EL PAPA BO

El cardenal Roncalli, a l’hora d’escollir el nom amb el que volia ser conegut com a papa, va optar pel de Joan XXIII, encara que ben aviat el poble el va batejar com el Papa Bo. El 3 de setembre d’enguany va tornar a ser noticia, va ser proclamat beat; es a dir, es feia oficial el que el poble reconeixia des de feia temps: que era un sant. Avui, per arribar a ser proclamat model de vida cristiana s’ha de seguir un complicat procés i la veu del poble queda en segon terme. No sempre ha estat així.

Però, qui és Joan XXIII? Què va fer perquè, encara avui, sigui tant recordat i estimat? Va ser un home bo, proper a la gent, gens encarcarat, senzill. Va obrir les portes i les finestres de l’església perquè hi entrés l’aire fresc de la humanitat i de l’Evangeli. Va buscar més el que unia als homes que no pas el que els separava. Disposat més a acollir que a condemnar.

Passarà a la Història per haver convocat el Concili Vaticà II, amb el que va marcar decididament l’orientació de l’Església, tant a l’interior com en la relació amb les altres religions.

Va publicar encícliques de gran transcendència, com Pau a la Terra i Mare i Mestra, que van merèixer el reconeixement per part de tots els homes de bona voluntat.

Els catalans tenim motius particulars per al reconeixement a la persona de Joan XXIII. Els temps eren dolents –dècada dels 60-, el català no era reconegut i no es podia emprar públicament. Eren temps de dictadura. Amb el primer dels documents que va sortir de l’Aula Conciliar, el català esdevingué la llengua oficial per als actes litúrgics. Aquest fet va provocar una gran esquerda en la uniformitat lingüística de l’Estat Espanyol d’aleshores. Les traduccions dels llibres litúrgics que es feien llavors encara són les que fem servir avui.

L’any 1963, en plena dictadura, va publicar l’encíclica Pau a la terra. Era la primera que, a més dels cristians, anava adreçada a tots els homes de bona voluntat. Va merèixer elogis i comentaris de quasi tothom. Eren els anys de la guerra freda. Els cercles progressistes i nacionalistes de casa nostra l’acolliren com a pluja de maig.

La pau es fonamenta en els pilars de la justícia, la veritat i la llibertat. Entre els drets, per cert, no reconeguts a casa nostra, s’hi esmenten el de reunió i d’associació. Eren temps d’un sol partit i d’un únic sindicat. Un govern que es declarava cristià, estava en plena contradicció amb la doctrina de l’església. Va ser particularment celebrat a casa nostra l’apartat en el que es parla del tracte que es mereixen les minories.

El número 90 d’aquesta encíclica diu: “Respon a una exigència de justícia que els poders públics aportin la seva contribució a promoure el desenvolupament humà de les minories amb mesures eficaces a favor de la seva llengua, de la seva cultura, dels seus costums i de les seves iniciatives econòmiques”.

Joan XXIII va ser el Papa de l’Agiornamento. Va obrir l’Església als homes i dones del seu temps, i molts van girar els seus ulls, amb esperança, cap aquell vellet del Vaticà.

Em plau acabar amb unes paraules seves. “L’Església no és cap museu arqueològic que hàgim de conservar sinó un jardí obert. És font d’aigua fresca enmig de la plaça del poble perquè tothom en pugui beure”.