|
Els
que tenim el cabell blanc i l’esquena carregada d’anys, vivim massa
closos en el nostre món i el dels nostres cercles propers. Les diferències
generacionals marquen decisivament pautes, comportaments i status.
Els
meus fills no van conèixer la dictadura de Franco, com tots aquells nois i
noies que avui tenen menys de trenta anys. I aquest segment d’edat
representa una part important dins la piràmide poblacional, mentre que els
dels cinquanta i seixanta anys representem una part ja d’edat avançada
que és vista pels joves com un destorb que els hi barra el pas al treball,
a la direcció de tasques i empreses i al lideratge polític o sindical.
La
gent de trenta anys, que no va conèixer Franco, tampoc no va conèixer la fàbrica
d’Uralita ni ha sabut que la Uralita produïa una malaltia professional
dita asbestosi, la qual encara avui dia afecta un nombre apreciable de
ciutadans de Cerdanyola, Ripollet i altres municipis. Aquesta gent tampoc no
ha tingut noticies dels fundadors, els germans Roviralta, ni del canvi de
propietat als March, ni de la impunitat amb que s’ha actuat en tot moment.
Aquests
dies, de resultes de la campanya propiciada per l’escultor Salvador Mañosa
i especialment de la seva escultura “Gràcies Uralita per haver-nos
prenyat d’amiant”, l’autor cerdanyolenc ha establert nombrosos
contactes amb la premsa escrita comarcal i barcelonina, així com amb
algunes emissores de ràdio i de televisió. De resultes d’aquests
contactes, Salvador ha pogut comprovar que molts d’aquells joves
periodistes no coneixien que a Cerdanyola va estar establerta entre 1907 i
1997 l’empresa Uralita, S. A., produint plaques i tubs d’amiant i ciment
i que el treball amb fibres d’amiant produïa la malaltia de
l’asbestosi.
Cal
dir ben clar i ben fort que durant la dictadura de Franco no es podien dur a
terme aquestes queixes. Hi havia asbestosi entre els treballadors, però els
metges de la companyia no ho diagnosticaven. Les malalties eren pleuritis i
altres dolences lleus, que no espantaven. A partir del 1977 va esclatar el
problema i l’asbestosi va arribar a l’Hospital Clínic, al sindicat de
CC.OO i a la premsa escrita. Tanmateix, les lleis, en línia amb la praxi de
la companyia, continuaven sense acceptar cap relació entre asbestosi i el
treball a la Uralita.
A
més, alguns malalts d’asbestosi no han volgut que es donés a conèixer
la seva malaltia, no han volgut reclamar a l’empresa o a la Seguretat
Social. Han acceptat dòcilment la malaltia i han callat. Hi havia por.
Encara avui, quan s’està constituint la primera Associació d’Afectats
per l’Asbestosi, hi ha por. Com han pogut callar? es pregunten els
periodistes. Aquests joves periodistes de trenta anys o menys no entenen que
aquells malalts de cinquanta anys i més callin i no vulguin queixar-se. I
que, fins i tot, morin amb els pulmons plens de fibres d’amiant, i no
hagin reivindicat mai la seva dolença.
Molts
malalts tenen por, encara ara. Por a perdre les minses pensions de jubilació
que cobren i por a que la malaltia inguarible que tenen evolucioni a càncers
de pulmó o mesoteliomes i produeixin la mort prematura. Al costat de la
por, hi ha la vergonya. La vergonya a reconèixer en públic que s’està
malalt, que un és un disminuït físic, amb moltes limitacions i mancances,
que no pot desenvolupar plenament totes les tasques afectives, esportives,
laborals, d’esbarjo, etc. que com ésser humà hauria de fer.
Però
quan un veu com els responsables de la salut dels treballadors no van tenir
cura d’ella i, fins i tot, la van amagar i relativitzar i que, encara avui
dia, no accepten cap mena de responsabilitat pel fet que l’amiant els ha
emmalaltit, avui ja no hauria d’haver por ni vergonya, avui hauria de ser
tot una queixa col·lectiva dels afectats contra les lleis i els
responsables d’aquesta malifeta.
Per
aquesta raó, avui alguns cerdanyolencs i ripolletencs s’organitzen en la
defensa col·lectiva per la salut perduda.
Tornar
a la relació d'articles periodístics |