Nota: Aquest mes transcrivim en La columna una reflexió llegida
en una reunió de sacerdots de la zona de la Costa del nostre bisbat de Girona,
i adreçada al bisbe CarIes, arrel del seu recent nomenament i integració a la nostra
diòcesi.
El bisbe es troba, i perdoni
senyor bisbe, com en els clubs quan es produeix un relleu d'entrenador en
començar la temporada. Aquest fet acostuma a despertar il·lusions i més d'un es
pensa que fer fi serà veritat allò que aquest any sí. És cert que potser no és
el millor moment per grans il·lusions, però sí que el canvi de bisbe ha
despertat expectació i curiositat. En part està a les seves mans aconseguir un
clima propici perquè es donin aquelles condicions per lluitar per al títol o,
almenys, fer un bon paper. He dit en part perquè els jugadors també tenim
quelcom a dir-hi.
EIs jugadors rendeixen més si
gaudeixen de la confiança de l'entrenador, si són valorats, i en el nostre cas,
si se senten estimats. No volen ser coneguts pel número que porten a l'esquena
sinó pel nom propi. El nostre equip
encara té un planter nombrós, però força envellit i ja se sap que els anys no
perdonen. On anar a buscar el relleu? Potser ens hem d'obrir a nous mercats? No
crec que la solució vingui pel fitxatge, amb tots els respectes, d'uns quants
oriündes.
La pedrera, amb la forma actual
no produeix gaire i fins hi ha qui no veu gaire cIar la manera que tenen de
jugar els que han sortit darrerament. No serà que l'AMO del club, ens demana
que cerquem per altres camins els nous jugadors que han d'integrar-se a
l'equip?
Una tasca d'un entrenador és la
de saber a quin lloc un jugador pot rendir més. Hi ha qui prefereix jugar per
l'esquerra, altres per la dreta i alguns la seva vocació és la de distribuir
joc. També hi ha qui prefereix jugar a la defensiva, encara que resulta
perillós que un equip s'aculi. Sempre hi ha el jugador polivalent que es capaç
de sacrificar-se per l'equip, No podem oblidar aquells que prefereixen jugar
més en punta. Cal tenir mentalitat d'equip i fer pinya.
Els jugadors han de conèixer la
tàctica que els proposa el nou entrenador i la millor manera, en el nostre cas,
és la de poder dir d'un entrenador que al mateix temps sigui jugador. Tots
formem part del mateix equip i tots guanyem quan l'equip guanya i perdem quan
perd. Cal, però, que juguem tots.
Més d'una vegada l'entrenador es
veu obligat a donar la cara pels jugadors, ha de tenir molta paciència.
De tant en tant en l'equip hi ha
baixes per lesió i de lesions n'hi ha de moltes menes, aquestes mereixen una
atenció especial.
De consignes poques i clares,
d'intermediaris només els necessaris, sinó els jugadors es fan un embolic .
El futbol no s'ha fer en els
despatxos, sinó en el terreny de joc. Els diners, com deia aquell profeta del
futbol, en el camp i els comptes clars.
Si algú no segueix les
orientacions se l’ha de cridar a l'ordre de manera clara, neta i d'acord amb el
reglament, amb el primer (l’Evangeli) i molt en segon lloc amb els altres codis
posteriors (el Dret Canònic).
Tot entrenador busca uns
col·laboradors més propers, és important que siguin de la seva confiança, si
pot ser competents i millor que coneguin la casa i que siguin nous perquè es vegi més clar quin és
el joc que vol fer el nou entrenador.
S'han d'evitar possibles rutines
i deixar-se engolir per la burocràcia, que d'una manera més o menys
conscient intenta reproduir-se a sí
mateixa, costa diners i no sempre està al servei de la finalitat del club que
és jugar; la FIFA, la UEFA,... són per servir.
L'organigrama i l'organització
del club, té la seva importància, encara que relativa; ha d'estar al servei del
club, sinó acabem organitzant l'organització, com tantes vegades acabem fent.
Nosaltres no tenim camp propi, el
nostre camp és el món, l'hem de conèixer i estimar, saber quines són les seves
regles de joc, les dimensions del terreny, els qui hi habiten, els seus
condicionaments i amb quina mena de botes ens hem de calçar. Tot això per poder
oferir un bon joc.
Hi ha qui no vol jugar amb
nosaltres, prefereix jugar una altra lliga, com a bons esportistes els
respectarem i, si no podem jugar la mateixa lliga, almenys farem un campionat
amistós.
També hi ha qui no vol jugar a
res, un té la impressió que el nombre creix, diuen que el nostre futbol és alineant,
passat de moda, molts han marxat del club. Altres, si bé no han esparracat el carnet, només el fan servir en moments
determinats; de cor no estan amb nosaltres, ni vibren amb els nostres colors,
només en determinats moments els veiem pel club encara que sabem que el seu cor
està molt lluny de tot el que signifiquem; aquests són una gran majoria i de
veritat que no sabem gaire com posar-nos-hi per engrescar-los a jugar. Amb
aquests emprem paraules comunes, però amb elles no diem les mateixes coses.
També tenim un grup
d'incondicionals que cada setmana venen al camp, però hi trobem a faltar la
vitalitat dels joves, cada dia més escassa, quasi testimonial.
Senyor bisbe, em plauria poder
parlar de totes aquestes coses des de la senzillesa, cercant el perquè de tot
plegat. AI meu humil entendre això és previ a tota mena d’organització.
M’atreviria a dir que no és el moment de grans projectes, sinó més aviat és
temps d'un silenci actiu, d'una veritable escolta del que ens demana el Déu de
Jesucrist, de posar en comú el que fem
i quins són els criteris amb que ens movem. i a partir d'aquí anar donant
passos encara que siguin petits.
Personalment no crec que sigui,
únicament i principal, un problema de maneres o de formes, sinó de reflexió
serena, de revisió fins hi tot deIs continguts i sobretot de com els transmetem als homes i dones
d'aquest tercer mil·leni. Cal enfonsar les arrels en l'Evangeli.
Aquestes són, al meu entendre
algunes de les inquietuds i preocupacions personals i crec que en formes
semblants i amb altres paraules, ben segur,
d'una part del clergat i, també, d'alguns laics deI bisbat de Girona, és
a dir, de l'equip que li ha tocat entrenar.
Pel que fa referència als
jugadors, tenen les limitacions pròpies de la condició humana, però són de bona pasta, n'han donat proves.
Per acabar, perdoneu aquesta
dissertació, no pretenc donar lliçons a ningú i molt menys al Sr. Bisbe, sinó únicament dir en veu alta, allò que
més d'una vegada comentem quan en parlem en privat.
Joan Mollerusa i Costa, rector
d’Arenys de Munt.