La concentració de fibres d’amiant al lloc de treball, a les seves immediacions o a l’atmosfera en general ha esdevingut, en aquests moments, en un factor estratègic per conèixer el risc per la salut. De vegades, la concentració d’amiant és convertida en joc de xifres, segons els interessos de qui la utilitza. La concentració d’amiant a l’aire es medeix en fibres (F) per mil·lilitre (ml) i en fibres (F) per litre (l):

                        Concentració d’Amiant:            F / ml;  també   F / l.

El risc de l’exposició depèn de la concentració d’amiant dins de l’aire respirat i a la duració de l’exposició. La unitat de mesura emprada és en fibres (F) per litre (l), seguit dels anys d’exposició:

                                    Exposició al risc = F / l  x  anys

Tanmateix, l’establiment d’uns límits màxims d’exposició, que han anat variant amb el temps i la pressió dels malalts, no obeeix a cap raó científica. Se sap avui que no hi ha un nivell de seguretat, val a dir, una concentració de fibres d’amiant sense cap risc per l’organisme humà, al menys des de la perspectiva del mesotelioma. És per això que l’eliminació de l’exposició constitueix avui la única forma eficaç de lluitar contra les malalties derivades de l’amiant i, sobretot, és la única forma de prevenir el mesotelioma pleural.

Concentració d’amiant a l’atmosfera

Per exemple, la concentració de fibres d’amiant a l’atmosfera oscil·la:

                                    entre 0,00001 i 0,0001 fibres per mil·lilitre,

segons l’ATSDR (Agency for Toxic Substances and Disease Registry), mentre que oscil·la:

 entre 0,0001 i 0,001 fibres per mil·lilitre (0,1 a 1 fibres/litre)

per l’Asbestos Institute of Montreal. Val a dir, per l’ATSDR, autoritat de l’administració nord-americana, l’amiant es troba a l’atmosfera en concentracions 10 vegades més diluïdes que les que enuncia l’associació canadenca promotora de l’extracció i ús d’amiant.

Qui té raó? Ben segur que l’organisme que té cura de vetllar per la salut. Els productors canadencs d’amiant volen fer més propera la concentració d’amiant a l’atmosfera amb els límits màxims d’exposició. Així els riscs no semblen tan alts.

Límits màxims d’exposició al lloc de treball

El límit màxim d’exposició d’un treballador en contacte amb l’amiant ha estat també definit per les autoritats sanitàries i polítiques dels diferents països relacionats amb l’amiant.

Es tracta d’un altre índex emprat per fer entenedor el problema i reglamentar-lo per preservar la salut. Medeix el número de fibres per centímetre cúbic en jornades de 8 hores/dia i 40 hores/setmana (equivalències: 1 mil·lilitre = 1 centímetre cúbic; 1 litre = 1 decímetre cúbic).

1962
El “Reglamento Técnico del Amianto” espanyol, de data 7 de març de 1962, fixava el límit màxim de 175 milions de partícules d’amiant per metre cúbic, val a dir, 175 partícules/mil·lilitre. Els anglosaxons tenien en aquelles dates un límit de 5 partícules/m.l., val a dir, 35 vegades menys.[1]

1984:
La ORCA, “Ontario Royal Commission on Asbestos”, de Canadà, va recomanar adoptar un nivell de 1 fibra/c.c. pel crisotil. Aquest havia estat un índex perillós per la salut en les altres variants d’amiant, però asseguren que no ho és amb el crisotil.

1984:
L’Ordre espanyola de 31-10-1984 va prohibir l’ús de la crocidolita i va establir per les restants varietats una concentració mitjana permissible d’ 1 fibra/c.c.

L’”Asbestos International Association” argumenta que, ara, les modernes fàbriques d’amiant-ciment treballen només que amb crisotil i que la concentració només és de 0,5 fibres/mil·lilitre (500-1000 fibres per litre).

Aquell mateix any, la NIOSH, “National Institute for Occupational Safety and Health”, recomana un límit màxim de 0,1 fibres/c.c.

Per la seva part, la OSHA va establir un límit d’exposició permissible de 100.000 fibres de longitud de més de 5 micres per metre cúbic (0,1 fibres/c.c).

L’ACGIH, “American Conference of Governmental Industrial Hygienists”, va designar l’amiant com a fibra cancerígena i va establir els següents límits d’exposició:

 

• 2 fibres/c.c. pel crisotil

• 0,5 fibres/c.c. per l’amosita

• 0,2 fibres/c.c. per la crocidolita

1993:
Ordre espanyola de 26-7-1993 que modifica l’Ordre 31-10-1984 i estableix les següents concentracions de fibres d’amiant:

• 0,20 fibres/c.c. pel crisotil

• 0,10 fibres/c.c. per les restants

 

També fixa la concentració mitjana permissible:

• 0,60 fibres/c.c. pel crisotil

• 0,30 fibres/c.c. per les restants

1997:
La concentració mitjana d’exposició a Europa és la següent:

• 1,20 fibres/c.c. pel manteniment ferroviari

• 0,70 fibres/c.c. pel tèxtil

• 0,65 fibres/c.c. per la fabricació de frens

• 0,55 fibres/c.c. pels vaixells

• 0,35 fibres/c.c. pel fibrociment

En resum, els límits màxims d’exposició han anat variant a la baixa amb el temps, a mida que es coneixia millor la malaltia i es prenien mesures més estrictes per evitar-la. Tanmateix, les mesures han anat sempre darrera dels malalts i els morts. Ara, ja es reconeixen exposicions màximes de fraccions de fibra (0,1 a 0,7 f/c.c) per centímetre cúbic, llevat del crisotil pel qual se li accepta un risc menor i, per tant, una exposició major (0,2 a 2,0 f/c.c).

Exposició acumulativa

D’acord amb conclusions basades en observacions de grups de treballadors, malalts d’amiant, l’ATSDR diu que una exposició significativa anual d’amiant augmentarà el risc de càncer de pulmó, mesotelioma i altres desordres no malignes de pulmó i pleura, incloses l’asbestosi, les plaques pleurals, l’engruiximent pleural i les efusions pleurals.

Si un treballador té una llarga vida professional dins d’una fàbrica d’amiant-ciment i ha estat sotmès a una exposició de 5 a 1200 fibres/mil·lilitre i any, al final de 40 anys de treball, haurà rebut una concentració d’amiant entre 0,125 i 30 fibres/mil·lilitre. 

La malaltia de l’asbestosi té un període de latència que pot anar de 10 a 30 anys, segons l’exposició acumulativa a que ha estat exposat cada treballador. Pels mesoteliomes, el període de latència pot anar de 20 a 40 anys.