L'amiant a Cerdanyola
Deontologia de l'enginyer davant l'amiant

...

Principis generals sobre ètica i deontologia dels enginyers

L’enginyer, quan aconsegueix el títol, te un bagatge tècnic elevat, amb moltes formulacions i concepcions abstractes de la tècnica i els seus principis teòrics, però li manca formació humanística per fer front a moltes de les demandes que el seu treball li exigirà.

L’enginyer, a més de fer càlculs de materials, dissenyar productes o avaluar processos, ha de dirigir persones, ha de dialogar y manar, ha de tenir cura de la preservació de la salut i dels riscos d’accidents. En definitiva, ha de tenir el necessari bagatge de qualitats humanes i professionals com per treballar en grup, negociar i arbitrar, motivar i formar, etc.

L’ètica és sovint un concepte molt emprat en carreres amb relació directa amb les persones, com la medicina, la biologia, el periodisme, etc. Tanmateix, també convé tenir cura dels components ètics i deontològiques en relació amb les carreres més tècniques com l’arquitectura i l’enginyeria.[1]

L’enginyer hauria de plantejar-se quins són els valors ètics en la ciència i la tecnologia. Perquè unes normes són justes i altres no? Hi ha valors millors que altres? Ètica i deontologia són components a tenir en compte en qualsevol manifestació d’aquelles professions tècniques, des de les matèries primeres, fins els sistemes i processos, seguint per la maquinària, els ritmes de treball, la salut laboral, el medi ambient i el desenvolupament sostenible, per esmentar-ne uns quants dels principals aspectes on l’enginyer s’ha d’anar manifestant i comprometent quotidianament. És una ètica de la responsabilitat.

L’enginyer és obligat a actuar en forma imparcial i objectiva, d’acord amb els coneixements tècnics i humanístics rebuts. Ha d’actuar amb rigor, diligència i integritat. Amb honestedat. No pot actuar ni en benefici propi ni en prejudici aliè, ans al contrari ha de prioritzar el bé comú. Lògicament, no es pot atorgar ni contractes ni cap altra forma d’assignació econòmica; no pot demanar ni acceptar favors o avantatges indegudes. Aquests comportaments tan contraris i oposats als valors ètics i a les pràctiques deontològiques, resulten clarament evidents. Els ha fet seus, entre d’altres, la “Commission de l’éthique de la science et de la technologie du Quebec”.[2] Podríem convenir que no trobaríem conflictivitat o col·lisió d’interessos a causa d’ells. Tanmateix, n’hi ha d’altres manifestacions menys clares o visibles on no resulta tan fàcil decidir o prendre decisions sense risc d’incórrer en errors.

Per altra part, hi ha col·lectius universitaris, d’orientació força conservadora que, quan defineixen la deontologia d’enginyers i directius, no tenen inconvenient en recórrer a concepcions grandiloqüents, fora de qualsevol realitat objectiva com aquelles que diuen que “l’enginyer és l’arquitecte de l’univers”, que “l’enginyer ha transformat les condicions de l’existència”, que “és l’animador de la tècnica” i donen voltes i voltes sobre “la grandesa de l’obra de l’enginyer”. Lògicament, són exageracions pròpies del corporativisme i de la concepció de l’enginyer com una élite de superdotats. Fins i tot, des d’òptiques teològiques, s’adverteix a l’enginyer del “perill tecnicista” i de “frenar el culte per la tècnica”.[3]

A mida que les empreses s’han anat fent grans i han superat el propi Estat com a marc de projecció econòmica, estenent-se per altres països i continents, l’ètica ha pres altres formes que han intentat congeniar el paper de l’empresa, dels enginyers i directius, en general, dins de societats multiracials, multiètniques, multiculturals i plurireligioses.[4] Les diverses declaracions universals de valors i drets humans ajuden a situar adequadament el paper de l’enginyer i la tècnica dins d’aquestes societats més complexes i diverses.

Sovint l’ètica de la responsabilitat, la deontologia professional, pot entrar en col·lisió entre els interessos de l’empresa on treballa l’enginyer i els altres components humanístics que resulten directament afectats. El conflicte sorgeix quan l’enginyer creu que el comportament, ordres, normes, etc. que dimanen de l’empresa són contraris a la seva interpretació ètica, al bé comú. Què ha de fer? Què és el que realment fa? A qui es deu? A l’empresa on treballa, als treballadors, a la població on hi ha la fàbrica, al medi ambient, etc., tots ells possiblement afectats? Davant algunes arbitrarietats empresarials, haurien de dimitir o rescindir el contracte els enginyers? L’enginyeria no està lliure de responsabilitats davant les actituds de conflictes que enfronten empreses i treballadors, les quals tenen lloc davant dels ulls dels enginyers i, fins i tot, en alguns casos, amb la seva complicitat. Sovint l’enginyer pren partit per la banda de l’empresa i les seves relacions amb els treballadors són de mútua ignorància, de recels i, fins i tot, d’hostilitat.

L’expansió industrial del país i l’empresarial de la seva pròpia companyia són importants, però l’enginyer no pot perdre de vista ni la qüestió social ni la ciutadana ni la del medi on hi ha la fàbrica. La pròpia empresa i els empresaris haurien d’estendre la justícia social vers tots els seus treballadors i l’entorn on viuen. L’empresa hauria de ser també comunitat i no només comunió d’objectius econòmics.

Les indústries, en èpoques passades, han deixat una petjada de dolor, injustícia i desigualtats que fa esgarrifar. A les condicions duríssimes de treball, les ha acompanyat una manca de formació dels treballadors i directius, seguida de fraus al fisc i al bé comú. No sempre ha estat així. Hi ha hagut honroses excepcions. No es pot generalitzar, però els grans trets empresarials han estat aquells.

Deontologia de l’enginyer davant el conflicte de salut per l’amiant

Després de les idees generals que s’han exposat fins aquí, en relació a l’ètica i les pràctiques deontològiques dins de la professió d’enginyer, ens endinsarem ara als voltants de la problemàtica sorgida de resultes de les malalties ocasionades als treballadors, a les fàbriques, per l’exposició a l’amiant.

L’amiant és una matèria tòxica i cancerigena. Així ha estat exposat pels metges anglesos a partir de 1924 i pels nordamericans a partir de 1930. Sabem que a Espanya no seria fins els anys seixanta que arribarien els primers esments de la malaltia.

Com eren temps de dictadura, el ressò va ser mínim. Les queixes i mobilitzacions obreres no van poder començar fins l’any 1977. La legislació espanyola contrària a l’amiant no començaria a aparèixer fins l’any 1983.

En el meu cas, mai he treballat en contacte directe amb l’amiant, però m’ha tocat visitar les fàbriques com a proveïdor de recanvis i, sovint, he vist l’amiant de prop. Per trobar-me freqüentment en contacte amb els enginyers de producció de les fàbriques espanyoles, de vegades amb els de manteniment, els preguntava sobre el risc de l’amiant per a la salut humana i em responien que no n’hi havia cap de risc, que eren alarmismes que venien de fora. Eren anys setanta. Només, a partir dels anys noranta, alguns enginyers de Portugal, Costa Rica, Colòmbia, etc., em reconeixien el risc de l’amiant i m’esmentaven el cas d’algun obrer i, fins i tot, d’algun dirigent malalt d’asbestosi.

Davant les malalties produïdes per l’amiant al món del fibrociment espanyol, val a dir, plaques pleurals, asbestosi i diferents classes de càncers, amb uns quants milers de malalts i uns quants centenars de morts, ens preguntaríem si han tingut o tenen alguna mena de responsabilitat els enginyers d’aquelles fàbriques? Han acomplert degudament amb el codi deontològic que el bé comú i la salut dels treballadors els imposava? No tenen cap responsabilitat per no haver actuat més a favor de les mesures de seguretat que de les eficiències de rendiment productiu? Com s’ha publicat, “the scientific community, unfortunately, is not always independent of the interests involved”.[5]

Sovint es diu que la legislació europea prohibitiva amb l’ús de l’amiant és encara defectuosa perquè no obliga a les empreses causants de la contaminació a retirar les deixalles industrials amb amiant. També perquè no aplica sancions a aquelles empreses i els seus dirigents. El futur passa per aquest camí. La legislació espanyola va encara molt enrere de l’europea.

Austràlia va reformar l’any 2002 la llei d’ “Occupational Safety and Health” aplicada a Western Australia. El més significatiu de la reforma legislativa va ser la incorporació de sancions econòmiques i penes de presó pels dirigents de les companyies on havien hagut morts per amiant. Es deia que les empreses que complien amb les normes de seguretat no havien de tenir cap temor a res, però aquells que tinguessin llocs de treball insegurs haurien d’esperar el càstig de la llei.[6]

Sovint l’explicació fàcil és responsabilitzar a les empreses de les malifetes comeses. Però les empreses les formen les persones, val a dir, propietaris, dirigents i treballadors. Lògicament, totes les responsabilitats no són dels propietaris i dels objectius econòmics. També els dirigents i, entre aquests els enginyers, tenen la seva responsabilitat quan avantposen qualsevol objectiu empresarial, qualsevol norma o objectiu de treball, davant la salut i la seguretat de tots els integrants de l’empresa.

Per altra part, algunes empreses i tècnics s’han excusat que la legislació vigent no ho prohibia o que, fins i tot, ells han treballat sempre amb criteris més restrictius que els vigents. No cal dir que, en època de dictadura, l’asbestosi no estava reconeguda com malaltia, ni havia massa lleis que defenguessin la salut i la seguretat laborals. No cal dir que encara avui dia els malalts passius i les exposicions ambientals no estan protegits per la legislació espanyola.

La pregunta difícil seria: Havien d’anar els enginyers més enllà que les seves empreses o que les lleis vigents en aquella defensa de la salut laboral? Més encara, quan els serveis mèdics de les pròpies empreses tampoc no els ajudaven gens? Més encara, quan l’entrenament i formació d’enginyers i dirigents no era pràctica estesa en el món empresarial espanyol dels seixanta/setanta?

Ben segur que, en aquelles condicions, els enginyers no podien ser ni uns apòstols ni uns màrtirs d’uns problemes que potser, per manca d’informació i de formació, no coneixien a fons, encara que no els ignoraven, però tampoc no és acceptable els comportaments tipus estruç, d’amagar el cap sota l’ala i de fer veure que no es veia que aquell ambient de treball no era ni sa ni tòxic. Els morts d’avui són la conseqüència d’aquelles pràctiques d’ahir.

Els enginyers no poden treballar exclusivament a favor d’objectius de rendiment i eficiència, al temps que obliden o menystenen els comportaments ètics favorables a la salut humana i a la seguretat laboral. L’ètica deontològica ha de formar part diària del codi de valors de l’enginyer. Aquesta és la reflexió d’aquest treball davant la gran quantitat de malalts i morts per amiant que s’estan produint.