Hi ha qui diu que vivim en una
societat decadent, immersos en un clima que no para de deteriorar-se. Els que
pensen d’aquesta manera no els manquen arguments ja que es veuen avalats pels
fets: corrupció entre els polítics, casos de pedofília en el món eclesiàstic,
la droga que continua fent estralls en el món dels joves, violència domèstica,
brots de racisme, ara a un lloc, ara a un altre, i un llarg etcètera que
podríem resumir dient que són molts els que creuen que tots els camins són bons
per fer diners.
La nostra, és una societat que ho
permet i tolera tot, i l’espavilat que no té escrúpols de cap mena és valorat
mentre no es deixi sorprendre en el seu treball poc honest.
Per altra part, tens la impressió
que a tots ens ha envaït un clima de moralitat que demana que la llei sigui
aplicada amb tot rigor als culpables. Això provoca un doble efecte, per una
part ens permet escandalitzar-nos i, per l'altra, ens deixa dormir més
tranquils.
Fàcilment, acceptem que els
responsables d’aquesta situació són els altres. Ens costa molt d’entendre que
darrera el comportament d’uns individus hi ha un problema col·lectiu del que
tots, en certa manera, en som responsables.
Mentre els educadors
s’interroguen sobre la degradació dels costums, acceptem que els espais públics
ens ofereixin anuncis de mal gust d’una manera provocadora.
Una conducta virtuosa o
degenerada no és fruit que creixi dins d’un jardí tancat. Neix i fructifica en un clima social, en un
entorn cultural en el que incideixen influències diverses. La persona humana
aprèn no només en els llibres, sinó també en el seu entorn social. En un món
mediàtic com el nostre els que omplen les pantalles de la TV tenen una
influència extraordinària en la conducta de molts, especialment, els
joves. Els més dèbils en resulten els
més perjudicats. Les bandes d’amics acostumen a ser els altaveus d’aquesta
manera d’entendre la vida. Fins la família es veu relegada a un segon lloc
davant la influència social.
Cal que denunciem els delictes,
però hem de ser capaços de preocupar-nos de l’entorn que els fa possibles. El
primer pas per curar una malaltia és obtenir un bon diagnòstic, però no n’hi ha
prou de saber el que un té, cal cercar la causa per eradicar el mal.
La corrupció, la pedofilia, la
violència, la droga, els brots de racisme... ens preocupen a tots. Però no són
només casos particulars i accidentals
sinó que ens parlen d’un malestar més profund. Es tracta de la manifestació
externa d’un fenomen social que a poc a
poc va sortint a la llum pública. Existeix una degradació del clima
social en el món que vivim que tots d’una manera o altra mantenim d’una manera
més o menys conscient.
La manca d’interès pel bé comú en
podria ésser una de les principals causes, interessar-nos pel be comú només
quan ens afecta a nosaltres, quedar-nos a casa i contemplar la causa sense
baixar a l’arena no sembla que sigui el millor camí per a una regeneració
social. La responsabilitat personal en el marc social constitueix un camp
ineludible.
L’ètica, les conviccions, s’han
allargat a la dimensió social i això comporta un compromís amb les
institucions, cadascú segons les seves aptituds, preferències o possibilitats,
cercant sempre una llibertat solidària, justa i participativa a fi que les
regles de la visa social respectin les persones, els grups, les comunitats, la
naturalesa, en aquesta processó tots hi hem d’anar portant encesa la pròpia
candela. La responsabilitat és de tots, hi ha un lloc per a cadascú. En aquesta
cursa no tenen lloc els espectadors.