LLEGENDES SOBRE SANT MARTÍ  
       
 

Quan era soldat de cavall, sant Martí vingué a Catalunya una tardorada molt crua i gelada. va allotjar-se a una casa de pagès dels afores de Barcelona, on fou molt ben rebut i dignament tractat. L'amo de la casa va queixar-se de les fredorades primerenques, que, a causa de matar els esplets, produïen la pèrdua de les collites i la ruïna de la pagesia, i eren, per tant, causa de les fams i de la misèria que patia el món. Aquell home va parlar en un to tan convincent i tan planyívol, que va commoure el sant, el qual es féu el propòsit de posar remei a aquella desventura i, en conseqüència, va fer després de les primeres fredorades, pels voltants del temps de la seva festa, la temperatura s'endolcís una mica i els esplets fossin més forts per a resistir les gelades i fredors de la hivernada. Aquest temps de bonança que, després dels primers freds, ha fet sempre més d'ençà d'aleshores, per tal d'afavorir la pagesia, és conegut per l'estiuet de Sant Martí , perquè és obra d'aquest sant i perquè es produeix pels vols de la seva festa.

Afegeix la llegenda que, amb el temps, la casa de pagès on va sojornar Sant Martí fou convertida en una església, que és la parròquia de Sant Martí de Provençals (coneguda per Sant Martí vell), església que donà nom al nucli de població anomenat així en record del pas del sant per aquell paratge.

 

  
       
 

Una altre tradició explica tot d'altre manera l'origen de l'estiuet de Sant Martí. Un dia de fred rigorós, sant Martí passava a cavall per un bosc espès, situat en el terme de l'avui barri barceloní de Sant Martí, i trobà a un racó del camí un pobret que tremolava de fred i que cuidava morir-se. El sant, ferit de compassió, s'arrencà l'espasa, va partir pel mig la seva capa i va adonar-ne la meitat al pobre perquè pogués abrigar-se i combatre el fred. Aquell pobre era el diable, que volia fer perdre al sant, i precisament se li va presentar per induir-lo a partir la capa per tal que així, mancat de la meitat de l'abric, es morís de fred; però Nostre Senyor, que vetllava pel sant, al moment féu apaivagar i endolcir la temperatura, és a dir, la féu prou suportable per a poder anar sense abric, i així salvà el sant.

Una variant de la tradició diu que el pobre era Nostre Senyor, que, desitjós de mesurar el grau de caritat del sant, se li presentà en forma de pobre, per veure què faria.

  
   
Una vegada que sant Martí es dirigia a Barcelona, se li va fer fosc pel camí i va perdre's pels aiguamolls de Sant Martí i del Poble Nou. Per més desventura, el seu cavall va perdre la ferradura i gairebé no podia caminar. Trobant-se esmaperdut, sense saber on era i sense veure camí ni carrera, va escaure's a passar per la vora un sastre, i el sant, amb molta cortesia, va demanar-li si el volia orientar i si sabia si per allí a la vora hi havia un ferrador que li pogués posar al cavall la ferradura que havia perdut. El sastre va fer l'orni i li contestà que per a caminar no en calien pas de ferradures, puix que ell bé caminava i no en portava, i que si no podia anar a cavall, que anés a peu com ell, car no era pas indispensable d'anar a cavall, ja que ell bé caminava prou bé i anava a peu. El sant va redoblar la seva cortesia. El sastre se li'n va riure. El sant, molestat i ofès, va maleir-lo, i li va dir que a peu anirien ell i els seus semblants i descendents, i que, com el seu cavall, caminarien malament i amb dificultat. En efecte, al mateix moment es sastre va sentir-se amb treballs per a caminar i hagué d'acabar la seva via ranquejant, semblantment com fan els cavalls quan els manca una ferradura. I des d'aleshores la majoria dels sastres són coixos i caminen amb dificultat.
pàgina principal