|
Article
“Cent anys d’amiant a Cerdanyola”, Miquel Sánchez, a El
Diari de Cerdanyola, Cerdanyola, abril-maig 2000, núm. 13, p. 23.
- Article
“Cent anys d’amiant a Ripollet i Cerdanyola (I)”, Miquel Sánchez, a Revista de Ripollet, núm. 161, 29-4-2000, p. 26.
- Article “Cent anys
d’amiant a Ripollet i Cerdanyola (II)”, Miquel Sánchez, a Revista de Ripollet, núm. 162, 5-5-2000, p. 26.
|
|
Estem
complint els cent anys de la introducció de la fibra d’amiant a
Cerdanyola. Va ser als anys deu del present segle quan es va fundar la fàbrica
Roviralta, la qual va rebre els noms oficials de Manufactures Roviralta
(1911), Manufactures Eternit, S. A. (1933) i, finalment, a partir dels anys
quaranta, Uralita, S. A, amb el qual l’hem conegut fins els nostres dies.
Parlarem
de Cerdanyola i Ripollet perquè, si bé la ubicació de la fàbrica va
correspondre al terme de Cerdanyola, en ampliacions posteriors, la fàbrica
va arribar al terme de Ripollet i el bloc de “La Sibèria”, un dels més
mortífers per la salut, per la gran quantitat de pols que es produïa en el
raspat i acabat de les peces de moldeig, va ser un bloc totalment
ripolletenc. També l’escultor Joan Viladomat va fer les seves obres i
proves en una de les naus de la fàbrica situada en terme ripolletenc.
Tanmateix, en les revistes i llibres de l’època, Cerdanyola era coneguda
per la fàbrica d’Uralita, potser tant per aquella implantació inicial,
com per la gran quantitat d’obrers cerdanyolencs com per la preferència
dels propietaris Roviralta de relacionar-se amb els estiuejants barcelonins
de Cerdanyola i les seves aportacions per la construcció del “Cerdanyola
Gran Casino” i del “Parc de Cordelles”.
Encara
que, des de fa molts pocs anys, ja no es treballa l’amiant ni a Cerdanyola
ni a Ripollet, els seus efectes mortífers sobre la salut humana continuen
fent estralls i continuaran fent-los encara uns quants anys més,
malauradament, fins que els darrers obrers de la Uralita, siguin vius ja que
molts d’ells porten dins del seu cos el llegat identatari de les fibres
d’amiant. I també fins que la gran quantitat de materials de la
construcció amb grans continguts d’amiant, com les plaques i tubs
d’uralita, visibles encara en moltes edificacions industrials i
d’estatges de la població, no
siguin eliminats. Més encara, fins que les runes i residus de materials
d’amiant-ciment, encara presents en camins i espais sense asfaltar, no
siguin reduïts a zero en la seva latència mortal. Anem ja cap els cent
anys de presència de l’amiant com a matèria perillosa dins dels termes
de Cerdanyola i Ripollet. I la inhalació continuada d’aquestes fibres
produeixen asbestosi i formes letals com els mesataliomes i els càncers de
pulmó i pleura.
La
major part dels treballadors de la fàbrica de Cerdanyola procedien de les
poblacions vallesanes de Cerdanyola i Ripollet, però també de les de
Montcada, Barberà i Sabadell, per esmentar només que les més properes a
la fàbrica. Cerdanyola i Ripollet són un punt negre avui dia, a nivell
mundial, quant a l’existència i mort d’una quantitat important de
persones, a causa de l’asbestosi. Cal dir-ho encara ara, a les portes del
segle XXI. Cerdanyola i Ripollet, amiant i asbestosi, van agafats de la mà
en aquest llarg camí de la mort.
Xoca
el contrast que trobem entre la gravetat d’aquesta malaltia professional i
el seu escàs reconeixement bibliogràfic i teleinformàtic dins de
l’Estat Espanyol. No hi ha difusió de l’asbestosi en forma de llibres
específics que la comentin, llevat de comptats articles en revistes i
diaris procedents d’alguna central sindical o d’algun bufet
d’advocats. No hi ha webs fetes a Espanya sobre aquest problema davant la
proliferació gairebé insultant de quasi deu mil referències a Internet
sobre la malaltia, procedents en la seva majoria dels Estats Units. I no hi
ha tot això, per unes raons molt clares. Els interessos privats i públics
per no difondre el que ha estat i continua vigent com una greu malaltia
professional són molt més poderosos que els dels humils i indefensos
treballadors que han patit el càstig. Com a font d’aquestes paraules,
l’article a “Diario 16” del darrer 10 de març.
Tornar
a la relació d'articles periodístics |