Vers aquesta època, si fa no fa, s'escau la meitat dels temps que va de l'equinocci tardonal, o de la santa Miquelada, al solstici hivernal del Nadal, moment de l'any d'importància excepcional per a l'home de la gleva, assenyalada per l'anomenat estiuet de Sant Martí, data agrària que l'Església commemora amb la festa del Sant soldat gal·lès, el qual, com Sant Miquel, havia estat molt venerat per les tropes franques que van ajudar a conquerir Catalunya de la invasió musulmana, puix que fou un dels sants més ponderats durant l'època carolíngia. Els exèrcits francs solien erigir una capelleta a San Martí per tots els cims que conquerien, en agraïment al sant per l'ajut que els enviava des del cel, a la mercè del qual atribuïen llurs victòries. Aquest costum explica la gran devoció de què era objecte sant Martí per tota Catalunya vella i que fos el sant que havia comptat amb més nombre d'ermites dedicades, com també que fós el patró d'un major nombre de poblacions.