PONTS
O MURS?
De totes les manifestacions que
s'han fet a casa nostra, una de les més sentides, més emotives, va ser la que
es va convocar en ocasió de l'assassinat de l'Ernest Lluc. Les paraules de la
periodista, Gemma Nierga, convocant els polítics al diàleg interpretaren el sentiments
de la majoria de catalans.
Quan no hi ha diàleg s'imposa la
llei del més fort i llavors la democràcia es converteix en quelcom de formal,
sense anima. Les minories no són tingudes en compte. Quan no hi ha diàleg no
s'accepta l'altre. Aquest altre pot
ésser una persona, una col·lectivitat, un país. Acceptar l'altre en el
que té de diferent, en la seva alteritat és una pedra en la que els humans
ensopeguem una i altra vegada. És una assignatura pendent que és causa de
malestar, conflictes i guerres.
Per protegir-se d'aquells que no pensem igual, per evitar la presencia d'aquells que suposadament ens poden treure de la nostra seguretat o disminuir la cota de benestar que posseïm o simplement perquè un es creu superior, l'home ha aixecat al llarg de la historia murs de tota mena per protegir-se d'aquests possibles agressors.
Recordem amb dolor i horror el
getto de Varsòvia, els camps d'extermini nazis, el mur que Israel aixeca per protegir-se dels palestins o com el mar
Mediterrani que en lloc d'esdevenir mar d'esperança per a molts africans s'ha
convertit en muralla d'impotència i de rebuig.
La historia ens parla de murs de
maó, de formigó, de ferro espinós amb els corresponents miradors i amb els
guàrdies disposats a prémer el galet. Però també existeixen murs ideològics o
religiosos amb els corresponents dogmes i prohibicions que tenen com a guardes
els inquisidors que vigilen des de les seves espitlleres.
No podem oblidar els murs
psicològics que aconsegueixen que la por i el sentit de culpabilitat matin la
llibertat i la pròpia responsabilitat impedint que hom pugui respirar a ple
pulmó.
Amb l'intent de salvaguardar la
pròpia identitat, la puresa de la raça, l'ortodòxia d'un partit, la integritat
de la religió o els privilegis d'una classe social, el que de veritat
s'aconsegueix és la reducció de l'espai vital dels pobles o de les persones.
Qualsevol excusa és bona per mantenir una situació de privilegi.
Més enllà de les intencions
polítiques o militars, aquestes mesures, a voltes protegides amb el
mantell de la religió,
sempre amaguen el rebuig de
l'al-teritat, de la diferència.
Per protegir-se de les agressions reals o imaginaries, una nació, un
poble, una religió no hauria d'aixecar muralles, que sempre són signe de
divisió i de conflicte, sinó construir ponts i aplanar les valls per mitja del
diàleg. Aquesta és l'arma de les persones i dels països cultes i civilitzats.
Una frontera tancada deixa
d'ésser lloc de pas, de comunicació. Una muralla comporta divisió, ressentiment,
frustració. Cada muralla que s'aixeca és una volta més que es dóna a l'espiral
de la violència. Enterrem els murs que separen i aixequem ponts per al diàleg
en les relacions personals, familiars, en la vida social, eclesial i política.
Aquests són els meus desitjos per a aquest any que encetem.