L'amiant a Cerdanyola >>> articles periodístics
L'Amiant mata!!!

Miquel Sánchez, a El 9 Nou, Sabadell, 18-8-1997, p. 11.

Ja fa temps, un amic d’aquells d’anys, que deixaré en l’anonimat, va recordar-me els vells temps del fibrociment cerdanyolenc i l’ús dels residus per vestir les calçades d’alguns carrers i camins locals. Aquella idea hivernada durant temps, surt avui a la llum pública. També ha de reconèixer la paternitat del títol a un col·lectiu d’estudis socialistes que l’any 1978 va publicar un llibre amb el mateix títol de l’article, però en castellà, El amianto mata.

En els inicis de la industrialització dels poblets de la contrada, a començaments de segle, quan l’electrificació va ser una realitat i les vies fèrries començaren a vertebrar el Vallès, cada poble era conegut per la seva imatge de fàbrica. Ripollet gaudia del reconeixement exterior pels seus molins cartroners, ubicats a la llera del Ripoll o al vell rec moliner, Montcada era coneguda per la cimentera de l’Asland damunt del seu famós turó i Cerdanyola ho era per la fàbrica d’uralita.

Fou l’any 1910 quan es va instal·lar a Cerdanyola una nova indústria, diferent de tot allò conegut fins llavors. Va ser la fàbrica Roviralta, propietat de Josep M. Roviralta i Alemany, destinada a la fabricació de cartró pedra, material avui conegut com d’amiant-ciment i també com fibrociment. I ben aviat, l’any següent, ja hi havia a Cerdanyola les primeres queixes de contaminació industrial en embrutar la fàbrica Roviralta, amb les seves aigües residuals, carregades de ciment i fibres d’amiant, el torrent de la Beguda de Can Tiana. La fàbrica va ser ampliada abastament en diverses ocasions al llarg dels anys 1914, 1929 i 1963.

El fibrociment és un invent del segle XIX i consisteix en la barreja de dos materials d’origen mineral, com el ciment i l’amiant, que units en mitjà aquós i mitjançant la tècnica de les màquines cartroneres esdevenen en làmines sòlides que poden prendre les formes de tubs, plaques, llosetes, etc.

Aquest producte ha tingut molt mala premsa de resultes de donar-se a conèixer una de les malalties professionals que produeix, l’asbestosi, la qual és una malaltia de bronquis i pulmons que s’adquireix per respiració de pols d’amiant durant un llarg període de temps. A més d’asbestosi produeix altres malalties com mesoteliomes i càncers bronco-pulmonars. Segurament, Cerdanyola és la població d’Espanya amb més càncer de pulmó, de resultes de l’amiant i un punt negre important en els mapes mundials de ciutats impactades per l’amiant.

És clar que l’amiant ha estat emprat des de l’Antiguitat i ja a l’Edat del Bronze era usat a Noruega. Segons Marco Polo, els xinesos ja coneixien la seva incombustibilitat. I si l’amiant ha estat emprat industrialment i en quantitats massives al llarg del segle XX s’ha degut a la importància d’algunes de les seves característiques físiques com la resistència al calor, la resistència als àcids i als àlcalis, la solidesa, la duració i la flexibilitat. L’amiant ha estat emprat a la indústria de filatura i de teixits, a la de fibrociment i a la d’un munt d’accessoris.

Tot i que és un producte en davallada, de resultes de les polítiques de control sanitari, l’any 1974 l’amiant encara era emprat a 19 empreses que aplegaven una plantilla de 6.596 treballadors.

La mateixa paraula uralita que correspon a un producte químic relacionat amb l’amiant ha deixat la seva foscor com a substantiu d’escàs ús i s’ha convertit en sinònim de fibrociment. -Això és d’uralita, deia la gent. Encara més, aprofitant aquesta sinonímia amb el fibrociment, ha esdevingut en marca comercial.
Bé, un cop dit això i tenint en compte que ja fa anys que la fabricació de fibrociment va desaparèixer de Cerdanyola, voldria fer una recordança dels vells temps, per si això encara pogués portar-nos records desagradables.

Als anys cinquanta i seixanta, quan els carrers de Cerdanyola eren encara de terra i només teníem pavimentada la travessia urbana de la carretera de Sant Cugat, és a dir, l’Avinguda, el carrer Sant Martí i el carrer Sant Ramon, per evitar el fangueig dels dies de pluges, alguns carrers i camins de la població eren coberts per les runes i deixalles dels materials de fibrociment.

Aquestes runes, especialment las procedents de les plaques, eren trencades en trossets petits i cobrien superficialment els carrers, amb una capa que evitava el fang i els empastifaments derivats del mateix. Amb el temps, el fibrociment desfet deixava una capa superficial de pols blanquinosa, característica del carrer que havia rebut l’aportació de l’amiant. Era un sistema fàcil i econòmic per solucionar aquell tipus de problemes. Eren anys en que la gent encara anava a peu. I no hi havia cotxes com ara.

Alguns d’aquests carrers reparats amb deixalles de fibrociment van ser el de Santa Anna, el d’Adam i Eva i el de Sant Francesc. També els camins boscans reberen l’aportació salvadora del fibrociment i un d’ells era el de Cerdanyola a Sant Iscle.

No voldria ser alarmista, però un dels riscos pitjors del contacte amb l’amiant és quant aquest es converteix en pols i flota en l’ambient. Si els metges diuen que la barreja de tabac i amiant és perillosíssima, no cal dir que la del footing i l’amiant també podria resultar-ho. El vell camí de Sant Iscle, és a dir, el Passeig d’Horta i la continuació d’aquest quan el camí ja esdevé en pista forestal, ha estat tradicionalment emprat per molts cerdanyolencs per fer exercicis físics i entre ells el footing ha estat un dels més escollits. Els cotxes aixequen la pols, en passar per aquell camí, i aquesta, amb fibres d’amiant incloses, és respirada pels vianants, excursionistes, esportistes i tota mena de visitants del Collserola.

La Tinença d’Alcaldia de Medi Ambient i Sanitat, de l’Ajuntament de Cerdanyola, en assabentar-se del fet, va encarregar un informe tècnic al Servei d’Activitats Classificades de la Diputació de Barcelona per tal de diagnosticar els riscos en la pervivència de restos d’uralita en alguns indrets del municipi. La conclusió de l’informe ha estat que s’ha d’intervenir: o treure l’amiant dels camins o tapar-lo amb un nou recobriment. Com sigui que el Collserola, per ser parc natural, no és pot asfaltar, l’única solució seriosa és l’extracció i eliminació de tot l’amiant allà dipositat des de fa cinquanta anys.

Ja dic que no voldria ser alarmista, però és una flagrant contradicció que en un lloc com el Parc del Collserola, pretesament parc natural per gaudir de la natura i respirar aires purs, en restin encara aquelles partícules contaminants de l’amiant que va ser emprat per vestir d’una capa antifang alguns carrers i camins de la població. Encara més, donat que les deixalles de fibrociment van ser emprades massivament en carrers i camins, la seva presència perillosa ben segur que no es limita al camí de Sant Iscle. Caldria investigar tots els possibles assentaments d’aquest mineral letal. I encara més, qui haurà de pagar ara totes les despeses, que no seran pas poques, dels treballs de detecció i anàlisi i d’extracció i eliminació de l’amiant de camins boscans i indrets urbans? I mentre totes aquestes solucions no arribin, ja sabeu que heu de fer els que feu footing:  canviar la ruta, però, tingueu cura, que molts camins aparentment innocus també podrien estar contaminats.

Tornar a la relació d'articles periodístics