PASSEJADA PELS CIRERERS FLORITS

(Diverses maneres de contemplar la realitat)

Aquesta Columna ha fet durant alguns dies un lent xup-xup, com aquells plats que necessiten estona de fogons abans de servir-los.

Entre les activitats a les que els arenyencs hem estat convidats a prendre’n part, em va cridar l'atenció La passejada pels cirerers florits de finals de març.

Aquesta vegada es va fer realitat allò que primer és l'obligació que no pas la devoció. Encara que aquest cop l'obligació fos la missa dominical que va avortar una passejada, aquell dia va ser concebut el present article.

Diuen que en aquells temps les ciutats es disputaven per tenir la millor catedral (avui rivalitzen per tenir el camp de futbol amb més cabuda). El bisbe, un bon dia, va decidir anar a veure les obres de la seva catedral en plena construcció, vestides per tots costats i amb un formiguer d'operaris arreu desafiant les inclemències del temps i intentant dominar la duresa de les pedres.

El bisbe, que era bona persona, abans que per l'obra es va interessar pels operaris. Al primer amb qui es troba li pregunta: que feu? Esporuguit per la presència d'un senyor tan important, li diu: ja ho pot veure, aquí treballant de sol a sol, desafiant el temps i les pedres. En fer la mateixa pregunta al segon dels operaris li respon: senyor bisbe, aquí treballant per guanyar el pa dels meus, la dona i els fills. La resposta del tercer, un home ple d'entusiasme, amb uns ulls lluents plens d'il·lusió, fou: estem construint la catedral, li sembla poc! Tres maneres de fer un mateix treball.

Un camp de cirerers, per a un serà un arbre que cal tenir-ne cura perquè pugui donar fruit en el seu temps; un mitjà per treure'n uns diners. Per uns altres, és un símbol del nostre poble: s’ha de protegir i vetllar perquè no desaparegui. Per altres, contemplar un camp de cirerers en plena florida és una meravella, per la qual val la pena dedicar-hi un matí i omplir-se els ulls de color i somniar.

A manera de conclusió: cal tenir una ànima de poeta, per poder gaudir de la vida en tota la seva plenitud. Qui estima la bellesa és a un pas per estimar la bondat. Estimar la bellesa i el bé és fer camí cap a Déu, la Bellesa i el Bé en superlatiu.

Al costat de la molta informació que rebem, cada dia es fa més necessària una educació per a la crítica, però també per a la sensibilitat. Avui els nostres nois i noies tenen tota la informació sobre el sexe, però potser es queden dejuns d'una educació que els porti a respectar l'altre com a persona i no només com a objecte de plaer. Les dues coses són necessàries.

En aquest marc hom valora la passejada pels cirerers florits. Encara hi ha qui fa les coses deixant de banda el guany, el profit material i es deixa seduir pel goig de contemplar.