Consentir, segons el diccionari,
vol dir rendir-se a una opinió o a un sentiment i també s'aplica a aquell que
permet o tolera.
Les dues accepcions unides ens
permeten descriure una situació que, al meu entendre, es dóna massa sovint en
el terreny de l'educació familiar. Els pares es rendeixen davant els fills, els
permeten i toleren molts capricis i
acaben fent-se esclaus de les seves pretensions.
Optar per un camí o prendre'n un
altre porta a destins diferents i a voltes oposats. En el camp de l’educació
les conseqüències també acostumen a recollir resultats diferents.
A casa nostra es donen alguns
signes que són prou explícits per poder-ne fer una valoració.
D'entrada vull deixar clar que no
estic d'acord amb un comportament servil amb
una mena d'educació consentida
d'uns pares que no saben o no volen saber dir
mai que no als filIs. Crec que
amb aquesta manera de fer els fan un petit servei.
En algunes escoles, segons
testimonien els propis mestres, la manca de disciplina impedeix que els
professors puguin complir amb la seva funció.
Un article publicat a la plana
d'opinió del diari Avui del passat
mes de juny i signat per en Josep Varela feia referència a I'agressió que va
patir una mestra per part de I'avi d'un alumne. El pare, per la seva part, va
presumir afirmant que ell hauria fet el mateix i que en la conducta de I'avi no
hi havia cap motiu per presentar cap excusa ni al centre escolar ni a la
mestra.
No penseu pas que el càstig fos
desproporcionat. La mestra no va fer res més que aplicar les normes internes
del col·legi. Aquell que jugava fora d'hora havia de deixar tres dies la pilota
en dipòsit.
Ben segur que ens trobem davant
un cas extrem, però és habitual trobar-se amb pares que per principi donen
sempre la raó al filI desautoritzant el professor.
El doctor, Joan Corbella, ha
escrit fa poc: “El més preocupant és que
han aparegut comportaments juvenils aIs quals els manca tota mena de referent
ètic. Cerquen el plaer pel plaer i la gratificació per la gratificació, sense
que els importi gens si, per aconseguir-ho, perjudiquen els altres o es
perjudiquen ells mateixos. Violents o indolents, viuen per satisfer la seva
immediata necessitat de fer el que els dóna la gana. Impenetrables a cap mena
de consideració ètica, potser han crescut en un ambient on els adults, més o
menys dissimuladament viuen guiats per patrons de comportament en els quals tot
s'hi val per tal d'aconseguir el que es proposen”.
Alguna cosa no deu funcionar prou
bé en l’educació dels joves. Comportaments
com els descrits no es donen
només en els barris marginals de les grans ciutats, també han arribat a casa
nostra.
Els pares han d'ésser un punt de referència. Han de saber dir no quan convé, al mateix temps que han d'explicitar i saber donar raó de les seves conviccions (primer cal tenir-les). Uns pares que ho permeten tot (una societat que ho permet tot) fan un petit servei aIs nostres joves.