EL
BISBE DEIG
En ple mes d’agost, enmig d’una
calor sufocant i amb el país trasbalsat, impotent i indignat pels focs que
cremen els boscos d’un indret i d’un altre, els mitjans de comunicació ens han
donat la trista noticia de la mort del bisbe Deig. La mort del bisbe Deig no és
una bona notícia ni per a l’Església ni per al país.
Sense que ell ho hagués pretès,
el bisbe –del bisbat més petit de Catalunya– havia esdevingut un punt de
referència per a molts cristians, i era ben vist per la majoria de catalans.
Una persona del nostre poble ho expressava amb to familiar amb aquestes paraules:
ens deixen els bons.
El més habitual és que quan algú
és consagrat bisbe s’allunyi de la gent i la realitat li arribi domesticada per
filtres diversos, d’acord amb les seves preferències. Pel que fa al bisbe
Antoni, la consagració episcopal encara el va apropar més a la gent. Va ser un
bisbe proper, que feia creïble l’evangeli. En l’exercici de la seva tasca va
conjugar la senzillesa amb l’audàcia i amb una certa murrieria.
Per a molts, el bisbe Deig
passarà a la història per la seva intervenció a la Universitat Catalana d’Estiu
de 1991, quan va llançar la idea de crear una Conferència Episcopal catalana,
independent de l’espanyola. La seva argu-mentació en aquest aspecte era molt
clara: “és possible, el dret canònic ho
permet i per això ho proposo”.
Per aquest fet li van caure a
sobre crítiques de tota mena, algú va parlar d’una febrada d’estiu, d’altres
d’una cessació eclesiàstica al servei d’una cessació política.
Però aquesta manera de fer no era
pas fruit d’una tàctica postissa o oportunista, sinó que es fonamentava en unes
conviccions molt profundes, arrelades en la mateixa fe. El bisbe emèrit de
Solsona va ser un home de fe que estimava l’Església, que la sabia universal,
però que només ho seria en la mesura que visqués profundament arrelada en cada
país i en cada cultura.
L’Església a Catalunya ha de ser
catalana, amb un esperit ben obert, sense excloure a ningú. Aquesta és la
manera de fer més propera a la gent per poder-los presentar els valors de
l’Evangeli.
El bisbe Deig deixa un buit molt
gran en un moment en el que, a l’interior de l’Església bufen altres vents. És
cert que són molts, tants laics com capellans,
que fan el seu treball de cada dia, d’una manera silenciosa, moguts amb
el mateix esperit que ho va fer ell; però falta gent que tingui la seva gosadia
i el seu llenguatge planer i clar per fer-se valer. Fa falta gent sense por.
El bisbe Deig va ser un bon bisbe; proper i dialogant, que no es va enorgullir amb el poder sinó que el va convertir en servei en primer lloc a la comunitat cristiana i, de retruc, a tota la societat catalana.
Els arenyencs recordem amb
agraïment la conferència que va oferir al Centre Moral el 28 d’abril passat.
Valorem les seves paraules i, encara més, el seu testimoniatge de persona de fe
compromesa amb el país.
Bisbe Deig , descansi en pau.