TOLERANTS
El
discurs del president de la república francesa del passat disset de desembre,
sobre l'ús dels signes religiosos externs, ha aixecat una gran polseguera en el
país veí i també, encara que en menor escala, a casa nostra.
La
solució de suprimir tot signe religiós visible a les escoles ha trobat
l'oposició de molta gent. Segons sembla, l'ús d'aquests signes hauria
esdevingut una amenaça per a la societat. Segles d'experiència semblen avalar
tot el contrari.
Hom creu que la solució és qüestió de temps, de paciència i de tolerància. Avui, a casa nostra causa una certa estranyesa veure hàbits religiosos pel carrer. En cada contesa electoral els mitjans ens ofereixen com una cosa exòtica un grup de religioses anant a votar.
Algú
dirà que la poca presencia d'hàbits pels carrers és degut a la manca de
vocacions, i en part té raó, però també
es cert que dintre de l'Església s'ha produït una evolució que ha portat a
molts a creure que els veritables signes religiosos que parlen als homes i
dones dels nostres dies són els d'una fe viscuda que es tradueix en actes, en
fets.
Serà tasca d'aprofundiment i reflexió de les diferents confessions religioses que els portarà a un canvi. Segur que és una tasca de dies, però el camí de la tolerància esdevé, a la llarga, més eficaç que el de la imposició. Potser sota la imposició s'hi amaguen altres problemes i, llavors, es fa servir la llei com a tapadora.
De
fet, existeixen altres comportaments públics que són una amenaça més forta que
aquests signes externs religiosos i que valdria la pena, en bé de tots,
destapar-los, malgrat les possibles pressions i els interessos dels poderosos.
Entre
ells ens atrevim a assenyalar la dictadura de la moda que imposa models
determinats a nens i joves per motius purament comercials. L’espectacle de la
corrupció, de la mentida, de les injustícies escandaloses, de l'evasió de
capitals; causes de la pobresa, la humiliació i la violència. La riquesa
adquirida de manera fraudulenta que la converteix en ofensa per als pobres.
Tampoc
podem oblidar la imatge que els mitjans de públics donen de la dona, de la
sexualitat, de l'amor humà. És una imatge degradant i que al mateix temps
esdevé ofensiva per a la dignitat de la dona i de la família humana en general.
Aquests fets sí que són una veritable amenaça per a la societat i no un vel al cap o una creu al pit d'un adolescent.