Nadal és la festa més celebrada
del calendari cristià, tot i no ser la més important. La primacia se l'emporta
la Pasqua. Tots celebrem el Nadal, però no tots celebrem el mateix. Una certa
clarificació de conceptes pot ajudar-nos a rescatar el Nadal submergit en el
consum embolcallat per un cert sentimentalisme i revestit de superficialitat
que ens impedeix descobrir el seu sentit genuí.
Reconec que no resulta fàcil
parlar del Nadal més enllà d'un seguit de tòpics i de paraules solemnes com
pau, felicitat, germanor... que de tant omplir-nos-en la boca les hem
desvirtuat i hem aconseguit buidar-les del seu significat més pregon.
Nadal vol dir Déu amb nosaltres.
Al costat d'aquesta afirmació teològica, l'experiència ens fa tocar de peus a
terra i ens diu que Déu, almenys aparentment, és el gran absent de la nostra
societat. Déu i el món de les creences l'hem endreçat en el fons de l'armari de
la privacitat, ens en servim de la mateixa manera que quan un va de compres a
una de les grans superfícies que tant abunden per la nostra geografia.
L'ús i el consum religiós
coincideixen amb aquells esdeveniments que venen marcats per un fet social molt
fort com és el baptisme, la primera comunió, el casament o l'enterrament, en
els quals es fa molt difícil, en l'aiguabarreig que es produeix, distingir el
que és una celebració en nom de la fe o una celebració profana en un marc
religiós. Algú ha assenyalat la primera comunió com una mena de ritus iniciàtic
a la societat del consum.
Hom diria que els homes i les
dones dels nostres dies tenen un cert pudor per dir la seva fe, per
manifestar-se creients en públic, inclòs el parlar de Déu. Fa poc que algú em
feia notar que, en determinats ambients, mencionar el mot cristià provoca no ja
una certa indiferència sinó, fins i tot, sembla com si un hagués pres una certa
vacuna que produís una determinada al·lèrgia o rebuig.
Amb poca freqüència els mitjans
de comunicació acostumen a parlar de Déu, del fet cristià, i quan ho fan quasi
sempre prenen partit per aspectes secundaris que busquen més satisfer la
curiositat que fer un plantejament a fons. Aquests dies hem contemplat com
grans marques de cases comercials es servien d'una manera banal del Nadal per
incitar-nos a la compra dels seus productes.
Resumint, gaudeixen d'una
audiència superior, és a dir, venen més les turbulències, la violència, les agressions
o la sordidesa i el mateix fet religiós banalitzat, que no allò que és reflex
de la generositat o de l'amor. Si allò que no surt per la TV per a molts no
existeix, cal que ens preguntem amb sinceritat “on és Déu?”. Per a molts, potser, no fóra de menys que també ens
preguntéssim, amb la mateixa sinceritat, quina serà la imatge que tindran molts
de Déu.
Des del primer Nadal, Déu es dóna a conèixer des de la senzillesa.
No cal esperar-lo en l'espectacularitat. No crec que li plagui disputar l'espai
amb les grans multinacionals. Déu prefereix l'incògnit, es dóna a conèixer en
el Déu fet home. El Déu amb nosaltres és un infant com tants d'altres, que juga
i fa gresca com tots els del seu poble, viu a l'empara i l'estimació d'una
família, amb el pare i la mare acompleix els deures religiosos com tothom. El
gruix dels anys vindran marcats per la quotidianitat d'una vida sense més
relleu que la d'un artesà. Una vida quieta en un poble qualsevol.
Potser caldrà que filem més prim en parlar de l'absència de Déu. Hom creu que més que un Déu absent caldrà que parlem d'un Déu amagat. Déu es fa visible en i per Jesús. El nostre Déu és un Déu proper i quotidià. Caldrà que afinem la nostra mirada per intentar descobrir-lo en la vida de cada dia. El seu rostre no ens és llunya, ens és tant proper com el rostre de qualsevol home o dona amb qui ens creuem pels nostres carrers.
La imatge més nítida de Déu és la de qualsevol persona que sofreix en el seu cos o en el seu esperit. Els pobres són els seus preferits, simbolitzats pels pastors de Betlem, els quals seran els primers en rebre la BONA NOVA. La imatge més propera de Déu és la persona humana creada a la seva imatge i semblança.
El nostre Déu caldrà, també,
descobrir-lo en la bellesa a través de tots els colors de l'arc de Sant Martí,
i en la bondat de tots aquells que esberlen la closca del seu egoisme i creuen
que és possible construir un món de germans.
Déu no té cabuda a les pantalles
de la TV, ni en els mítings dels polítics; els mitjans l'ignoren, fins
l'utilitzen; però ell és en tots aquells que li obren el cor amb senzillesa, en
l'anonimat, sense buscar protagonisme ni aplaudiments. Aquest és el camí que
mena a Betlem. Allà, si tenim una ànima de pobre, el descobrirem, entre palles.
Aquest és el Déu amb nosaltres.
Nadal ve a fer-nos canviar el
filtre de la nostra mirada, per descobrir-lo en el bé, en la bondat, en la
bellesa que hi ha al nostre entorn amb infinitat de colors i tonalitats.
Nadal, un dia per celebrar i un
esperit per viure tots els dies de l'any.
Nadal, una crida per allunyar el
nostre cor de l'egoisme.
Nadal, una invitació a la
llibertat per allunyar-nos del consumisme i posar-nos a caminar per la via de
la bondat i de l'amor.