|
Fou
Jardiel Poncela qui poetitzà sobre un paisatge blanquinós, fred i gelat
com la Sibèria, amb allò d’”Espérame en Siberia, vida mía”, però
també van ser aquells pagesos vinyaters de Cerdanyola i Ripollet els que
van batejar un altre indret proper, gebrat a l’hivern, conegut també
fredament per l’empresa com a bloc dotze, amb el nom aliè, sinònim de
tots els freds del món, de Sibèria. Aquell bateig toponímic de la nostra
gent no ens ha d’estranyar gens perquè també van anomenar com a Gran Via
Prat de la Riba el que només era un carreret rural i com a Gurugú, en
honor a la terra magrebí on espanyols i marroquins van mostrar les seves
discrepàncies militars, el turonet alterós damunt la riba del Ripoll que
avui és doblement un barri perifèric de Ripollet i Cerdanyola.
Però
no hem de fer bromes ara perquè la Sibèria de la qual parlem és la Sibèria
asbestòsica, aquella Sibèria que, com a part integrat de Ripollet,
immediata a Cerdanyola, ha contribuït a que Cerdanyola sigui coneguda, a més
de “vila tecnològica i universitària” com a “vila asbestòsica”.
Es diu que Uralita ja no fabrica materials d’amiant ciment a Cerdanyola i,
fins i tot, que Uralita ja no té activitat ni presència a Cerdanyola, però
no ens enganyem, el seu mal segueix viu dins nostre perquè els seus
patidors, els cerdanyolencs i els ripolletencs malalts d’asbestosi, una
malaltia greument perillosa produïda pel dipòsit de fibres minerals
d’amiant o d’asbest, tan se val, dins dels pulmons, són encara vius
avui dia i molts d’ells arribaran vius i malalts d’asbestosi al segle
XXI...o al tercer mil·leni. No tot ha de ser la celebració de l’arribada
del tercer mil·leni al Waldorf Astoria neoiorkí o a Can Pepet del Vallès
Occidental, sinó que també hem de tenir cura de les malifetes planificades
per les nostres il·lustres autoritats com el Quart Cinturó, els camps de
golf, o els nostres malalts crònics, els patidors irreversibles i
incurables de l’asbestosi.
Torno
a insistir per tercera vegada en tres anys, a les pàgines d’El
9 Nou, sobre les malalties inguaribles de l’amiant perquè he viscut
uns fets molt emotius d’un dels darrers malalts d’asbestosi, un malalt
que encara no consta en els historials clínics d’aquesta malaltia. Es
tracta d’una persona de vuitanta cinc anys que porta vint anys jubilat,
després de més de vint anys de treballar a les naus de la Sibèria que
l’empresa Uralita tenia al bloc dotze. Era l’època gloriosa dels
Sanjuan, l’Asturiano, l’Arús, el Sánchez, etc., homes de base, és a
dir, peons o encarregats, que als anys seixanta treballaven quotidianament a
la secció de moldejat de dipòsits, jardineres i accessoris, tots ells
construïts amb amiant i ciment. I respiraven, aliens al perill, pols
blanquinosa d’amiant mineral, semblant als “vidres de sang” que diu
Martí i Pol.
Algun
d’aquells obrers ja és mort. D’altres, viuen la seva jubilació
acompanyats de la seva família i de l’asbestosi que els va matant de mica
en mica. Alguns d’ells està censat com a malalt asbestòsic; d’altres,
segueixen com a jubilats, sense cap diagnòstic de la malaltia. Alguns
altres, ingenus ells, viuen encara ancorats en els vells temps del
capitalisme paternalista quan el patriarca Roviralta, fundador de la fàbrica,
va decidir, via testament professional, respectat escrupolosament per la
jerarquia posterior, que tots aquells treballadors peoners, capdavanters
dels vells temps, rebessin ajuts o complements especials, especialment a
partir de la seva jubilació.
Aquest
paternalisme ha produït treballadors arrenglerats incondicionalment al
costat dels vells patriarques fent abstracció, fins i tot, dels seus drets
que, com a treballadors amb malaltia professional greu, tenien. Tot es feia
per no perdre el complement, per no perdre l’aportació voluntària de
l’empresa, per no ser mal vist. Algun d’ells es veia tan constrenyit en
els seus drets que preferia perdre qualsevol possible indemnització econòmica,
de resultes de la seva malaltia, abans que demanar una reparació per la
salut malmesa. Algun altre no ha volgut anar mai al metge perquè, segons
ell, es trobava bé i no li calia. Més encara, algun altre ha viscut llargs
anys amb la barreja mortal de la fibra d’amiant i el tabac dipositats ambdós
dins dels pulmons i perquè no li prohibissin seguir fumant no declarava la
seva asbestosi.
Tinc
present un cas recent d’aquests malalts que, després d’unes insuficiències
cardíaques, amb infart i angina de pit inclosos, esdevinguts el darrer
agost, produïts entre altres raons per l’asbestosi pulmonar irreversible
que li afecta les vies respiratòries, després de més de vint anys de
treball a la Sibèria, prefereix mantenir-se fidel als vells postulats del
patriarca Roviralta i no plantejar cap demanda econòmica a l’empresa com
a reparació de la malaltia irreversible produïda per la respiració
continuada i perllongada de les fibres d’amiant. Fins quan?
He
volgut esbrinar un xic més l’actualitat d’aquestes possibles
indemnitzacions motivades per una greu malaltia professional com
l’asbestosi i he rebut informacions decebedores perquè és poc el que es
pot rebre quan és tant el que s’ha perdut. Em diuen que hi ha dos camins:
la via laboral i la via civil. Per la via laboral es pot demanar una pensió
d’invalidesa permanent derivada de la malaltia professional, però aquell
malalt que la demani ha de saber que perdrà el complement voluntari que
l’empresa aporta a la seva pensió de jubilació, a més que ha de
certificar mèdicament la seva qualificació de malalt d’asbestosi i
s’ha de clarificar des de quan la té i quin perjudici li ocasiona. Si
perds el complement voluntari de la pensió, podria ser que, al final, la
pensió extra demanada sigui igual que la part perduda o no gaire més. Això
fa pensar i molt al treballadors, abans d’emprar aquesta via. A més,
sembla que des de l’any 1997, les restriccions són tan fortes que resulta
molt difícil ara ser diagnosticat com a malalt d’asbestosi sinó ho havia
estat abans.
La
via civil actua directament contra l’empresa per no haver cobert tots els
riscos que hi havia quan els obrers treballaven a les naus on hi havia el
perill de la malaltia. És una via complicada i costosa, la indemnització
de la qual es quantifica segons el perjudici rebut. Si ets jove, tens més a
guanyar que si ets vell o jubilat.
Seguiré
desenvolupant aquesta problemàtica que, malauradament, encara afecta a un
nombre important de cerdanyolencs. Són els irreductibles que no han volgut
morir-se i que esdevenen en testimoni de les malifetes empresarials d’unes
èpoques on hi havia mànega ampla per tot. Cerdanyola, vila universitària
i tecnològica, és veritat, però també, ciutat asbestòsica coneguda
arreu del món per aquest fet malaurat.
Tornar
a la relació d'articles periodístics |