Un cop tancat el llarg parèntesi
de l'estiu, cadascú, des del seu lloc, torna a posar els motors a punt per
emprendre la cursa de les activitats normals de durant l'any.
Des d'aquesta plana del Batec vull fer un petit recordatori d'algunes
actituds que em semblen bàsiques, fonamentals, en el camp de l'educació en
general i, més en concret, de l'educació cristiana. Educar és fruit d'un
treball de col·laboració. Un professor s'ha de trobar recolzat pels pares i
aquests han de poder confiar en ell.
Fa uns anys, quan un mestre
renyava un alumne i els pares en tenien coneixement, aquests acostumaven a
pensar que alguna raó deuria tenir el mestre, confiaven en ell. Avui, sembla
que hi ha molts pares que, sense fer una anàlisi prèvia del que ha passat, es
posen en contra de la manera de fer del mestre.
Col·laborar vol dir treballar
conjuntament per cercar un objectiu comú, en aquest cas el bé del fill pel camí
del diàleg i no de l'enfrontament. L’escola no és la primera instància
educativa. Aquest paper correspon a la família i no pot ser substituïda per
ningú. Amb el fet de la paternitat hi va inclòs el deure joiós, la
responsabilitat, d'educar aquells que un ha portat al món. Només en
circumstàncies molt especials, la societat podrà prendre aquest paper als
pares, però aquests tampoc no poden abdicar, ni delegar aquest deure; això fóra
pervertir l'ordre natural.
Entenem que pels pares cristians,
educar és transmetre uns valors i aquesta tasca durant l'any, és compartida
entre la família, l'escola i la catequesi. En temps de vacances, el protagonisme correspon als pares.
Educar és també una tasca de
dedicació, de temps, de passar-hi estones. Les colònies, els casals, els
racons, els campaments,... També tenen aquest paper de complementarietat i molt
menys han d'esdevenir un lloc on col·locar el fill per una major tranquil·litat
dels pares.
No voldria crear cap complex de
culpabilitat als pares, però els demanaria que tinguessin la sinceritat i la
valentia de parar-se un moment i revisar com estan portant a terme la primera
de les responsabilitats que van assumir el dia que van decidir ésser pares.
Educar per uns valors vol dir
quelcom més que assenyalar que existeixen, de la
mateixa manera que un indicador
ens assenyala el camí. Educar és fer camí, experiència amb l'educat.
Difícilment es transmeten uns valors que no són viscuts per aquell que els
pregona.
Per què els valors cristians no
passen a les noves generacions?
Aquesta és la pregunta del milió.
La resposta no és fàcil, no es pot simplificar, però quelcom hi deu tenir a
veure el que acabem d'assenyalar. Davant d'uns pares indiferents, externament
allunyats de tota pràctica cristiana, preocupats moltes vegades més pels
aspectes externs de determinades celebracions,
primeres comunions, baptismes, etc. que més s'assemblen a actes civils
celebrats en un espai religiós que a celebracions motivades per una fe, crec
que ha arribat el moment que, fruit d'un treball de reflexió compartida entre
tots, ens posem a cercar noves maneres de fer. És en aquest lloc que cal situar
la catequesi familiar, no la podem desvirtuar fent d'aquest espai un formalisme
més a complir.
Inscriure els fills a la catequesi també, demana la col·laboració entre els pares i la parròquia. Aquesta no pot limitar-se a fer el paper de dida, substituir els pares de la seva responsabilitat, s'enganyaria a sí mateixa i faria un petit servei als pares.
La paraula clau ja l'hem dita:
col·laboració. Per la nostra part, estem oberts a treballar junts per
aconseguir un mateix objectiu.