M'ha semblat oportú i convenient
plantejar en aquesta Columna
l'interrogant que és probable que algun dels lectors del Batec s'hagi formulat alguna vegada: “La religió és una amenaça per la felicitat?” Potser fóra més
correcte no parlar de totes les religions, sinó des de la creença cristiana. La
resposta des de la teoria ja la sabem, però voldria baixar al nivell de la
manera de parlar i d'entendre més populars i amb un llenguatge entenedor. No és
fàcil, però ho intentarem.
El cristianisme, com la majoria
de religions, ofereix una promesa de felicitat, però són molts els que creuen
que la felicitat que ve del món religiós va més enllà de l'ara i aquí. Hem
sentit que aquest món és una vall de
llàgrimes i no són pocs els que tenen la idea que ésser cristià és com participar en una mena de cursa
d'obstacles cada vegada més difícil i que ve a retallar el desenvolupament
d'algunes de les dimensions de la persona. Aquesta concepció els porta a dir
que per les coses ordinàries no tenen necessitat de Déu i que per al més enllà
ja ho veurem.
Aquesta imatge d'una religió que
fastigueja la vida de l'home, respon a la imatge bíblica i encara més en
concret a l'evangeli, al que diu i fa Jesús?
En el primer llibre de la Bíblia,
Déu ofereix un pla de felicitat per a l'home. L'home creat viu en un paradís.
Si bé aquesta imatge va carregada de simbolisme, hem de reconèixer que és
positiva. L'home i la dona són el centre de tota la creació, són creats
per viure en harmonia amb Déu, en la
creació Déu veié que tot el que havia fet
era molt bo.
Davant el fracàs de l'home, Déu
no vol la seva mort, sinó que reflexioni, es converteixi i visqui. Des de
l'evangeli, Jesús es serveix de diverses imatges, sempre positives i festives
per parlar-nos del Regne de Déu. Som convidats a una festa, a un banquet. La
mateixa reconciliació és una festa, la lectura de paràboles tan emblemàtiques
com la del fill pròdig o de l'ovella perduda ens en parlen clarament, si no és
que volem tergiversar el seu sentit.
Amb la seva manera de fer, Jesús
allibera, perdona, guareix, fa renéixer l'esperança i les ganes de viure. Fa la
proclamació d'un codi de felicitat per a aquells que el volen seguir. És cert
que els criteris de felicitat que trobem a les benaurances són diferents a
molts altres. La felicitat no la donen les coses, neix en el cor de la persona.
Jesús no fa una proclama de cara a la galeria. No busca l'aplaudiment fàcil. La
felicitat passa pel servei i l'amor desinteressat per a l'altre. Un és feliç en
la mesura que surt de sí mateix i es dóna als altres.
Són molts, al llarg dels segles de vida cristiana, que avalen amb la seva vida les paraules de Jesús. Homes i dones que aquí o en el Tercer Món, de manera discreta, ens diuen que el seguiment de Jesucrist és una deu de felicitat que sempre va amarada de solidaritat. Un no és feliç tot sol.
La plenitud de la felicitat és
Déu mateix, que l'assolirem un cop superades les limitacions de la vida
present, però ja ara i aquí l'evangeli és Bona
Nova, que ens ajuda a descobrir el sentit a la vida de cada dia, però només
tastarem d'aquesta aigua en la mesura
que en fem experiència. L'evangeli no el podem reduir a una teoria, demana ser
viscut.
Estimar la vida, viure-la com un
do que cal compartir. Aquest és el camí que des de la fe se'ns proposa seguir per poder tastar, ara i aquí, la
felicitat.