|
La
revista “Fomento de la Producción” publicava fa poques setmanes la
llista anual de les principals empreses espanyoles i en l’apartat de
“Materials de la construcció”, el primer lloc l’ocupava, com sempre
des de fa anys, l’empresa Uralita, amb uns ingressos de 142.132 milions de
pessetes, un benefici net de 4.231 milions i un cash-flow de 15.242 milions.
Tot i que Uralita ha tancat diverses fàbriques de materials de fibrociment
dins de l’estat espanyol, l’estudi reconeix que encara té producció de
fibrociment amb amiant. I no ens ha d’estranyar, perquè els tres
principals productors de plaques i tubs de fibrociment amb amiant a la Unió
Europea són Espanya, Portugal i Grècia.
La
fàbrica d’Uralita a Cerdanyola, la primera de l’Estat, que va arrencar
l’any 1907 sota l’impuls del fundador Roviralta i va ser impulsada després
de la Guerra Civil pel Grup March, al qual pertany des d’aquella època,
és la que, lògicament, va donar els primers malalts d’asbestosi, una
malaltia que adquireixen les persones que estan en contacte amb la fibra
d’amiant o que viuen en zones properes a on aquesta es manipula. Malaltia
què esdevé en inguarible i que acompanya a aquelles persones al llarg de
la seva vida, tot i que faci anys que hagin deixat de respirar la pols
d’amiant. Fins a l’actualitat, no hi ha guariment ni tractament efectiu
per l’asbestosi.
L’amiant
(també dit asbest) es troba present en diversos tipus d’indústria, com
la d’aïllament, prevenció d’incendis, tèxtil, etc., però la que
volem comentar aquí és la més coneguda al Vallès, per la fàbrica
d’Uralita, com ha estat la fabricació de plaques, tubs, dipòsits i
altres accessoris, produïts tots ells a base de la unió del ciment i la
fibra mineral de l’amiant, en un procés similar al de la fabricació del
cartró. Si els pobles eren coneguts per les seves especialitzacions
industrials, Cerdanyola durant el segle vint ha estat coneguda arreu de
l’Estat com el poble de la Uralita, el poble del fibrociment amb amiant.
I
ara, pocs anys després d’haver-se aturat la producció d’aquests
materials, Cerdanyola manté la seva imatge supracomarcal de “poble de
l’asbestosi”. I no és fer alarmisme dir això, perquè cal conscienciar
al poble i les autoritats i perquè aquesta setmana mateix, quan s’està
portant a terme la construcció del tercer cinturó de gas de Barcelona, en
passar per la zona d’Adam i Eva, entre la Clota i el ferrocarril de la
Renfe, en fer-se la trinxera per passar la conducció, han aparegut,
lògicament, un munt de runes de plaques i tubs d’amiant i ciment,
d’aquelles que als anys cinquanta i seixanta, es van llençar pels
carrers, camins i camps de Cerdanyola i que després s’han mig tapat amb
l’asfaltat del nucli urbà. La solució presa va ser la de continuar les
obres, però amb mascaretes a la cara. I això serà sempre igual, cada cop
que es faci un desmunt, un clot o una trinxera. Van ser moltes camionades de
runes les que es van llençar a dojo pel terme, amb l’aquiescència de les
autoritats civils de l’època.
En
aquest
sentit, cal recollir aquí que el dictamen del “Comité Econòmic i
Social” (CES) de la Unió Europea, de 24-3-99, assenyala en el punt 6.18.3
que “en varios países de la UE, los residuos que contienen amianto se han
utilizado (y posiblemente se siguen utilizando) para el mantenimiento de
carreteras rurales en los alrededores de las (antiguas) fábricas de
amianto-cemento. La Comisión debería instar a los Estados miembros a que
analicen la situación y adopten las medidas apropiadas”. Així, doncs,
estem a l’espera que les autoritats de Madrid i de Catalunya col·laborin
en aquesta disposició i eradiquin els dipòsits i runes d’amiant de
camins i espais rurals.
Un
estudi recent publicat pel “Center to Protect Workers’ Rights” (CPWR),
d’EE.UU., recull “que 10.000 personas morirán cada año durante los próximos
10 años por haber estado expuestas en el pasado al asbesto”, perquè les
malalties produïdes per l’amiant “pueden tomar hasta 20 años o más en
aparecer, una vez que la persona se ha expuesto al asbesto”. Dades més
properes a nosaltres, recollides de CC.OO., ens diuen que “más de 60.000
trabajadores estuvieron (exposats a l’amiant) en los últimos 30 años”
i, mentre que el Regne Unit ha reconegut 2800 morts per asbestosi, Alemania
2000 i França 1100, el govern espanyol només en reconeix 37 (Butlletí
“Por experiencia”, núm. 3, des. 98).
El
dictamen abans esmentat del “Comitè Econòmic i Social” de la Unió
Europea, recollint un treball del Dr. J. Peto, assenyala que “en los próximos
35 años, un cuarto de millón de personas morirán de mesoteliomas
provocados por el amianto en Europa occidental”.
L’asbestosi
és una fibrosi pulmonar que es produeix, tal com el nom suggereix, per
inhalació de fibres d’asbest. L’amiant és una fibra mineral, que no es
destrueix, no es crema i no es podreix; i que roman sòlida i inalterable
allà on resta allotjada. Hi ha malalts d’asbestosi que no presenten cap símptoma
aparent de la malaltia durant anys i que només se’ls hi pot detectar
mitjançant els raigs-X. Els símptomes típics es manifesten per disnea
d’esforç, dolors toràcics d’origen muscular o pleural i tos
irritativa. A mida que la malaltia progressa, els símptomes empitjoren,
fins i tot, després de fer anys d’haver cessat l’exposició a
l’amiant. L’asbestosi pròpiament no és un càncer de pulmó, però
afecta els pulmons i porta inherent a la malaltia un risc molt alt de
desenvolupar un càncer de pulmó o un mesotelioma. Els mesoteliomes podem
desenvolupar-se fins a vint i quaranta anys després de l’exposició i tot
i que pròpiament no són un càncer de pulmó constitueixen un tumor o
malaltia maligna, irreversible, que pot afectar la pleura o el peritoneu.
S’han detectat casos de mesotelioma en esposes de treballadors, les quals
van adquirir la malaltia de resultes de la neteja de la roba de treball del
marit.
Una
exposició perllongada a l’amiant, com la dels treballadors que obrien els
sacs d’amiant, durant moltes dècades per via seca i els que raspaven dipòsits
i jardineres a la Sibèria, produeix dipòsits importants de fibra als
pulmons, però, si l’exposició és molt intensa, l’asbestosi sorgeix
també amb curts períodes d’exposició. També s’ha de dir que no
tothom que ha estat exposat a l’amiant adquireix l’asbestosi, però sí
que tothom que pateix asbestosi ha estat exposat a gran quantitat de fibres
d’amiant.
Angel
C. Cárcoba i Andrea Tozzi tanquen l’article de CC. OO. amb que “no
existe razón económica, social y mucho menos ética que justifique el uso
del amianto”. La solució tècnica a la fibra d’amiant reconeixen
autoritats públiques i experts és la d’emprar fibres substitutives,
menys perilloses per la salut, com les naturals celulòsiques (cotó, lli, cànem,
etc)
i les artificials d’origen mineral (aramida, viscosa, vidre, ceràmica,
etc) i d’origen orgànic (PTFE, aramides, iamides, alcohol polivinílic,
etc). Tanmateix, encara no està garantida l’absència de riscos per la
salut en totes elles. Països més enrederits que Espanya en la tecnologia
de fibrociment, com els de l’Amèrica Llatina i Portugal, han estat
pioners en el desenvolupament de les noves tecnologies (NT) sense fibra
d’amiant i, amb diferents medis, objectius i formulacions, estan creant
respostes tècniques alternatives a la necessitat que en alguns d’aquells
països encara hi ha de materials de fibrociment barats, ja que les classes
socials més deprimides en aquelles contrades no tenen accés a
l’adquisició de materials més dignes, a causa de l’estat de prostració
social que els toca patir per part del seus dirigents econòmics i polítics.
Des
de Cerdanyola, amb asbestosi... Encara hi ha malalts, amb fibra d’amiant
dipositada als pulmons, no diagnosticats com a malalts i no reconeguts ni
per l’empresa ni per les autoritats polítiques com a malalts
d’asbestosi...i clar, sense cap mena d’indemnització econòmica per la
pèrdua de salut que aquest fet els ha produït. Encara hi ha camionades i
camionades de runes d’amiant soterrades als carrers de Cerdanyola i a mig
soterrar pels camins i espais rurals del poble, visibles arran de camí en
molts casos. Cerdanyola, ciutat de l’asbestosi!
Tornar
a la relació d'articles periodístics |