ELS EXCLOSOS

Les cotes de benestar, a les que la nostra societat ha arribat, ni les somiaven els nostres avis. Són molts els que se senten cofois del camí recorregut. Però la realitat ens diu que no tothom pot asseure’s a la taula del benestar. Existeix una realitat humiliant i dolorosa per a milions d'éssers humans que es veuen exclosos a l’hora de participar en aquest banquet.

S’aixequen veus procedents de diferents indrets que denuncien aquesta situació o, també, són molts els que no es conformen en denunciar sinó que al mateix temps s’esforcen perquè els somnis i la lluita per un món més just es converteixi en realitat.

Un món en el que ningú fos exclòs seria un món ideal, però les violències, les injustícies i tantes ferides obertes com presenta el cos de la humanitat en aquest començament de mil·leni ens fa estar en estat de vigilància davant la violència de la guerra, de la tortura, de la injustícia social, de la intolerància, del fanatisme religiós, de la idolatria dels diners i una llarga llista que demana a tots un canvi profund d’actituds.

No sé si és el primer canvi, però si molt important, és reconèixer que de tot el que tenim no en som propietaris sinó administradors, som intendents que servim al bé comú. Amb una manera d’entendre la vida així, no en dubteu que faríem miracles davant d’aquesta societat que a vegades dóna la impressió que es deixa portar per l’amoralitat.

Voldria, però, fer aterrar el que acabo de dir a un món molt proper, el del col·lectiu de la gent gran, cada vegada més nombrós entre nosaltres. Són molts els que se senten exclosos del progrés obtingut a casa nostra i ho faig fent-me ressò de la preocupació de l’equip de Càritas.

És un deure d’agraïment i de justícia que la societat vetlli perquè les persones grans gaudeixin d’una qualitat de vida digna. Qualitat de vida que vol dir tenir unes pensions de jubilació dignes. Malauradament per a molts, és encara un objectiu llunyà, potser no hi arribin a temps.

Si les persones han de passar al davant de les coses, com tantes vegades hem sentit a dir, cal que els polítics els donin la preferència a l’hora de fer els pressupostos; sovint donen la impressió que intenten comprar el seu vot amb una puja miserable anunciada a so de timbals en vigílies de les eleccions.

La gent gran, com tothom, percep també aquesta qualitat de vida segons l’amor i l’estimació amb que es tractada pel seu entorn, en primer lloc pels fills i els néts.

L’esforç i la dedicació dels professionals que treballen en els hospitals, en les residències, en l’administració, en tots els nivells, mai no podrà suplir l’amor d’uns fills ni l’afecte d’uns néts.

Qualitat de vida vol dir, també, concedir-los el lloc que els correspon a la societat i que així puguin contribuir al seu millorament aportant el seu saber i la seva experiència. Ningú s’ha de veure segregat, exclòs ni a la pròpia casa i a la societat per raó d’edat.

Els fonaments per construir una societat així es basen en anteposar les persones a les coses i el bé comú a l’egoisme personal.

Des de la vivència de la fe cristiana aquest estil de vida és una exigència: l’altre és el meu germà sempre.