|
A
partir del problema inicial de l’emmalaltiment dels treballadors exposats a
la inhalació de partícules d’amiant i a la resistència de les empreses en
admetre el problema de salut, les reivindicacions dels treballadors i de les
centrals sindicals arreu del món occidental, han fet possible l’aprovació
d’una legislació restrictiva i/o prohibitiva vers l’ús de l’amiant.
Les queixes i reclamacions continuaran en els propers anys, a causa del llarg
període de latència de la malaltia, fins que la major part del problema hagi
passat.
A
continuació, es recull, per ordre cronològic, quina ha estat aquesta
legislació als Estats Units d’Amèrica (1972-1999), l’Estat Espanyol
(1961-2001) i la Unió Europea (1983-2003).
Estats Units d’Amèrica
(1972-1999)
Entre
1972 i 1999 sorgeix la legislació nordamericana que ha prohibit l’ús de
l’amiant en aquell país.
L’EPA,
“U.S: Environmental Protection Agency”, va començar l’any 1972 a
prohibir certs usos de l’amiant als Estats Units. En data del 12 de juliol
de 1989 va prohibir els productes que contenien amiant. Aquesta prohibició va
ser revocada per un tribunal d’apel·lació, el “Fifth Circuit Court of
Appeals in New Orleans”, l’any 1991. Tanmateix, van continuar prohibits
els següents productes, amb contingut d’amiant: baietes per netejar a
terra, cartró enrotllat i especialment paper ondulat, paper comercial i paper
d’especialitats, nomenclatures pròpiament nordamericanes. Per altra part,
també es prohibien els “nous usos” o productes amb contingut d’amiant
que mai havien estat fabricats abans.
L’EPA
va fer pública una altra norma clarificadora, amb data 18 de maig de 1999, la
qual continuava prohibint els productes fets amb amiant. Sembla que la
prohibició de 1989 i les limitacions imposades pel tribunal de New Orleans més
que clarificar el problema l’havia enfosquit i s’havien creat molts
malentesos. Per aquesta raó va ser emesa la clarificació de 1999.
Les
regulacions de l’EPA van caure sota l’autoritat de dues lleis federals i
les seves implementacions resultants: 1) La norma “Clean Air Act”, i 2) la
norma “Toxic Substances Control Act”. La primera de les dues normes havia
prohibit els materials aïllants incombustibles (any 1973) i els materials
decoratius (any 1978). A més, una nova revisió de 1990, prohibia altres
materials amb més d’un 1% d’amiant emprats a la construcció, tubs i
conductes a menys que l’amiant fos encapsat. En definitiva, hi havia molts
productes prohibits, però encara n’hi havia d’altres que podien ser
fabricats.
Estat Espanyol (1961-2001)
El
Govern Espanyol ha pres tardanament certes mesures a favor de l’eliminació
de l’amiant com a producte emprat a la indústria. Tanmateix, Espanya, al
costat de Portugal i Grècia, ha estat el darrer membre de la Unió Europea en
prohibir l’ús de l’amiant. No serà fins l’u de gener de 2005 que
l’amiant estarà oficialment eradicat de l’Estat Espanyol, quant a
material de consum. Vegem-ne quina ha estat la legislació específica entre
els anys 1961 i 2001:
Fins
l’any 1961, Espanya no tenia cap regulació de Seguretat i Higiene en el
Treball en relació a l’exposició a l’amiant.
Reial
Decret 2414/1961, de 30 de novembre, que regulava per primera vegada a Espanya
la concentració màxima permesa d’amiant, la qual va ser establerta en 175
mg/m3, emprant procediments gravimètrics pel càlcul del pes.
Ordre
762/1961 va reconèixer l’asbestosi com una malaltia laboral.
Ordre
Ministerial de 21 de juliol de 1982 que especificava el criteri d’exposició
a raó de 8 hores per dia i 40 hores per setmana, les quals eren les mateixes
dades que uns anys abans havien establert els nordamericans.
Reial
Decret 1351/1983, de 27 d’abril (BOE 27-05-83), que prohibeix la utilització
de l’amiant en el procés d’elaboració i tractament dels productes
alimentaris.
Ordre
Ministerial de 31 d’octubre de 1984, segons la qual s’aprova el Reglament
sobre treballs amb riscs d’amiant (BOE 267, 7-11-84; BOE 280, 22-11-84). Fou
de resultes de l’ingrés de l’Estat espanyol a la Unió Europea. És
l’instrument bàsic de la legislació espanyola i cobreix totes les
activitats on els treballadors es trobin exposats a la pols d’amiant. La
crocidolita, amiant blau, va quedar prohibit a Espanya l’any 1984.
Ordre
Ministerial de 7 de gener de 1987 (BOE 13, 15-01-87), de caràcter general,
però aplicable en els casos que els treballadors poguessin trobar-se exposats
a la pols amb fibres d’amiant, procedent de la manipulació de materials als
edificis, equips i instal·lacions amb amiant.
Reial
Decret 1406/1989, de 10 de novembre, que va limitar la comercialització i
l’ús de substàncies perilloses com l’amiant.
Reial
Decret 108/1991, d’1 de febrer, per prevenir i reduir la contaminació
ambiental causada per l’amiant. Es prohibeixen les emissions a l’atmosfera
de materials d’amiant que excedeixin concentracions de 0,1 mg/m3.
Ordre
Ministerial de 26 juliol 1993 (BOE 186, 5-8-93), segons la qual s’aprova el
reglament sobre treballs amb risc d’amiant. Prohibeix l’ús de la
crocidilita, que ja havien prohibit l’any 1984.
Llei
24/1997, de 16 juliol, article 8, que modifica l’art. 137 de la Llei General
de la Seguretat Social. Denegava sistemàticament totes les sol·licituds
d’Incapacitat Permanent, malgrat la trista realitat en sentit contrari:[1]
...aquel
trabajador que un día abandonó la fábrica para no volver y que morirá
fuera de ella después de varios años de una existencia miserable y
desesperada. Para colmo, la causa del triste suceso se atribuirá a cualquier
enfermedad imaginaria no relacionada con el amianto. Entre 1980 y 1997 la
Administración española sólo ha reconocido 37 muertes relacionadas con el
amianto mientras que en el Reino Unido, por ejemplo, cada año se reconocen
2.800 muertes por exposición al amianto, en Francia 1.100 y en Alemania
2.000. Y no es que en España no haya expuestos al amianto: más de 60.000
trabajadores lo estuvieron en los últimos 30 años.
Ordre
del Ministeri de la Presidència, de 7 de desembre de 2001 (BOE 14-12-2001),
que modificava l’annex I del Reial Decret 1406/1989 i que prohibia la
utilització, producció i comercialització del crisotil a Espanya, a partir
de 14-06-2002, enlloc de l’u de gener de 2005 com assenyala la Directiva
Europea.[2]
Tanmateix,
aquell avançament al 14 de juny de 2002, de la prohibició de l’amiant, no
va ser duta a terme. El Grup Parlamentari Socialista al Congrés dels Diputats
va presentar una pregunta segons la qual:[3]
en
septiembre de 2002 entraron por Huelva, procedentes de Gibraltar, 5.000 kilos
de amianto crisotilo. Tenemos también constancia de que en diciembre de 2002
entraron por Las Palmas, procedentes de los Países Bajos, 21.000 kilogramos
de amianto. Y tenemos constancia de que en febrero de 2003 volvieron a entrar
por Huelva, también procedentes de Gibraltar, otros 3.000 kilogramos de
amianto... Nuestra pregunta sería por qué se sigue recibiendo amianto en
España si está prohibido.
L’Estat
espanyol ha estat un dels més permissius, tradicionalment, al costat de
Portugal, Grècia i Irlanda. Espanya s’ha alineat sovint al costat dels països
que permetien l’ús de l’amiant de forma “controlada”, val a dir, tal
com assenyalaven els minaires, els productors de fibres d’amiant (Canadà).
Espanya, Grècia i Portugal es van oposar inicialment a la Directiva amb les
mateixes objeccions que ha mantingut l’Institut de l’Amiant, de Canadà,
val a dir dient que no acceptaven les raons científiques exposades pels
altres estats membres. No oposaven resistències a l’efecte tòxic de
l’amiant per la salut, sinó a les formes, ara conegudes, d’utilitzar
l’amiant amb seguretat i minimitzar els seus riscs i a la possible toxicitat
dels productes alternatius, com la fibra ceràmica, avui emprats.[4]
Angel C. Cárcoba, de CC. OO., és encara més clar quan manifesta que “el
Gobierno se alía con los productores de muertes” i envia a una reunió de
Brussel·les, en representació del Ministeri d’Indústria, un “empleado
de Uralita y de AFAC (asociación de productores de amianto)”.[5]
Afegeix:
Espanya,
junto a Grecia y Portugal, se alía con las posiciones de la Asociación de la
Industria del Amianto (AIA), lo que supone que miles de trabajadores y
ciudadanos se verán expuestos a morir en los próximos años de una terrible
enfermedad como es el cáncer de pleura y pulmón. El Estado español, junto a
los empresarios que usan amianto serán los responsables de estas muertes...
...¿Cómo
se puede defender la salud alineándose con los productores del amianto?
A
diferència d’altres països
europeus, com Anglaterra, França i Itàlia, que han incorporat notables
mesures complementàries per a reduir riscos en l’amiant que ja hi ha col·locat
en edificis privats i públics, el Govern espanyol no ha pres cap mesura de
control. Més aviat, s’accepta que l’amiant ja instal·lat als edificis
“hi podrà restar fins al final de la seva vida útil”. Quina és avui la
seva vida útil? Com diu el Col·legi d’Aparelladors de Barcelona es tracta
d’una “visió molt poc sensible a uns riscos difícils de determinar, però
existents”.[6]
Unió Europea (1983-2003)
La
Unió Europea, amb les seves directives relatives a l’amiant, ha creat unes
millors condicions i un millor marc legal per resoldre els problemes de
l’amiant en els diferents països integrants de la unió.
Alemanya,
Itàlia i Àustria van prohibir l’ús de l’amiant-ciment entre els anys
1994 i 1995. Dinamarca, Finlàndia, Holanda i Suècia ho havien prohibit molt
abans. Només set països membres de la Unió Europea continuaven mantenint
l’autorització per l’ús de materials d’amiant-ciment. França ha estat
un dels països més llargament oposats a la prohibició de l’amiant fins
que, tardanament, va acceptar-la (juliol 1996).
Asbestos
Directive, 83/477/EEC:
La
legislació europea sobre l’amiant arrenca amb aquesta directiva que regula
la producció, ús, extracció i eliminació dels materials d’amiant ciment.
Directiva
Europea 26-07-1999:
Directiva
1999/77/CE, de 26 juliol, que estableix que l’exposició a l’amiant està
associada amb l’asbestosi, el mesotelioma i el càncer de pulmó. Per
protegir la salut humana es prohibeix definitivament la utilització de
l’amiant i dels productes que el continguin. Es dóna uns terminis i
s’aprova que l’u de gener de 2005 serà la darrera data per l’ús
d’amiant dins dels països de la Unió Europea. Aquesta excepció era només
que per tres estats europeus, Espanya, Portugal i Grècia, els darrers en
permetre l’ús industrial de l’amiant.
La
Unió Europea va adoptar una directiva el juliol de 2002, segons la qual
prohibia la utilització de l’amiant i donava als 15 estats membres una
moratòria fins l’any 2005 per adaptar-se a aquesta directiva.
Asbestos
European Conference 2003:
La
Conferència sobre l’Amiant va tenir lloc a Dresde l’any 2003.
Va
concloure amb la necessitat d’eradicar els riscs per la salut que té
l’amiant, la qual cosa significa difondre les experiències europees i
adaptar-les a les necessitats d’altres països.
Tot
això adreçat a l’objectiu final que ha de ser la prohibició, a nivell
mundial, de la producció i l’ús de l’amiant.
Directiva
Europea 27-03-2003:
La
directiva 2003/18/EC, de 27 març 2003, ha suposat una revisió del problema i
un cert avanç. El neu text de l’article 5 significa que, a la pràctica,
està prohibida la fabricació de materials que continguin amiant. Un altre
punt positiu ha estat la reducció del límit d’exposició a 0,1
fibres/c.c.
Tanmateix,
la directiva encara té algunes deficiències. No cobreix els treballadors autònoms;
no disposa que els treballs de reparació i enrunament d’edificis amb amiant
els facin empreses homologades; i les llistes d’obrers exposats a l’amiant
encara registren greus deficiències.
Caldria
un registre de tots els edificis que tenen amiant de cada país. Les normes
que regulen l’exposició a l’amiant no poden ser aplicades sinó hi ha
aquestes llistes d’edificis. En aquests moments, la més perillosa exposició
a l’amiant no són ni la fabricació industrial ni la neteja de llocs amb
amiant sinó l’enrunament d’edificis.
Per
altra part, la legislació de cada estat europeu és diferent i presenta
moltes variants quant a la protecció contra l’amiant. No hi ha criteris
uniformes en el reconeixement de la malaltia laboral. També hi ha grans diferències
en el reconeixement del mesotelioma. La informació estadística disponible
sobre l’asbestosi també mostra considerables disparitats entre els estats.
Per exemple, l’asbestosi, com malaltia professional, és reconeguda amb
diferents índexs:
País
Afectats per milió de
treballadors
Bèlgica
96
Alemanya
59
França
30
Gran
Bretanya
28
Portugal
1
Caldria
que la UE unifiqués un sistema per millorar les compensacions a les víctimes
d’asbestosi, incloent a més dels treballadors afectats, els autònoms i els
familiars dels treballadors que, amb la neteja de la roba laboral, també han
estat exposats a la malaltia.
Caldria
aconseguir també disposicions legals contra els directament responsables de
l’exposició de treballadors, familiars i veïns a l’amiant. Des d’una
perspectiva política, s’hauria de posar punt i final a la tolerància que
des de l’Administració hi ha vers els delictes laborals que afecten la
salut laboral dels treballadors i que, per altra part, han beneficiat econòmicament
les empreses causants de la malaltia.
També
les activitats de les companyies europees vers el tercer món van
acompanyades, de vegades, amb una doble moral, una doble norma de comportament
empresarial. Mentre que a Europa es limiten i prohibeixen els usos de les matèries
contaminants, com l’amiant, no tenen cap inconvenient en exportar o produir
en aquells països els productes que tenien prohibits en els seus.
PROHIBICIONS DE L’AMIANT
(1970-2002)
A
continuació es recull, cronològicament, a partir dels anys 1970, quines han
estat les prohibicions d’aquest material en diferents països.
Dècada 1970:
La
CPSC, “US Consumer Product
Safety Commission”, va prohibir l’ús d’amiant en els aïllaments de
parets i proteccions contra el foc.
1983:
El
Real Decret espanyol 1351/1983 va prohibir l’ús d’amiant en el procés
d’elaboració i tractament dels productes alimentaris.
Islàndia
prohibeix, amb excepcions, tota classe d’amiants.
1984:
L’Ordre
espanyola de 31-10-1984 aprova el Reglament sobre treballs amb risc d’amiant
i prohibeix l’ús de la crocidolita (amiant blau) mentre que per les
restants varietats d’amiant estableix una concentració mitjana permissible
d’1 fibra/c.c.
Noruega
prohibeix, amb excepcions, tota classe d’amiants.
Mitjans 1980s
El
Salvador és el primer país americà que prohibeix l’amiant.
1986:
La
ILO, “International Labour Organisation”, en la seva Convenció 162,
demana l’ús segur de l’amiant, sense prohibir-lo, al temps que assenyala
una estricta regulació del crisotil i el reemplaçament per productes
substitutoris no tòxics.
Dinamarca
i Suècia prohibeixen l’ús d’amiant crisotil.
La
CIOSL, “Confederació Internacional d’Organitzacions Sindicals Lliures”,
va prohibir l’ús de l’amiant.
1988:
Hongria
prohibeix els amiants amfíbols.
1989:
L’EPA,
“Environmental Protection Agency”, dels EE.UU., va prohibir qualsevol nou
ús d’amiant als EE.UU.
Suïssa
prohibeix les variants d’amiant de crocidolita, amosita i crisotil.
1990:
Àustria
prohibeix el crisotil
1991:
Holanda
aprova la primera d’una sèrie de prohibicions de l’amiant crisotil.
1992:
Finlàndia
i Itàlia prohibeixen l’ús del crisotil
1993:
Alemanya
prohibeix les varietats d’amiant crisotil, amosita i crocidolita.
Croàcia
fa el mateix amb la crocidolita i l’amosita.
1995:
Japó
prohibeix la crocidolita i l’amosita.
Kuwait
prohibeix tota mena d’amiants.
1996:
França
prohibeix el crisotil.
Eslovènia
prohibeix la fabricació de materials d’amiant ciment.
1997:
Polònia
i Mònaco prohibeixen l’amiant.
1998:
Bèlgica,
Aràbia Saudí i Lituània prohibeixen l’amiant.
1999:
Directiva
de la Unió Europea 1999/77/CE, de 26-7-1999, que prohibeix l’ús de
l’amiant a partir de l’u de gener de 2005.
El
Regne Unit prohibeix el crisotil.
2000:
Irlanda
prohibeix el crisotil.
2001:
Ordre
de 7-12-2001 del Ministeri de la Presidència espanyol que prohibeix l’ús
de l’amiant.
Brasil,
Xile i Argentina prohibeixen l’amiant.
2002:
Luxemburg,
Eslovàquia i Uruguay prohibeixen l’amiant.
Resum
Com
es pot veure, Espanya ha estat un dels darrers estats europeus en prohibir
l’ús de l’amiant. Molt abans que Espanya, els països nòrdics, com
Noruega, Suècia i Dinamarca, van prohibir-lo.
Altres
països petits, com Islàndia, Croàcia, Mònaco, etc., van prohibir-lo també
abans. Els grans països industrials, com Alemanya, Itàlia, França i Gran
Bretanya, també van passar davant Espanya.
Països
americans, com El Salvador, Brasil, Xile i Argentina, van ser també pioners
en les prohibicions, molt abans que Espanya. Països àrabs com Kuwait i Aràbia
Saudí també ens van avançar.
Finalment,
Espanya es va quedar dels darrers en prohibir-lo, al costat de Luxemburg,
Eslovàquia, Grècia i Portugal.
Tornar
a l'apartat d'informacions generals |