L’AMIANT HA GENERAT GRANS GUANYS ECONÒMICS ALS PROPIETARIS DE LES FÀBRIQUES DE MATERIALS D’AMIANT-CIMENT (1907-2003)

  L’amiant, un producte generador de guanys als comptes de resultats

L’amiant ha estat un producte generador de guanys als propietaris de les fàbriques de materials d’amiant-ciment. Els grans grups nordamericans i europeus, productors d’aquells materials, han creat una xarxa de fàbriques arreu de la seva geografia respectiva i en la major part de països d’Amèrica Llatina i Àfrica. Han recollit més guanys arreu d’aquests països i han deixat la petjada de l’amiant en el cos dels seus treballadors, en els familiars d’aquests i en molts dels ciutadans que vivien propers a les fàbriques d’aquells materials.

Johns Manville, Eternit, Uralita, etc. són sinònims de grans grups internacionals productors de materials d’amiant-ciment fins fa uns anys i avui reconvertits a altres productes, on l’amiant no existeix, de resultes de la legislació prohibitiva sobre l’ús d’aquest producte.

Altres empreses menors, establertes a Espanya, al costat d’Uralita, com Rocalla, Fibrolit-Fibrotubo, Iberit, Caolita, Fibrocementos Castilla, Pizarrita, Toschi, etc. van contribuir també a l’ús i consum de l’amiant, a la proliferació dels materials d’amiant-ciment i, en definitiva, als guanys econòmics aconseguits per aquestes empreses.

Fins els anys vuitanta del segle passat i al llarg d’un segle, l’amiant ha estat el producte principal de moltes companyies, el qual ha generat grans beneficis i ha donat els millors resultats als comptes de moltes companyies.

Hi ha una geografia espanyola de l’amiant, per les plusvàlues que va extreure en aquelles poblacions on hi havia les fàbriques i per les malalties conegudes com asbestosi que van deixar en aquelles poblacions.

Els guanys de les principals empreses espanyoles de fibrociment

En aquestes dades econòmiques, es pot veure com el negoci dels materials d’amiant-ciment, els quals han estat sempre la base principal de les companyies estudiades, Uralita, Rocalla i Fibrolit, per esmentar les principals, malgrat les diversificacions fetes, ha estat creixent, generant guanys, beneficis, recursos propis, valor afegit i cash flow, entre els anys 1970 i 2003, quan la malaltia ja s’havia donat a conèixer.

a) Uralita, S. A. 1971-2002:

Any	Ingressos	Plantilla	Benefici net	Recursos propis	Inver- sions	Valor afegit	Cash Flow
1971	3.000			2.000
1972	3.975	4.400	-	2.000
1973	5.000	4.400	350,0
1974	7.000	4.500				-
1975	8.404	7.326				3.743
1976	10.192	5.209				4.263,1
1977	13.100	5.169				6.354,0
1978	15.248	5.082			567,0	567,0
1979	16.900	4.973			794,0
1980	18.949	4.796			1.591,0
1981	21.348	4.476			1.845
1982	23.692	3.585			751
1983
1984
1985
1986
1987
1988	27.702	1.389
1989	125.656	9.800			4.500
1990	136.298	9.844			8.000
1991	134.211	7.145			-
1992	114.174	7.868	2.814	51.276	7.177	56.212	10.516
1993	104.422	6.300	-7.470	50.683	6.000	39.034	-112
1994	120.405	6.200	-751	49.668	-	-	7.067
1995	140.448	6.069	6.021	51.337	-	-	19.034
1996
1997	142.886
1998	142.132	5.217	4.231	46.420	16.546	-	16.242
1999	153.581 923,04	5.577	5.607	47.775	8.200	51.102	18.662
2000	1.109,58	5.662	34,92	307,09	115,39	358,98	155,97
2001	1.120,40	5.584	22,00	383,00	125,20	351,20	87,40
2002	1.172,13	7.166	16,41	375,49	-	380,60	125,31

Font: Fomento de la Producción (Barcelona)

Les dades són en milions de pessetes fins l’any 1999 i en milions d’euros a partir del 2000.

b) Rocalla, S. A. 1971-1993:

 

Any	Ingressos	Plantilla	Benefici net	Recursos propis	Inversions	Valor afegit	Cash Flow
1971	910	1.065
1972	1.210	1.050
1973	1.900	1.130
1974	900,0	1.084				428,0
1975	900,0	1.068				522,0
1976	1.200,0	1.056				653,0
1977	1.918	1.053				989,0
1978	2.164	1.031				-
1979	2.355	933			-
1980	2.234	700			-
1981	2.524	674
1982	2.686	640
1983
1984
1985
1986
1987
1988	4.304	252
1989	5.144	340			2.827
1990	6.496	366			1.444
1991	5.736	344			90
1992	4.280	202	-1.283	2.746	48	931	-1.050
1993	4.059	139	-1.100	1.553	-	513	-871

 

Font: Fomento de la Producción (Barcelona)

Les dades són en milions de pessetes.

El 1983 va fer suspensió de pagaments i poc després va ser integrada al Grup Uralita. El 1992 Uralita controlava el 81% de Rocalla.

c) Fibrotubo Fibrolit, S. A., després Fibrolit Bonna, S. A., 1974-1993:

Any	Ingressos	Plantilla	Benefici net	Recursos propis	Inversions	Valor afegit	Cash Flow
1974	954,3	815				454,7
1975	1.480,0	815				3.491,0
1976	1.878	1.122				-
1977	2.609	1.089				-
1978	3.088	1.049
1979	3.766	1.018
1980	3.978	982
1981	4.758	876
1982	5.154	830
1983
1984
1985
1986
1987
1988	4.697	394
1989	5.400	260			-
1990	6.291	245			-
1991	6.550	240			-
1992	-	-
1993	4.350	330	-	2.635

 

Font: Fomento de la Producción (Barcelona)

Les dades són en milions de pessetes.
Des de 1993 les estadístiques diuen que la companyia és participada al 100% per Uralita, S. A.

 

Els Roviralta i els March, els grans beneficiats d’Uralita

La Uralita dels inicis va suposar un boom econòmic pels germans Roviralta que van passar, de no posseir grans mitjans de riquesa, a rics milionaris en molt pocs anys. Recordarem els orígens humils de Josep M. i Manuel Roviralta. Els seus pares eren botiguers al carrer Ferran de Barcelona i la major riquesa que van donar al fill gran va ser pagar-li la carrera d’enginyer. 

Als anys vint, Roviralta ja era conegut com “el Roviralta del iot, del Rolls-Royce i de la casa-palau “Les Escales”, a la part alta de la ciutat.

A la seva mort, els dos germans, solters, van crear la Fundació Roviralta, a la qual li van deixar tot el seu patrimoni. La Fundació va ser dotada inicialment amb deu milions de pessetes i va ser instituïda com l’hereva universal dels dos germans, Josep M. i Manuel Roviralta i, a la seva mort, els anys 1961 i 1962, respectivament, va rebre l’herència d’ambdós. Cinc anys més tard, la Fundació comptava amb 600 milions de pessetes i l’any 2002 amb 30 milions d’euros (5.000 milions de pessetes).

Els propietaris de la Uralita, des de l’any 1943 van ser la família March, de Palma de Mallorca, encapçalada pel seu fundador, el navier Juan March Ordinas, i continuada pels seus fills i nets. 

La plantilla del Grup Uralita, a España, va créixer sense parar fins l’any 1990:

                    Any             Plantilla

                   1925:              350   (només hi havia Cerdanyola) 

                   1930:              700   (només hi havia Cerdanyola)

                   1973:           4.400   (1.375 a Cerdanyola)

                   1980:           4.796

                   1990:           9.844

                   1995:           6.069

                   2000:           5.662

 

Els beneficis nets, oficialment declarats, han estat els següents:

                    Any             Milions Ptes

                   1973:              350

                   1992:           2.814

                   1995:           6.021

                   2000:           5.810

La diversificació de productes, de resultes de l’asbestosi

Abans de 1980, URALITA lluïa ufanosament les seves dades a les revistes econòmiques, les quals deien que “es la primera compañía de amianto-cemento de España y una de las más importantes del mundo por su volumen de producción”. A més, es deia que “su producción abarca todas las modalidades de amianto-cemento hasta alcanzar un muestrario de 4.000 artículos distintos”.[1]  

El 1974 ja declarava que el fibrociment corresponia al 80% del seu negoci i altres produccions (teules, pintura, ceràmica, etc.) aplegaven el 20% restant.

Tanmateix, URALITA va produir el 1977 660.450 tones de materials d’amiant-ciment, entre plaques, tuberia i moldejats. La seva competència, ROCALLA, va produir aquell any 660.460 tones; i FIBROTUBO, una altra competència, produïa 138.838 tones. En total, entre les tres, 1.459.748 tones de materials d’amiant-ciment, amb les seves runes, la seva pols i la seva agressió vers la salut.

Les vendes de fibrociment fetes per Uralita el 1981 van pujar a 13.291 milions de pessetes, val a dir, el 41,10% de la venda total. Continuaven diversificant el negoci i ara s’havia estès a pintures, formigó, plàstic, teules, ceràmiques, recs i guix.

El 1989 és el darrer any que URALITA dóna compte, amb un genèric “campos del fibrocemento”, que els materials de fibrociment (amiant-ciment) formen part de la seva gama de productes. A partir d’aquell any ja no hi ha referències al fibrociment. L’aparició “legal” de l’asbestosi i la legislació espanyola i europea feien d’aquell producte un fals amic que calia obviar. Va augmentar la diversificació dins del camp dels materials de la construcció.

L’any 1998 l’empresa va informar que tancava “la fábrica de fibrocemento con amianto de Sevilla” i que tenia una segona línia de “fibrocemento sin amianto” a Valladolid.

ROCALLA publicava que produïa materials d’amiant-ciment fins l’any 1978. Entre 1979 i 1982 feia referència a les revistes econòmiques de materials de “fibrociment”, convertit aquest concepte en una paraula neutre que podia ser entesa sense component d’amiant. Per la seva part, FIBROTUBO, fins l’any 1980 es va referir a “plaques, tuberia i moldejats” i entre 1981-1991 aquelles denominacions van passar a la genèrica de “fibrociment”.

La propietat,  de la família March a la Serratosa

Una de les característiques que el fundador Juan March implantava en els seus negocis era la de no haver de compartir-los amb cap altre soci. Cercava sempre la propietat total. No sempre ho aconseguia. A més, va anar eliminant competències, mitjançant la compra i l’absorció de totes elles, fins arribar a convertir-se en un fabricant monopolista, sense cap rival al mercat. Al final del procés, iniciat els anys setanta, totes les competències que produïen amiant-ciment van ser comprades pel propietari March i absorbides per Uralita. Cal comptabilitzar en aquest llarg procés a Caolita, de Quart de Poblet, Iberit de Valladolid, Fibrocementos Castilla de Vicalvaro, Fibrotubo de Valdemoro (1989) i Rocalla de Castelldefels (1991).

El Grup March va mantenir el seu domini de l’empresa Uralita fins fa pocs anys.

Juan March Delgado va ser el president fins l’any 1975. José Maria Navarro Oliva, un dels seus homes de màxima confiança, va gaudir de la presidència entre 1976 i 1981. Va ser succeït per Juan Antonio García Díez, qui va ser president entre 1982 i 1995. El següent president va ser Juan Miguel Antoñanzas Pérez Egea, qui es va mantenir en el càrrec entre 1998 i 2001. El darrer president conegut, des de 2002, ha estat Javier Serratosa, cap del Grup Nefinsa i membre de la família que el novembre de 2002 va fer una OPA sobre el 41% del capital d’Uralita. El febrer de 2003 ja controlaven el 45,7% del capital.

Cloenda

Amb aquesta breu ullada a les principals indústries espanyoles productores de material d’amiant-ciment, des de l’any 1907 fins el 2003, hem pogut copsar el paper principal que l’amiant ha tingut per totes aquelles companyies com a producte generador de rics beneficis i de positius resultats als comptes d’aquelles companyies.

Un cop l’asbestosi esclata com a problema de salut, aquelles empreses tracten d’amagar-lo (les primeres queixes a Cerdanyola no van poder ser fins l’any 1977) i la fi de la producció de materials d’amiant-ciment no va tenir lloc fins vint anys més tard. Tot i això, l’amiant continua entrant a l’Estat espanyol perquè les moratòries aconseguides pel Govern central han fet possible que fins l’u de gener de 2005 no estigui legalment eradicat el seu ús com a producte industrial.

Molts guanys per les companyies, molts malalts entre els obrers i la població propera a les fàbriques i encara l’any 2004 l’administració pública i els tribunals espanyols no reconeixen els malalts actius i passius, directes i indirectes, com damnificats per l’amiant a causa de la poca cura que les empreses van tenir en el seu dia per preservar la salut d’aquelles persones.