UN JESUÏTA QUE TOCA DE PEUS A TERRA

(Jordi Ribas Espasa, s.j. - Bombay)

– “Bona tarda. Sóc l’indi que ha de fer el bateig”.

Ningú hauria dit que aquella persona era un jesuïta i menys nascut a Barcelona; per la seva manera de vestir, fins el color de la pell del seu rostre, la seva poblada barba gris tirant a blanc; en una paraula, per tot el seu aspecte, hauria pogut passar per un hindú de veritat.

La conversa va ser fàcil, em trobava davant d’una persona oberta i que no calia punxar-la per parlar.

Va demanar-me una alba; d’estola no en necessitava, en portava una de l’Índia que va posar-se-la de la mateixa manera que els hindús es posen aquella mena de bufanda ample a l’entorn del coll penjant per un costat per la part del davant.

A L’Índia, va dir-me, quan un fa un acte sagrat, es descalça. Va deixar les sandàlies a la sagristia i va sortir per celebrar el baptisme tocant de peus a terra.

D’una manera clara i catalana, amb un to càlid i amb un llenguatge adaptat a les persones i a la circumstància, va celebrar el baptisme d’aquell infant.

Quina capacitat d’adaptació i de renúncia por tenir la persona humana! La fe de veritat, mou muntanyes. Cal saber agrair a aquelles persones que sempre van un pas endavant tot fressant el camí; són les que fan avançar l’Església i la mateixa societat.

Un cop acabada la celebració em sabia greu no poder parlar amb aquella persona, ell no disposava de gaire temps, es devia als seus familiars que l’estaven esperant, però encara vaig tenir temps per preguntar-li com veia la nostra societat.

–És espectacular el progrés en tots els ordres, el canvi que s’ha produït. Encara que trobo la gent excessivament preocupada per tenir coses, al mateix temps m’adono que les persones busquen abans que res el reconeixement i la seguretat i això també es dóna en la mateixa Església. És amb aquesta clau que interpretava l’actitud de molts clergues ordenats els darrers temps.

–A L’Índia i a l’Orient en general, la gent està més preocupada per ser que no per tenir. La gran majoria són molt religiosos, es preocupen més per la seva realització com a persones que no per tenir moltes coses o moltes seguretats o honors. La religió els estimula en aquest camí.

Un cop ens vam acomiadar vaig pensar: heus aquí un jesuïta, una persona que toca de peus a terra, fruit d’una espiritualitat molt arrelada i amarada d’Evangeli, això és el que vaig intuir en la manera de fer i de dir d’aquell jesuïta una tarda del mes de juliol.