PER ABANS O DESPRÉS DE LES VACANCES

Per a molts és normal valorar les coses des del profit que en poden treure. Aquesta manera d'entendre la vida s'ha accentuat molt més en els nostres dies. Allò que no proporciona un bé tangible, que no es pot mesurar ni quantificar, allò que no proporciona un plaer ràpid o immediat, no mereix ser tingut en compte. Deu ser pel que acabem d'assenyalar, que algú ha definit l'home dels nostres dies com un ésser utilitari.

D'aquesta concepció de la vida en segueixen un enfilall de conseqüències, entre altres, el menyspreu per allò que té caràcter especulatiu i així l'interès crematístic passa, molt sovint, pel davant de les conviccions. A l'hora d'escollir una feina es busca en primer lloc el guany més que la pròpia realització.

Una titulació acadèmica-universitària acostuma a estar en funció del diner que proporciona més que no per l'interès per canviar la societat en bé de tots, sobretot dels més febles. En una paraula: l'interès i la renda passen al davant del servei. Ja sé que tot això són generalitzacions i que, sortosament, encara hi ha excepcions, però permeteu-me guixar una mica més amb el mateix color, donat que crec que és el més usat.

Què en trauré de fer això? De què em servirà fer això altre?. O bé el pare recomana al fill quedar-se a casa i que no s'emboliqui en tal o tal altre problema, perquè d'allò no en farà bullir l'olla. Són maneres de dir i de pensar habituals, fins i tot aquesta mentalitat ha envaït la pràctica religiosa. Permeteu-me que entri més de ple en el terreny que és el que més conec. Hi ha qui entén la seva relació amb Déu com una mena d'intercanvi: compliré en tal o tal altra pràctica religiosa si el negoci em va bé, si trec les oposicions...Hi ha qui parla del negoci de la salvació.

Recordo una vegada que un jove va preguntar-me de que servia ser cristià. La resposta el va sorprendre. De res, vaig dir-li jo. No serveix de res, des de la utilitat. No obre portes, no seràs més ben vist, ni tindràs més pes en la vida de la societat. Per ser cristià cal navegar per altres aigües, un ha d'haver descobert i valorar el sentit de la gratuïtat.

No cal anar a missa per complir amb un precepte, sinó per lloar Déu, per contemplar, per compartir una mateixa fe, per fer grup, per deixar-se seduir per Déu i per la seva obra. No per motius d'eficàcia, de profit...Vull acabar posant un exemple d'aquest mateix ordre, que ens situï millor en el moment d'emprendre les vacances o de valorar les que ja hem fet.

La persona profundament cristiana parla més de Creació que no pas de Natura. La natura fa referència a un conjunt de fenòmens que la ciència i la tècnica poden dominar fins i tot. La creació fa referència al Creador, abans que dominar-la cal admirar el Creador que l'ha deixat en ús de fruit a la humanitat. L’home no és l'amo. Potser el títol que millor li escau és el de llogater, i, per tant, no en pot fer el que vulgui, tothom hi té dret, està al servei de tots i no únicament d'uns quants i molt menys si aquests són uns explotadors.

La muntanya és quelcom més que un lloc per anar a esquiar. La creació és la meravella de Déu i per aquest motiu el cristià ha de ser una persona profundament ecològica i no només perquè la natura és la casa de tots, sinó perquè principalment és la meravella de Déu, que cal admirar i contemplar.

Déu l'ha confiat a l'home i aquest cal que la traspassi a les futures generacions amb tot el seu esplendor.

Bones vacances!