|
Sap greu, però encara cal parlar de
l’amiant, aquesta fibra que mata, que mata cruelment, mitjançant
l’asbestosi, una malaltia professional (o no) de les persones habitualment
exposades al contacte amb aquesta fibra mineral.
Recapitulem una mica l’actualitat local
sobre l’amiant. L’any passat, El 9 Nou, va publicar el 18-8-97 un
article titulat “L’amiant mata!” que passava revista a la problemàtica
viva de l’amiant al camí de Sant Iscle i TVE i altres mitjans de
publicació es van fer ressò de la notícia publicada pel Nou.
Com sigui que un any després el problema
no està solucionat i l’amiant continua present en diversos indrets de la
geografia local, inclòs el parc o serra de Collserola, cal tornar a
insistir en aquell fet.
I ho fem sense voler crear alarmismes o
sotragades emocionals. No volem pas dir que Cerdanyola, a més de “ciutat
universitària i tecnològica” sigui també “ciutat asbestòsica”
perquè, ara, no seria cert, tot i que han hagut molts treballadors de la fàbrica
que, durant més de mig segle ha estat obrint i obrint un munt de sacs de
fibres minerals d’amiant o asbest, respirant-les quotidianament, que han
patit els efectes malèfics i mortals d’aquesta fibra enemiga de l’espècie
humana. Els arxius de l’Hospital Clínic de Barcelona són prou eloqüents
d’aquesta mortaldat. Un exemple documental i ja històric d’aquesta
problemàtica resta recollit al llibre “El amianto mata”, publicat per
Cedos, “Centro de Estudios y Documentación Socialista”, de Barcelona,
l’any 1978. I a les estadístiques mundials sobre l’asbestosi,
Cerdanyola ocupa, malauradament, un dels llocs destacats, veritable punt
negre d’aquesta malaltia.
La Diputació de Barcelona, en un informe
donat a conèixer l’abril de 1997, reconeixia que hi havia “presència
de residus de fibrociment en el terme municipal de Cerdanyola del Vallès”.
Precisament, aquest era, eloqüentment, el títol de l’informe.
Es van detectar residus que no havien estat
tapats o que havien aflorat, en cinc punts diferents del terme: camí de Can
Catà, tanca d’Uralita del carrer Cardoner, talús nord del carrer
Cardoner, talús nord del carrer Riu Sec i zona limítrof amb Ripollet al
barri de Can Tiana. A més, es va constatar el que ja sabíem que, a la
majoria dels carrers del nucli urbà, els residus de fibrociment estaven
escampats sota del paviment dels carrers o de molts habitatges construïts
posteriorment arreu del terme, alguns d’ells força allunyats. Cal
recordar-ho. Cerdanyola és i ha estat un abocador d’amiant. I això no
pretén ser alarmista ni demagògic, sinó constatació d’una realitat
objectiva, no pas minsa o limitada. Pagesos, masies i modernisme han format
part d’aportacions força positives per la col·lectivitat local.
L’amiant també ha format part d’aquestes aportacions locals que no
morirà mai, perquè, com a producte mineral, quasi indestructible, formarà
part ad eternum del nostre subsòl i d’alguns afloraments superficials en
indrets no sepultats per la modernitat de la pavimentació asfàltica.
L’informe acabava amb tres conclusions tòpiques.
Fer un estudi (de l’amiant present a l’aire), determinar les
responsabilitats de la presència d’aquests residus i retirar de forma
segura les restes d’uralita.
Toni Morral, responsable de Medi Ambient,
va fer una roda de premsa pel juny de l’any passat. Seguidament, la Junta
de Residus, del Departament de Medi Ambient de la Generalitat, va dir que
l’amiant del subsòl no era perillós, però que a l’aire sí i que
l’empresa productora dels residus fes un informe. A continuació,
l’empresa va encarregar l’estudi a una empresa especialitzada,
reconeguda per la Generalitat i també, va acordar recuperar ambientalment
una de les zones conflictives, en aquest cas la dita ara Plaça del Riu Sec
i, de sempre, paratge d’Adam i Eva.
Quedava encara sense solucionar la zona
pitjor, el camí de Sant Iscle, camí de terra en plena Serra de Collserola,
un indret especialment emprat pels cerdanyolencs per anar a fer salut,
corrent o caminant. L’amiant present al camí era abundós i a flor de
superfície. Qualsevol vehicle, moto o bicicleta aixecava una pols
blanquinosa amb facilitat i en aquesta pols anaven flotant, en suspensió,
un munt de fibres d’amiant que també volien gaudir de l’espectacle
salutífer dels usuaris de l’indret. El Parc de Collserola va acceptar que
es cobrís el camí, però abans que pavimentar amb asfalt una zona
d’espai natural tan protegida com el Collserola es va voler veure si,
sense asfaltar, es podia aconseguir eliminar la perillositat de l’amiant.
Extreure els metres cúbics de terres afectats podia ser una tasca
impossible pels tres milions de pressupost disponible ja que fer-ho se’n
podria anar als deu o quinze milions de pessetes.
Finalment, al febrer del present any es va
proceder a cobrir una part del camí de Sant Iscle, la que va de Canaletes
al torrent de Can Codina, amb una capa de terres que encara avui es manté
en bon estat. Es tracta d’una actuació tova que, probablement, en un
termini de dos anys s’haurà de restaurar.
Però la continuació del camí, des del
torrent de Can Codina fins a Can Lloses, segueix igual. No s’ha fet res i
l’amiant resta, visiblement, superficial. Avís als despistats, pel proper
aplec de Sant Iscle, 15 de Novembre: aneu amb mocador a la boca per no haver
de respirar la pols del camí, amb contingut de fibres d’amiant.
La conclusió del treball no pot ser cap
altra que la següent. Cerdanyola ha estat greument i irreversible castigada
per l’abocament il·legal o tolerat de residus d’amiant. Cerdanyola ha
estat durament castigada per altres abocadors, amb productes de dubtosa
procedència, com l’abocador entre el Cementiri i el Castell, actiu gairebé
fins el 1986. Cerdanyola, a més, ha patit, com tants d’altres, la
proliferació d’abocadors clandestins arreu de la superfície boscana o
rural del Collserola o la Serra de Galliners. Un altre abocador ha estat el
de Can Fatjó dels Xiprers, en els límits amb Sant Cugat, prop
d’assentaments humans de nova creació com l’Edèn. És arribada
l’hora de no tenir més abocadors d’aquesta mena o de cap altra de
productes especials, de productes contaminants i tòxics greument perillosos
per la salut humana.
Cal sensibilitzar els ciutadans i els
nostres dirigents sobre el que tenim a Cerdanyola al subsòl, sobre la
perillositat de molts d’aquests abocadors i dir-ne ja prou a totes
aquestes malifetes incontrolades o tolerades. La qualitat de vida dels
ciutadans exigeix canviar profundament molts hàbits i costums de vells
temps.
Cerdanyola, abocador de residus
d’uralita. Cerdanyola, abocador de qui sap que altres productes pel
Castell. Prou abocadors ja a Cerdanyola, ni oficials, ni tolerats ni
clandestins. I solucionem d’una vegada, definitivament, el problema de
l’amiant.
Tornar
a la relació d'articles periodístics |