La
setmana passada els consistoris de Cerdanyola del Vallès i Ripollet
aprovaren en reunió plenària i de manera unànime sengles mocions de
suport a la naixent Associació d’Afectats i Afectades per l’Asbestosi.
En els textos també s’anunciava que els governs locals incrementaran els
mecanismes existents per controlar les obres que es facin en aquestes dues
ciutats perquè és sabut que molts carrers tenen llits d’URALITA – una
mena d’asfalt dels pobres, que s’emprava per evitar els fang quan plovia
– ara tapats per l’asfalt, la qual cosa no els fa perillosos, una
circumstància canviant quan s’obren rases per fer-hi qualsevol mena
d’obres. També es millorarà el control dels enderrocs de moltes cases i
naus industrials, on hi ha gran abundància de materials fabricats per
amiant. És un primer pas que de manera responsable han pres els
representants dels pobles de Ripollet i Cerdanyola del Vallès, copartíceps
de la idea d’exigir a l’empresa URALITA responsabilitats pel que va fer
durant un segle per aquestes contrades, en una tasca que ajudarà a la
recuperació d’una part de la nostra memòria històrica segrestada per un
règim autoritari, un capital sense escrúpols i les pors que moltes
persones afectades, així com llurs famílies, han patit durant aquests anys
i que ara, en un exercici de catarsi col·lectiva, surten a la llum
reivindicant justícia.
He
seguit de prop el procés abans esmentat, per la meva condició de ciutadà
que viu la seva vida a cavall de les dues ciutats. Una de les coses que
m’ha cridat l’atenció ha estat la discussió que s’ha seguit, previ
pas al ple, d’una de les mocions, l’esborrany de la qual incloïa una
referència a l’escultura d’en Salvador Mañosa, malalt d’asbestosi i
promotor de la naixent Associació d’Afectats i Afectades, titulada “Gràcies
Uralita per prenyar-nos d’amiant”. Una de les persones que hi participà
en condició de representant d’un grup polític qualificà de
“masclista” l’obra. Una altra manifestà que l’expressió
“prenyar-nos” la trobava massa forta, lletja, fins i tot. Davant
d’aquestes apreciacions, els reunits retiraren el paràgraf del text en
benefici del consens i la importància del missatge, ressaltada en iniciar
aquest text.
Respecto
profundament l’opinió d’aquestes dues persones i dels grups que
representen. Són tan vàlides com la teva, lector, o la meva. Una obra
d’art és la plasmació física d’una idea, d’un pensament que
l’artista ha tingut sobre alguna cosa o algun fet. Cadascun de nosaltres
hi trobarem també una explicació, coincident o no amb la pensada pel
creador de la peça. No seria pas la primera vegada que l’espectador dóna
noves interpretacions a l’objecte artístic, sorprenent, fins i tot, al
seu creador. Les paraules són lliures, i els qualificatius, també.
Ara,
un servidor no comparteix la qualificació de “masclista” de la peça
realitzada per en Salvador. Conec la seva obra i si hi ha algun creador que
ha respectat de manera exquisida el cos de la dona, és ell. He vist les
seves escultures de la sèrie veïns, a Mollet, als jardins de Ca n’Ortadó
i ara, al Centre Cultural de Ripollet. Les he vist acompanyat de les models
que posaren per l’escultor. I m’han ratificat el que ja sabia: el tracte
exquisit de l’artista envers elles, reflectit en el conjunt de la seva
obra. El mateix que m’ha dit la model de l’escultura de la URALITA, el
dia de la presentació de l’obra a Can Feliu del Cantó. Per un servidor,
simple espectador, les escultures d’en Salvador traspuen vida i amor
envers les persones.
Quant
al problema semàntic amb el verb “prenyar”, existent en català i en
castellà, penso que és bonic perquè comporta naixement de la vida. En el
context on s’utilitza fa referència a l’amiant i la realitat que ara
estem descobrint a les nostres ciutats. És un verb amb tanta força, capaç
de generar esperança damunt de la destrucció i la mort, representada per
la placa de fibrociment. El si de la dona prenyada du vida, és el futur,
l’esperança. És la continuïtat després de la desgràcia, de la mort.
L’escultura,
no hi ha dubte, és una denúncia contra una realitat per la que han passat
i passen molts veïns i veïnes. És, i serà en un futur quan es col·loqui
prop d’on hi va haver la Uralita, l’homenatge als que ja no hi són, víctimes
innocents de l’àngel de la mort. És, també, un cant a l’esperança i
les ganes de viure. Plenament, sense pors de cap mena. Lliures, com l’art.