Fàcilment, acostumem a buscar un
enemic extern a nosaltres per trobar la raó de les nostres desgracies personals
o col·lectives. Un cop descobert sabem contra qui lluitar. Els polítics i els
capellans en saben un niu d'això.
És viu a la memòria de molts quan
l’enemic era el comunisme. L'Església l'havia condemnat; els Estats Units
d'Amèrica, amb tots els seus aliats, el combatien a tort i a dret. A casa
nostra, un dels insults que es podia fer a una persona era titllar-lo de
comunista, encara que entre nosaltres qualsevol que dissentia del poder era
posat en el mateix sac, fossin polítics, intel·lectuals, líders sindicals o
capellans.
Avui, les coses han canviat. Amb
l'enfonsament del mur de Berlín, amb tot el que té de simbòlic aquest fet i
totes les evolucions que el món ha donat, el comunisme ja no apareix com a
perill. Hi ha perills que no venen de “allende
las fronteras”, com acostumava a dir un celebrat predicador; el perill no
és extern a la persona humana, el portem dins nostre, en el cor dels homes o
dones de la nostra societat.
El perill del nostre món és el de
deixar-se engolir per una concepció capitalista que descuidi la justícia
social. Pau VI va dir que la lluita per la justícia forma part integrant del
missatge evangèlic.
En el darrer accidentat viatge a
Polònia, el Papa, Joan Pau II, ha dit: “Escoltem
els crits dels pobres, esforcem-nos perquè a ningú a la nostra pàtria li manqui el pa a taula i un sostre
on aixoplugar-se, que ningú no se senti sol o desemparat”.
Obrim les finestres per mirar més
enllà del nostre entorn cofoi i satisfet de si mateix i potser que no massa lluny hi vegem bosses de pobresa. Existeix
un quart món, i no únicament a les grans ciutats. La societat del benestar que
ens permet comprar, acumular, consumir...ens enfonsa en un món materialista.
Un perill a evitar és el
desil·lusionar-nos en el pessimisme i creure que la justícia no és possible. Un
altre perill a evitar és el buscar excuses i justificacions per quedar-nos
tranquils a casa. El progrés que om desitja no és únicament econòmic.
L'economia ha d'avançar acompanyant la persona i ha de servir les seves
necessitats. La persona ha d'ésser el centre del que anomenem progrés.
Satisfets com estem de les
conquestes econòmiques caldria tenir present que dos terços de la humanitat no
participa del pastis i cada dia es veu més apartat de la taula, se sent més
marginal.