografies de tòrax per la detecció de les plaques pleurals, les quals són vistes com àrees focals de pleura engruixida. Les plaques sovint són calcificades i lleugerament més denses que els músculs intercostals adjacents, fins i tot quan no hi ha calcificació.

Les plaques pleurals no es troben, necessàriament, associades a malalties parenquimals pulmonars.

No hi ha evidència que les plaques pleurals degenerin en mesoteliomes malignes. Tampoc no són un marcador significatiu d’un major risc en el desenvolupament d’aquells mesoteliomes.

En molts llocs, les plaques pleurals, per la seva benignitat i asimptomatologia, no són acceptades per les autoritats com una forma de neumoconiosi, val a dir, que no hi ha dret a prestacions laborals. Tanmateix, la seva importància ve donada pel fet que, si les plaques apareixen a molts raigs X de treballadors d’una empresa, això vol dir que, sens dubte, hi ha exposició a l’amiant.

Per acabar, cal dir que hi ha certa confusió sobre les diferents manifestacions benignes de les malalties produïdes per l’amiant. Diferents investigadors utilitzen diferents paraules per descriure les mateixes coses o, per altre part, hi ha els que utilitzen les mateixes paraules per descriure coses diferents.

L’engruiximent pleural

L’engruiximent de la pleura és una fibrosi difusa d’aquesta part del cos. Les fibres d’amiant, que es mouen del pulmó a la pleura, produeixen l’engruiximent pleural i podrien desenvolupar una fibrosi.

L’engruiximent pot restringir la capacitat dels pulmons d’expandir i contraure’s i, com a conseqüència, es produeix una dificultat respiratòria.

Com les plaques, l’engruiximent constitueix una evidència de l’exposició d’amiant i un risc més elevat de desenvolupament d’altres malalties més greus de pit.

L’efusió pleural benigne

L’efusió pleural, relacionada amb l’amiant, és la concentració de fluid a l’espai pleural, la qual constitueix una forma benigne de les malalties produïdes per l’amiant.

Algunes efusions pleurals poden ocasionar dolors al pit, encara que moltes no produeixen cap símptoma.

Aquest tipus d’efusió pleural benigne és, mèdicament, tractable i hauria de servir als malalts per tenir cura de la seva salut respiratòria.