El món del fibrocement va ser un món idíl·lic fins la irrupció dels primers problemes derivats de l’amiant. Material modern, que permetia fabricar milers de productes. Tots ells, novedosos, excepcionals. Baix cost de matèria, baix preu de producte i grans guanys pels productors miners i pels de materials amb amiant.

Tot de sobte, aquell món es va venir abaix als anys setanta del segle XX, de resultes de l’aparició de la malaltia. Negació de les evidències, justificació del bon quefer industrial i respecte a les legislacions vigents van ser les primeres respostes dels industrials de l’amiant.

A mida que els malalts es morien, la legislació es va tornar més estricte i les fàbriques obsoletes van haver de tancar. Anys 80 i 90 del segle XX.

Tanmateix, a partir dels 90, els productors d’amiant han modernitzat el seu discurs, el qual han dotat d’un màrqueting propagandístic com si fóssim davant la segona revolució de l’amiant i com si els usuaris fossin ximples si no el fan servir.

El discurs dels productors d’amiant

Els principals països productors d’amiant, val a dir, els minaires, s’oposen a qualsevol prohibició que limiti l’ús de l’amiant com a matèria primera industrial.

Aquests països productors són Canadà, Zimbawe, Sudàfrica, Brasil, etc. Canadà és el segon país productor d’amiant del món, amb 500.000 tones per any. Zimbabwe és el cinquè amb 150.000 tones.

Els productors d’amiant tenen grans instituts defensors d’aquella matèria. “The Asbestos Institute”, de Quebec, és un dels més importants centres de divulgació de l’ús de l’amiant. També l’Associació Internacional d’Amiant (AIA), de Canadà, organitza campanyes per promoure l’ús de l’amiant i per fer veure que l’amiant no és perillós per la salut.

Al costat dels productors minaires, hi ha hagut les grans empreses multinacionals productores de materials d’amiant-ciment, com l’americana Johns Manville, la canadenca Asbestos Corporation, la britànica Cape, la franco-belga Eternit, l’espanyola Uralita. La major part d’elles han abandonat ja l’ús de l’amiant. D’altres més petites, com la Pizarreño a Xile, la Lusalite i la Cimianto a Portugal, la Rocalla i la Fibrolit a Espanya, la Copasa a Venezuela, la Colombit i la Manilit a Colombia, la Tubasec a Equador, etc., totes elles aplegades han aconseguit grans beneficis i importants nivells de malalts i difunts a causa de les malalties produïdes per l’amiant. Fins i tot, algunes d’elles han desaparegut ja com empreses industrials o han canviat de nom.

Els interessos econòmics d’aquests grups empresarials són molt forts, els guanys assolits són elevadíssims, al temps que les compensacions econòmiques pagades als afectats han estat –i encara ho són- mínimes, insignificants, testimonials. L’amiant és barat de produir i dóna guanys elevats. Es diu que l’any 1998 es van produir 1.950.000 tones d’amiant amb uns guanys de 1.000 milions de dòlars.[1]

El discurs ideològic que utilitzen, modern en diuen, afirma que: 1) l’amiant no és nociu, sinó que ha estat mal emprat; 2) que la crocidolita no s’ha d’utilitzar, però que el crisotil si, perquè és bo; 3) que s’ha de fer un “ús controlat” de l’amiant; 4) que ells han respectat sempre els límits d’exposició establerts per la legislació i que, fins i tot, els que han aplicat, sovint han estat inferiors; 5) en una llarga amnèsia de moltes dècades no diuen res del que feien i passava abans de 1980; només es refereixen a ara.

Els industrials de l’amiant a França defensaven als anys noranta el “control del risc”, com a mesura preventiva. Aquell control va posar en evidència la mortalitat produïda a la pràctica.[2]

L’Estat espanyol encara ha estat més permissiu amb l’amiant que el francès. Espanya s’alineava, fins no fa massa, amb els països que permetien l’amiant d’una manera “controlada”. Val a dir, Espanya ha estat un dels estats més permissius.[3]

De vegades, és el propi Estat, l’administració pública, el responsable patronal de les malalties produïdes per l’amiant. Aquest és un cas propi de països de règim dictatorial, com Cuba, Argèlia o l’Egipte d’anys enrere, els quals exercien el paper d’empresaris fabricants de productes d’amiant-ciment. Espanya, com un dels països capdavanters en la fabricació de vaixells, amb empreses estatals com la Bazán i altres drassanes, ocasiona també la malaltia de nombrosos treballadors i, en aquests casos, no és la iniciativa privada ni els empresaris capitalistes, sinó els dirigents polítics i econòmics de l’Administració Pública els responsables de les empreses que han produït la propagació d’aquella malaltia en els respectius llocs de treball.

La ideologia dels productors o la mitificació de l’amiant

Pels minaires i els empresaris industrials, defensors acèrrims de l’amiant com a producte excels de la civilització occidental, qualsevol paraula o concepte abstracte és poc per a situar l’amiant dins la seva posició destacada entre el munt de matèries i productes que han servit per fer avançar el món.

Aquells defensors exacerbats han definit l’amiant com un producte meravellós, un “magical mineral”, un tot terreny avançat. Fins i tot, hi ha qui ha dit d’ell que era “the mineral of a thousand uses”.

La queixa dels afectats per l’amiant

Els treballadors, afectats directes per les malalties ocasionades per l’exposició a l’amiant, han fet palesa la seva problemàtica, força tardanament, probablement per desconeixement oficial, legal i mèdic de les malalties.

Només, quan han hagut molts casos diagnosticats o mitjanament diagnosticats i, sobretot, quan s’han fet presents les primeres defuncions, els treballadors i, especialment, les queixes i reivindicacions de les seves organitzacions sindicals, el problema s’ha fet present a la llum pública, ha pres cos a les pàgines de la premsa i les revistes mèdiques.

De resultes d’aquestes primeres actuacions públiques dels treballadors, els empresaris i l’administració pública van prendre les primeres mesures, generalment, conservadores i contràries a les queixes i reivindicacions laborals. És quan apareixen els primers índexs d’avaluació sobre les exposicions a l’amiant i les primeres disposicions legislatives, força tímides i llunyanes de qualsevol efectivitat per eradicar la malaltia.

A diferència dels defensors a ultrança de l’amiant, els afectats parlen de “la tragèdia de l’amiant” i diuen d’ell que  “l’amiant mata”, que “és la mort blanca” o “silenciosa”.

Les organitzacions que han aconseguit prohibir l’amiant

Els primers països que han prohibit l’ús de l’amiant han estat, en primer lloc, els Estats Units d’Amèrica i, més tardanament, la Unió Europea.

Al costat dels estats polítics, altres organitzacions humanitàries, sanitàries, sindicals, etc. han fet possible també la plasmació de les prohibicions sobre l’ús de l’amiant. Entre aquestes podem esmentar les següents: l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Organització Internacional del Treball (OIT), etc.