|
Salvador
Mañosa ens ha recordat aquests dies, una vegada més, la malifeta de
l’amiant dins la població i la seva gent. El seu projecte d’escultura,
titulat “Gràcies Uralita per haver-nos prenyat d’amiant”, és un clam
i un esglai contra la malaltia desenvolupada de resultes del contacte amb
les fibres d’aquell mineral. Malaltia inguarible que s’incuba i
desenvolupa, que s’amaga i hiverna i que, gairebé sempre, esclata i mata.
“L’amiant
mata” va ser el títol del primer llibre de denúncia publicat l’any
1978. L’amiant mata físicament i psicològica. Et merma i et destrueix.
Perjudica la qualitat de vida i et converteix en un malalt crònic.
Els
treballadors d’asbestosi han anat morint-se per la malaltia o de vells,
amb els pulmons plens d’amiant, i amb no massa ganes de reclamar drets a
una vida sana i un cos sense agressions de fibres d’amiant. L’empresa ha
comptat, de sempre, amb els millors bufets d’advocats de Madrid i han anat
guanyant la major part de plets plantejats pels treballadors. L’empresa no
ha fet mai front a la responsabilitat adquirida per emmalaltir els seus
treballadors i familiars i una part de cerdanyolencs i ripolletencs, malalts
passius, que han patit també la malaltia.
Per
aquesta raó, la denúncia de Salvador Mañosa, ha tornat a recordar a molts
esperits conformistes i als malalts que encara queden, que l’asbestosi
continua viva. Encara no són morts tots els contaminats d’amiant, com
potser voldria l’empresa. El temps no passa volant. Per això, cal encara
la protesta i la denúncia. Cal que l’escultura “Gràcies Uralita...”
tingui la seva plasmació definitiva i pugui ser col·locada en una de les
rotllanes d’accés a la població en la zona propera a la fàbrica
d’Uralita.
Hi
ha persones que no voldrien remoure-ho. Hi ha persones que diuen oblidem-ho
i girem pàgina. Tanmateix, la gravetat de la contaminació, la impunitat
amb que han restat els responsables i la indefensió amb que s’han trobat
els malalts, fan que encara avui dia hàgim de continuar parlant de
l’asbestosi i dels malalts crònics, inguaribles, ex actius i passius que
encara resten amb vida.
Cal
organitzar-se i reclamar. Cal informar i sensibilitzar. Els cerdanyolencs no
poden enterrar en vida el que ja va fer la Uralita trenta anys enrere, val a
dir, l’existència de la malaltia i el caràcter irreversible i inguarible
que té.
Salvador,
endavant amb la queixa! Som molts els que voldriem que es fes un mínim de
justícia social i ciutadana a unes persones que van ser emmalaltides contra
la seva voluntat i que, després, han estat abandonades quasi totes elles a
la seva pròpia sort. Les indemnitzacions o compensacions pagades només han
estat una mínima part de totes les persones que han estat afectades per
l’asbestosi.
Salvador,
els que hem respirat l’amiant a Cerdanyola, tots estem embarassats
d’amiant! I l’asbestosi no és un embaràs de nou mesos. Malauradament,
és un embaràs crònic, per tota la vida.
Tornar
a la relació d'articles periodístics |