PARLEM DE FUTBOL

Parlem-ne ara que ja s’ha acabat aquesta lliga tant penosa, ara que s’ha acabat el patir. Per a molts, aquesta temporada ha estat com un llarg via crucis que va començar, com sempre amb il·lusió, va continuar amb indiferència i ha acabat amb indignació pels resultats obtinguts i amb l’amenaça, que en aquests moments ja s’ha fet realitat, d’un entrenador que es vol imposar malgrat la impopularitat de la què gaudeix, per diferents motius, en amplis sectors. Com podreu comprendre parlo per als culés.

Però, malgrat el que acabo de dir, vull portar aquesta reflexió una mica més enllà d’uns fets o d’uns resultats. El món del futbol l’hem de situar en l’apartat de la irracionalitat. En el terreny dels sentiments, on res és demostrable, on no existeix la lògica.

Tothom té unes motivacions que fan que un se senti identificat amb un club determinat, però ningú té arguments prou sòlids per poder demostrar aquest fet. Els sentiments no es demostren es viuen. Formen part de l’irracional.

Però si que es pot demanar que la conducta de l’afeccionat no sigui irracional. Ho és quan un es deixa portar per la violència i a voltes de manera alarmant, com hem pogut comprovar enguany, quan manca un mínim de sentit crític.

És també irracional la conducta d’aquells que sobredimensionen la importància d’una victòria o d’una derrota, per damunt d’altres aspectes de la vida familiar, personal o professional. En l’escala de valors, el futbol no pot ocupar els primers llocs, llevat del cas dels professionals.

És irracional la manera de fer i de parlar d’alguns directius, que inciten a l’odi i a la violència i més encara quan, amb aquesta conducta, pretenen amagar una mala gestió o la seva incapacitat per estar al davant d’un club.

Vull acabar parlant de dos personatges del Barça dels que enguany han acaparat les tertúlies futbolístiques: Joan Gaspar i Carles Reixach.

El president m’ha donat la impressió d’aquells nens mal criats i consentits que no paren fins que han aconseguit la joguina desitjada i, un cop la tenen, no la saben fer funcionar i acaben destrossant-la. El Barça, en mans del senyor Gaspar no corre pas el mateix risc?

L’entrenador ha mantingut fins al final la seva flegma que tots coneixem, no ens ha vingut de nou. La seva etapa ha acabat; però, proposo que el Barça el torni a fitxar, no com entrenador sinó per fer les rodes de premsa. Ningú com ell ha sabut desmitificar el món del futbol. Una persona que és capaç de dir que en el món del futbol es pot guanyar, perdre o empatar mereix un lloc d’honor.

Tot esperant que la propera temporada sigui millor i, vetllant per la salut de tants culés, espero que ningú es posi pedres al fetge ni pels resultats ni per aquestes ratlles.