Els
enemics de la convivència
Si bé conviure és una necessitat,
ho dèiem a la darrera Columna, l’experiència, pròpia i aliena, ens diu que
conviure no sempre és fàcil ni senzill.
El cansament és un dels enemics a
vèncer. Quan topem amb el cansament amb les persones que tenim al costat, quan
se’ns fa pesat el fregadís de cada dia, llavors busquem evasions o tenim
necessitat d’estar sols. Tots arrosseguem una tendència a replegar-nos, a
tancar-nos en la pròpia closca; no és únicament la paraula que neguem als
altres sinó que, també, i principalment, mantenim tancat a pany i clau el
rebost dels sentiments, el cor.
La soledat és un altre dels
enemics de la convivència. Aquest fenomen és dóna arreu, però sobretot en les
grans ciutats, i així parlem de la soledat enmig de la multitud o de la
multitud solitària. Malgrat veure’s voltats de consemblants, la manca d’espai
fa que siguin molts els que senten la mossegada de la soledat que és causa de
tants enfrontaments humans. Se sent foraster entre els seus.
Els brots de racisme, que fins fa
poc, creiem que era una planta que no creixia a les nostres latituds, l’hem
vista aquest estiu brotar en diferents indrets de la geografia catalana. El
racisme i la xenofòbia s’alimenten amb l’odi covard al cor, que porta a les
persones o als pobles a creure que existeixen ciutadans i pobles de primera i
altres de segona o tercera categoria.
El conflicte entre generacions fa
que a vegades es facin insuportables les relacions a la pròpia llar. Els crits
i esvalots o, potser encara pitjor, la indiferència i la manca de comunicació
en són les seves manifestacions. Llavors la família esdevé com una mena de
pensió, en la que un hi entra com aquell que penja el barret darrera la porta i
deixa al mateix temps la simpatia i també la paraula, ja que els monosíl·labes
es converteixen en la moneda d’intercanvi.
Altres dificultats poden arrencar
en el camp socio-polític, en les relacions entre nadius i immigrants, en
aspectes de nacionalitat, de llengua, de tipus cultural.
Volem afegir a les recomanacions
de l’anterior Columna, que per a una
bona convivència sempre serà imprescindible el diàleg. Dialogar és quelcom més
que parlar. Suposa posar-se en el mateix nivell, en pla d’igualtat, més que
vèncer dialècticament procurar convèncer i entendre els raonaments de l’altre.
La veritat absoluta només la posseeixi l’absolut, Déu.
Un darrer factor important a
tenir present per a una bona convivència: el perdó mutu. Perdonar i sentir-se
perdonat.