|
Aquests
dies ha tornat a ser d’actualitat a Cerdanyola un dels genets de
l’Apocalipsi local, el flagell de l’asbestosi, destructor de vides i
futurs de vellesa.
Al
temps que s’aixequen els nous blocs d’estatges damunt del que fou la fàbrica
de plaques d’Uralita, el dit bloc vint-i-dos, amb guanys i plusvàlues, en
primer lloc, per la pròpia fàbrica d’Uralita, venedora de sòl
industrial transformat en sòl urbà; i en segon lloc, per l’entitat
financera que va comprar els terrenys, ha sorgit com a recordatori per totes
les males consciències que ho volen oblidar o amagar, el problema de
l’asbestosi.
Ha
estat de la mà de l’escultor Salvador Mañosa, artista i malalt
d’asbestosi al mateix temps, qui ha presentat la darrera obra titulada
“Gràcies Uralita, per haver-nos prenyat d’asbestosi”. L’obra
consisteix en una escultura d’una dona embarassada i aquesta concepció
simbolitza l’embaràs perpetu que l’asbestosi ha produït en nombroses
persones de Cerdanyola, Ripollet, Barberà, Sabadell, etc.
La
intenció de l’artista és que l’obra sigui finançada per subscripció
popular com ofrena i memorial del poble patidor de la malaltia a les
generacions futures i que sigui col·locada en una de les rotllanes noves
d’accés a Cerdanyola, properes a la zona d’Uralita.
“Gràcies Uralita, per haver-nos prenyat d’asbestosi” és un esglai i
un plor, una queixa i un clam, que l’artista vol fer arribar a tota la
població acomodada avui en el progrés material i ignorant, en molts casos,
del que va ser la Uralita i la problemàtica mortal de l’asbestosi. “Gràcies
Uralita...” és la vivència personal de l’artista, dels seus anys
d’infantesa i joventut quan, com tots nosaltres, jugàvem prop de la fàbrica
i respiràvem l’aire carregat de fibres minerals d’amiant en suspensió.
És finalment la convivència amb la malaltia en el propi cos.
Dono el meu recolzament a Salvador Mañosa perquè a la meva immediatesa
familiar, l’asbestosi s’ha manifestat també en persones estimades. Soc
solidari amb la seva queixa. De petit, els pares tenien un hortet al costat
del riu Sec, prop de l’actual pont de l’avinguda Primavera, i regàvem
les tomaqueres i la resta de productes amb les aigües residuals del col·lector
de la Uralita que desaiguava en aquell indret. Un cop filtrada l’aigua
dins de la terra, els solcs de plantes restaven coberts d’una pols blanca
composta per ciment i amiant.
Altres
veïns recollien la roba estesa a les cases properes al carrer Sant Francesc
amarada de la pols blanca d’amiant, fibra en suspensió que flotava per la
vila.
Els
cinquanta i els seixanta eren anys on encara a Cerdanyola no es coneixia
abastament la malaltia de l’asbestosi. Molt menys, les seves conseqüències
mortals.
Avui,
molts dels malalts actius ja són morts i el problema, aparentment, ha
disminuït. Tanmateix, hi ha un munt de cerdanyolencs i ripolletencs,
respiradors passius d’amiant, que porten un determinat índex de partícules
allotjades als pulmons. I aquests malalts passius no han tingut mai cap
reconeixement mèdic, polític ni econòmic.
Avui
encara a Europa es fabriquen productes amb amiant. La UE va donar una moratòria
fins el 2004 a Grècia, Portugal i Espanya per eradicar la producció
d’aquesta fibra. La política de tancar les fàbriques de Cerdanyola, la
desaparició física de la Uralita de Cerdanyola i l’aparent canvi de
propietat de la companyia no l’exonera ni la lliura de les
responsabilitats sanitàries, legals i compensatòries a que està obligada
per haver emmalaltit un poble quan la malaltia ja havia estat denunciada a
Canadà i els EE.UU. i l’ús de l’amiant es començava a prohibir.
L’art
i l’asbestosi són manifestacions antagòniques i oposades. El primer és
creació, vida, mentre que el segon és destrucció, mort. Salvador Mañosa
ho ha tornat a recordar a molts que voldrien que restés callat i oblidat.
Tornar
a la relació d'articles periodístics |