UNA PREGUNTA

És convenient deixar equivocar-se als fills o a aquells que tenim sota la nostra responsabilitat com educadors?

Probablement, com tantes coses en la vida, no es pot respondre amb un sí o un no categòric. No tot és blanc o negre, el gris és una realitat que oblidem massa sovint en moltes qüestions que afecten la nostra vida individual o col·lectiva.

Pot ser bo equivocar-se en la vida sempre que darrera hi hagi algú que ajudi a descobrir les causes que han portat a aquella situació. Fan falta educadors que estimin, que siguin promptes a donar la mà, cercant com a primer objectiu educatiu el creixement de la persona com a tal.

El que no ajuda a créixer, ni a les persones ni als grups, és que hi hagi qui sempre solucioni totes les dificultes i assumeixi, finalment, els riscos.

Personalment crec que en l’anomenada pedagogia del fracàs, si és correctament aplicada; es a dir, estant a l’aguait, vetllant per no deixar enfonsar o anar a la deriva les persones o els grups. En un procés educatiu l’objectiu final no pot ser l’èxit de l’acció, sinó el creixement de les persones. També podem i hem d’aprendre dels fracassos.

Com afirma John C. Haughey: “Malgrat el que pugui semblar, malgrat les aparences que es puguin donar, un no esdevé més persona ni pel simple fet de créixer, ni d’ocupar un lloc en l’espai, ni pels èxits econòmics o socials, ni per la intel·ligència, sinó pel fet de trobar-se a sí mateix. Això s’aconsegueix en la mesura que un és capaç d’escollir, d’optar. Hom esdevé un mateix, principalment, optant, escollint; és llavors que un pren consciència de si mateix”. Això comporta el risc de la possible equivocació.

Aquells que no escullen, o que ho fan parcialment, acostumen a ésser gent immadura que ballen al so que els toquen. Canten si altres els conviden a cantar i ploren quan hi ha algú que decideix que els cants són de dol. Ballen segons el vent d’on bufa.

Aquells que no han estat educats per optar, per escollir per sí mateixos, probablement tard o d’hora descobriran que els seus gustos, la seva mateixa vida es mou per interessos que els són externs. En definitiva, que són altres que decideixen per ells.

Són molts els que al llarg dels segles han lluitat contra l’esclavatge, convençuts que aquesta manera d’entendre la vida era un mal, una degradació de la dignitat humana. En els nostres dies, quina ironia, són molts els qui podent actuar d’una manera lliure i responsable es sotmeten a l’esclavatge de la moda, tant en la manera de pensar com en la manera de viure.

Cal educar per a la responsabilitat, per a la lliure elecció. La pedagogia del fracàs, en contraposició a la sobreprotecció, pot ajudar el creixement de les persones.

La sobreprotecció és causa de moltes desfetes. I tu, què en penses?