|
0.
Introducció
El
present informe vol fer arribar a l’opinió pública, en general, i a les
autoritats polítiques, en particular, la preocupació que per la salut pública
constitueix avui el camí de Sant Iscle, també dit camí de Can Catà, al
llarg dels dos quilòmetres, poc o molt, que hi ha entre el Riu Major (o
Riera de Sant Cugat) i Can Lloses.
S’analitzaran
els dipòsits d’amiant que hi ha al llarg d’aquell camí i els problemes
que poden tenir per la salut pública. Finalment, s’exposaran algunes
idees sobre les possibles solucions adreçades totes elles al desamiantatge
físic del camí o a la neutralització del risc d’exposició a l’amiant
que pot tenir la freqüentació continuada d’aquell indret.
Per
acabar d’ajudar a la possible solució, s’afegeixen algunes de les
solucions que s’han adoptat en diversos països estrangers per solucionar
altres contaminacions per amiant del medi ambient.
El
problema és seriós i la solució no és de baix cost. Cal trobar una bona
solució definitiva, respectuosa amb el medi ambient i amb un paratge de
parc forestal com la Serra de Collserola. El cost, encara que elevat, ha de
restar en un segon lloc. El més important i prioritari és eliminar el
problema de salut pública.
Per
altra part, un cop establerta la solució tècnica, s’hauran d’adjudicar
responsabilitats de la contaminació i decidir qui haurà de córrer amb les
despeses de la rehabilitació del camí.
1.
El camí de Sant Iscle com problema de salut pública
Entre
els pulmons de Cerdanyola, la serra de Collserola ocupa un lloc principal. Són
molts els cerdanyolencs que els caps de setmana es dediquen a fer esport per
la muntanya. Uns caminen, altres corren, uns altres més van en bicicleta o
a cavall. Tots pretenen fer salut i millorar la forma física. Sembla molt
bonic, sinó fos que també hi ha alguns riscs. Es tracta d’un problema de
salut pública.
Va
ser als anys seixanta i setanta del darrer segle quan l’empresa Uralita,
S. A. i l’Ajuntament de Cerdanyola van trobar una solució, aparentment
perfecta, per resoldre, els primers, el problema de les runes industrials
d’amiant i ciment i, els segons, el problema dels carrers amb bassals i
fang. Els carrers s’han asfaltat després i l’amiant ha restat amagat
sota el paviment. Una pila de camions amb runes d’uralita van ser abocats
al llarg del camí de Sant Iscle, en plena serra de Collserola. El camí
s’ha mantingut sempre igual.
L’any
1997 la Diputació de Barcelona va fer un estudi de la presència de residus
d’amiant i ciment en el terme de Cerdanyola. L’any següent el camí va
ser cobert amb una capa de sorra, la qual avui, sis anys més tard, ja no hi
és i les runes d’amiant, tossudes que tossudes, han tornat a aflorar a la
superfície.
Per
què és un problema de salut pública? Res més que perquè les runes
d’uralita són castigades diàriament per la gent que camina, corre o es
mou en cotxe o qualsevol altra mitjà. És un càstig mecànic, de fricció
i desgast, d’alliberament de partícules blanquinoses d’amiant i ciment,
les quals són enlairades uns quants metres per damunt del nivell del camí
barrejant-se durant uns segons amb l’atmosfera. I tot seguit, totes
aquelles persones que caminen o corren seguint el camí, les respiren i les
introdueixen dins del seu organisme. El problema de l’amiant es presenta
quan aquest material és respirat i queda retingut a la pleura o els
pulmons. La malaltia greu, dita asbestosi, arriba quan l’exposició a
l’amiant ha produït uns dipòsits de fibra mineral apreciables, els quals
han mermat seriosament la capacitat ventilatòria dels pulmons. Possiblement
l’exposició a l’amiant produïda al camí de Sant
Iscle no generi asbestosis severes, però ben segur que la forma més
benigna, les plaques pleurals, sí que estan a l’abast de les persones que
freqüenten continuadament aquell camí i respiren la pols blanquinosa que
és aixecada per l’aire o qualsevol màquina en moviment.
Hi
ha qui diu alegrement que si no hi ha unes quantes fibres per centímetre cúbic,
no passa res, però els neumòlegs ens asseguren que només que una sola
fibra d’amiant pot arribar a generar un càncer de pulmó.
També
hi ha qui diu que una cosa és el perill cert que produeix l’amiant, quan
es nou i encara no s’ha barrejat amb ciment i una altra, molt diferent,
sense cap risc, és respirar aquell amiant quan procedeix de runes
industrials. Doncs no és cert, l’amiant és indestructible! La seva
barreja amb ciment produeix un producte resultant diferent, però les
característiques físiques de la fibra d’amiant es mantenen sempre
vigents. Per això, no es crema, no es podreix i dura molt i molt. Aquesta
ha estat tradicionalment la seva propaganda.
L’amiant
i el ciment són nocius per la salut humana. I si no us ho creieu, mireu els
morts i els malalts que l’amiant ha produït a Cerdanyola i els que el
ciment de l’Asland ha produït a Montcada.
Hem
de salvar el camí de Sant Iscle de la seva agressió a la salut!
2.
Informe de la Diputació de Barcelona (Abril 1997)
La
Diputació de Barcelona, a petició de l’Ajuntament de Cerdanyola, va
emetre l’abril de 1997 un informe sobre la presència de residus
d’uralita en diversos punts del terme municipal de Cerdanyola.[1]
De
l’exploració feta pels tècnics de la Diputació, es van localitzar
afloraments de residus d’amiant i ciment enterrats o be escampats en
diversos punts del terme:
1)
Camí de Can Catà, es tracta d’un camí rural on el fibrociment va ser
escampat per evitar la formació de tolls, els fragments són majoritàriament
petits.
2)
Tanca de la fàbrica d’URALITA, S. A. que dona al carrer Cardoner,
fragments diversos.
3)
Talús nord del carrer Cardoner, fragments diversos i trossos de peces,
segurament formen part d’un antic abocador de la fàbrica.
4)
Talús nord del carrer Riu Sec, hi ha fragments de tots tipus i peces
trencades i defectuoses, també hi ha acumulacions d’un material
pulvurulent amb fibres entremig, segurament forma part d’un antic abocador
de la fàbrica.
5)
Zona fronterera amb Ripollet i zona fronterera de Ripollet, als voltants del
carrer de la Verge de Montserrat i de Santa Rosa, es tracta de carrers sense
asfaltar en els que hi ha fragments de fibrociment, segurament va ser
escampat per evitar els tolls, la situació seria la mateixa que la part
asfaltada de Cerdanyola.
No
es pot descartar la presència d’afloraments en alguns dels solars tancats
dels voltants de la fàbrica d’URALITA, ja sigui a la zona propera al c/
de Can Mitjans o al carrer Montserrat.
A
sota del paviment i de moltes construccions, els residus de fibrociment
estan escampats arreu del terme municipal, fins barris allunyats de la
factoria.
Es
varen prendre mostres de fragments de fibrociment, de diferents mides i
d’aspecte diferent, de diversos punts del municipi. Les mostres preses
varen ser les següents:
Mostra
1. Fragments recollits al talús nord del carrer Pallarès.
Mostra
2. Fragments recollits al límit de la fàbrica d’uralita, sector proper
al carrer Cardoner.
Mostra
3. Fragments petits del camí de Can Catà.
Mostra
4. Fragments grossos del camí de Can Catà.
Mostra
5. Fragments petits del talús del carrer Riu Sec.
Mostra
6. Fragments grossos del talús del carrer Riu
Sec.
Mostra
7. Material fi d’origen artificial del talús del c/Riu Sec.
Les
mostres guardades en bosses hermètiques varen ser transportades al
Laboratori del “Centro Nacional de Condiciones de Trabajo” de Barcelona,
de l’ “Instituto Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo”.
Els
resultats de les anàlisis, recollits en el Butlletí d’Anàlisi,
mostraven que la majoria de partícules d’amiant eren de crisotil (una
serpentina d’asbest) i de crocidolita (una de les anfíboles d’asbest).
Dins
de les conclusions i recomanacions de l’informe es deia que, en totes les
mostres menys una, s’havia detectat fibres de crocidolita, material d’us
prohibit en l’actualitat (Article 3er. 3.1. de l’Ordre de 31 d’Octubre
de 1984), el límit màxim, als llocs de treball, per 1987, eren 0 fibres de
crocidolita/cm3, encara que per les feines relacionades amb demolicions,
desballestaments, recollida, manteniment, etc. es podia arribar a 0,25
fibres/cm3 (Article 4 de l’Ordre del 7 de gener de 1987).
Malgrat
això, en el mostreig fet per l’Institut de Recerca Epidemiològica i Clínica,
no es van detectar fibres d’aquesta varietat d’amiant en l’aire, les
úniques detectades varen ser les de crisotil.
Donada
la incertesa de quins poden ser els efectes i la incidència d’aquest
residus, seria convenient efectuar els següents treballs:
1.
Efectuar un estudi acurat sobre la presència de fibres d’amiant a
l’aire, especialment de crocidolita.
2.
Cal estudiar acuradament, des del camp legal i administratiu, quines son, i
de qui son, les responsabilitats i obligacions derivades de la presència
d’aquests residus.
3.
Retirar d’una manera segura, que no provoqui una emissió alta de fibres
les restes d’uralita, especialment a les proximitats dels habitatges. Així
com la pavimentació de carrers i camins de zones on s’hagin retirat
fragments d’uralita.
L’informe,
datat a Barcelona el 4 d’abril de 1997, estava signat pels Tècnics del
Servei del Medi Ambient, Domènec Cucurull i Ramon Rabella Pujol, amb el
vist i plau del Cap del Servei, Vicenç Sureda i Obrador.
3.
Avaluació de la contaminació
Quina
quantitat de dipòsits de materials d’amiant i ciment hi ha abocades al
camí de Sant Iscle? Com s’hauria de procedir per eliminar aquest risc de
salut pública? Quin és exactament el risc que hi ha per les persones?
Quina entitat pública o privada ha de córrer amb el cost de la recuperació
del camí de Sant Iscle? Cal prendre alguna mesura ara? Cal no prendre-la?
Com procedir?
Aquestes
són masses preguntes com per poder respondre-les totes de cop ara.
Tanmateix, farem una aproximació a les possibles solucions. Vagi per
endavant que sempre he mantingut que a Collserola ni un totxo, val a dir, ni
ciment ni edificacions. Només vegetació i aire pur. Continuo en la mateixa
posició.
Intentarem
abastar les dimensions de l’agressió. Suposem que el camí de terra de
Sant Iscle, des del Riu Major fins a Can Lloses, té una longitud de dos
quilòmetres, una amplada de sis metres i una profunditat dels dipòsits de
runa abocada de mig metre. Tot plegat això suposaria uns 6.000 metres cúbics
de sòl de camí contaminat, la qual cosa podria suposar la cabuda de 500
camionades de sis per dos per un metre cúbic cadascuna.
Quines
mesures podrien aplicar-se per desactivar el risc de salut pública? Podríem
apuntar unes quantes. Vegem-les.
Primera:
No fer res. Seguir amb el camí tal com està fins ara, la qual cosa
suposaria que les partícules d’amiant i ciment seguirien flotant per
l’atmosfera quan els vehicles les aixequin i el risc de salut continuaria.
Seria com fer l’estruç.
Segona:
Tornar a cobrir el camí amb una capa de sorra, com es va fer el 1998. No
serviria tampoc de res perquè, ja hem vist, que sis anys després les runes
d’amiant continuen aflorant a la superfície. Seria un pegot temporal.
Tercera:
Cobrir el camí, tal com ara està, amb una capa de pedreta premsada o
tartan, com les pistes d’atletisme. Suposaria introduir un element
estrany, més proper a la terra o la sorra que al ciment, sense eliminar
l’amiant contaminant i cancerigen que hi ha abocat al llarg del camí. Més
un element natural que artificial! Caldria verificar si l’ordenament del
Parc de Collserola ho permetria o si caldria modificar alguna reglamentació
per fer-ho possible.
Quarta:
Cobrir el camí amb una capa d’asfalt, com s’ha fet en els carrers del
poble i deixant les runes d’amiant sota d’aquesta capa. Aquesta seria
l’actuació més agressiva vers la natura del Parc de Collserola, contrària
a qualsevol mesura ambiental de respecte amb un parc forestal. Caldria veure
quines institucions estarien disposades a assumir una decisió d’aquest
tipus. Probablement cap!
Cinquena:
Extreure els 6.000 metres cúbics de terra del camí de Sant Iscle, col·locar
una capa de geotextil al pis i reemplaçar-los per uns altres 6.000 m.c. més
de terra i pedreta sense contaminar, més o menys precompactada. Guardar la
terra contaminada –material cancerigen- en lloc segur. Aquesta seria la
millor decisió des de la perspectiva ambiental. Cap agressió, però molta
feina i molts calés per dur a terme aquesta solució. És un repte per les
autoritats polítiques!
No
és alarmisme! El problema de salut pública, al camí de Sant Iscle, és
ben present i cal que les administracions i entitats implicades es posin a
treballar!
4.
El desamiantatge de zones contaminades a diverses parts del món
Amb
la fi d’ajudar a situar el problema de Sant Iscle amb altres
contaminacions d’àrees i paratges naturals arreu del món, exposarem aquí
una breu mostra de quines han estat algunes d’aquelles agressions i les
mesures que s’han pres o que s’estan prenent.
Ara
que ja no es produeixen materials amb amiant a Europa –o que no es
produiran a partir del proper u de gener de 2005-, el problema de salut
radica en els productes amb amiant que hi ha instal·lats arreu de la
geografia europea, bona part dels quals tenen molts anys de vida i desprenen
–o poden desprendre- partícules d’amiant en qualsevol moment.
El
Parlament europeu té prohibides les activitats que suposin l’exposició
dels treballadors a les fibres d’amiant, amb l’excepció dels treballs
d’enrunament, manteniment i reparació.
Es
diu que més de 50 milions de tones d’amiant recobreixen avui dia les
teulades, parets, sostres i tuberies en edificis de tota Europa. A França,
hi ha tres universitats permanentment tancades per la presència de
materials d’amiant. A Suïssa s’han detectat més de 4.000 edificis amb
amiant a les seves estructures. Tanmateix, a Espanya es desconeix el número
total d’edificis afectats per l’amiant, la qual cosa exigiria fer un
cens d’edificis com a pas previ per la seva substitució, així com un
registre d’empreses autoritzades per la seva retirada. D’aquesta forma
s’evitaria que l’amiant es retirés de forma perillosa pels treballadors
i la comunitat. En aquesta i altres tasques, sempre anem els darrers.
El
risc de respirar fibres d’amiant podria donar-se si una empresa qualsevol
o un particular volguessin reparar o reemplaçar materials que tenen amiant
ja que, al realitzar aquestes operacions, podrien alliberar-se partícules
d’amiant, en forma de polsim microscòpic, que quedarien en suspensió a
l’aire i podrien ser respirades. Operacions com tallar o perforar podrien
ser greument perilloses ja que el risc de desprendre fibres d’amiant és
molt alt.
El
sector de la mineria, producció i distribució de l’amiant vers els
mercats de consum no recolza les tasques de desamiantatge que es promouen
des dels professionals de l’arquitectura, l’enginyeria o la medicina.
“The Asbestos Institute” de Quebec, defensor de la promoció de
l’amiant arreu del món, manifesta que extreure els productes d’amiant
dels llocs on estan col·locats no serveix a cap propòsit i que promoure la
seva extracció crearia problemes reals de salut pública, que ara no hi són,
i amb costos injustificables.
Vegem-ne
alguns dels casos recentment documentats sobre desamiantatge de zones
contaminades:
4.1.
Neteja d’amiant del llac Waukegan, Illinois (1991)
Entre
1923 i 1982 l’empresa nordamericana Johns Manville, la primera
multinacional de fibrociment del món, va establir les seves activitats
industrials en una superfície de 350 acres del cantó nord del llac
Waukegan, on produïa teules, aïllaments, planxes premsades, etc.
d’amiant. La planta va tancar la producció l’any 1998.[2]
Les
autoritats estatals i federals nordamericanes van arribar a un acord l’any
1988 amb l’empresa Johns Manville, la qual havia llançat un milió de
tones de residus d’amiant al llac. L’acord es va aconseguir a la U. S.
District Court on el fiscal general d’Illinois va presentar dotze
violacions ambientals. Waukegan té una població de 67.500 habitants, quasi
com Cerdanyola.
A
més de la neteja de les llacunes, l’acord obligava a la companyia a
drenar el canal industrial contaminat que separa el “Illinois Beach State
Park” i a pagar a l’EPA, l’Agència de Protecció del Medi Ambient,
els costos addicionals generats.
Diverses
mostres d’aire preses a la rodalia del llac contenien fibres d’amiant.
El pis també contenia amiant, arsènic i diversos compostos orgànics volàtils.
Altres contaminacions van ser de metalls pesats. L’amenaça més gran per
la salut pública va ser la inhalació de fibres d’asbest.
El
cost total de la neteja va ser de 28.000.000 dòlars. La neteja va consistir
en l’extracció de 3 milions de iardes cúbiques, unes 382 vegades més
que al camí de Sant Iscle. L’any 1999 es va procedir a la revisió dels
primers cinc anys, després de la neteja.
Des
de 1998 es van descobrir sis àrees més amb residus d’amiant fora dels límits
de la fàbrica de Jonhs
Manville. L’any 2002 es va netejar la més gran de les sis zones, segons
una nova acció de l’EPA.
4.2.
Dragatge del riu Hudson (2001)
L’any
2001 l’EPA nordamericana, l’Agència de Protecció del Medi Ambient, va
ordenar a l’empresa General Electric (GE) dragar el dipòsits de
policlorobifenils (PCBs) del riu Hudson. GE n’abocà 1,3 milions de
lliures (589.000 Kg) provinents de les seves plantes industrials, abans que
el govern nordamericà en prohibís els contaminants el 1977. L’EPA va
classificar la substància com a probable cancerigen i deia que representava
un risc per la fauna i les persones que consumien peix del riu Hudson.[3]
L’operació
va consistir en l’eliminació de tones de PCBs de la part alta del llit
del riu, la qual va ser una de les operacions de dragatge de més
envergadura que s’havia dut a terme.
El
dragatge es va avaluar, en principi, en 500 milions de dòlars. Si
“General Electric” refusés l’acord de neteja, l’administració
nordamericana podia començar els treballs pel seu compte i carregar-ne el
cost posteriorment a la companyia, amb un increment tres vegades superior al
valor estipulat.
Els
ecologistes, que havien criticat les primeres decisions de l’administració
Bush sobre l’escalfament global i els nivells acceptables d’arsènic,
van fer costat a l’EPA per resistir la ferotge campanya llançada per GE
per debilitar el pla.
4.3.
Extracció d’amiant a l’illa South Neptune (Australia) (2004)
L’illa
South Neptune, a migdia d’Austràlia, dins dels “Regional National
Parks”, ha estat declarada zona d’alt risc a causa dels considerables
dipòsits de material potencialment molt tòxics. Es tracta de materials
d’amiant.
El
conservador dels Parcs, Ross Belcher, va intentar aconseguir l’ajut de
l’exèrcit per a netejar l’illa i aquest es va negar. El proper intent
el volia adreçar a la indústria pesquera de la zona, però hi veia moltes
dificultats logístiques per aconseguir la neteja.[4]
4.4.
Extracció d’amiant a “Burned Mill”, Southington, Connecticut (2004)
L’EPA
va anunciar el 21 de gener de 2004 que havia arribat a un acord amb
l’empresa Beaton & Corbin, establerta a Southington, per netejar
l’antiga fàbrica de plom que va abandonar l’any 1989, la qual, per
envelliment i destrucció, estava contaminant la zona des de l’any 1997.
Es va disposar l’extracció de qualsevol possible contaminació, començant
per les d’amiant i seguint per les altres. El cost de la neteja es va
estimar en 120.000 dòlars i el temps d’execució en 4 setmanes.[5]
5.
Conclusions
Cal
netejar el camí de Sant Iscle, a Cerdanyola. Cal cercar la millor solució
amb la fi d’eliminar el risc de salut pública que avui té.
No
es pot tornar a amargar l’amiant abocant-li terra al damunt, com es va fer
l’any 1998. Tampoc no es pot agredir el medi ambient en un indret de
paratge natural protegit per la legislació del Parc del Collserola.
Cal
que l’Ajuntament de Cerdanyola, el Patronat del Parc de Collserola i la
Diputació de Barcelona, com institucions públiques directament
relacionades en aquest indret, estudiïn i solucionin el problema de
l’amiant abocat en el camí de Sant Iscle. Cal també que Medi Ambient, de
la Generalitat, tingui cura de tot aquest problema.
Cal
que aquelles institucions de l’Administració exigeixin responsabilitats a
l’empresa Uralita, S. A., que va ser la que va fer els abocaments dels
residus de plaques i tubs d’amiant-ciment, amb l’autorització de
l’Ajuntament de l’època. Una forma d’exigir aquelles responsabilitats
és la d’obligar a l’empresa infractora, causant de la contaminació, a
pagar una part de les despeses d’eliminació d’aquells residus. En
altres parts del món així s’ha fet. Les autoritats nordamericanes han
obligat a l’empresa minaire i fabricant de fibrociment, Johns Manville, i
d’altres empreses industrials contaminants, a participar amb esforços
econòmics a la neteja de llacs i altres paratges contaminats pels residus
de fibrociment.
|