Imaginem-nos que estigués al nostre abast fer retornar per un moment algun dels nostres avantpassats de començament de segle. Quedaria bocabadat en contemplar com vivim els que ocupem el seu lloc. La sorpresa seria gran en contemplar les cotes de progrés a les que hem arribat els mortals que vivim en aquest espai de la Terra que anomenem primer món i com ens en sentin de cofois.
La ciència, la tècnica, el món de
les comunicacions s’han popularitzat tant que moltes de les seves aplicacions
estan a l’abast de la gran majoria. Quedarien embadalits en veure la comoditat
i amb el curt esforç de temps que es duen a terme les feines que per a ells
suposaven molt esforç, amb el conseqüent desgast físic i llargues temporades de
treball.
Avui, premem un botó o donem la
volta a una clau i obtenim efectes espectaculars, però de veritat, la majoria
desconeixem el que tenim entre mans. Veiem els efectes, però desconeixem les
causes. Som uns consumidors, uns usuaris, que desconeixem allò que fem servir.
El problema apareix el dia en què
l’aparell, la màquina deixa de funcionar. Si els ordinadors parlessin, almenys
el meu, quantes coses no ens dirien.
Tot això per dir-vos que una dosi d’humilitat, presa en el seu degut temps, no ens faria cap mal. Més d’una vegada ens guanya la màquina, llavors descobrim que els altres ens són indispensables. Només l’orgullós creu que pot fer el camí tot sol.
Aquesta reflexió és fruit de la
pròpia experiència, la que segueix és fruit de l’observació.
Molts dels aparells que fem
servir, si més no amb teoria, ens haurien de permetre de disposar de més temps,
però a la pràctica no és així. Un aparell en demana un altre que ha de ser més
perfeccionat i més ràpid, i així entrem
en una cursa esbojarrada que ens fa viure accelerats i en lloc de servir-nos de
les coses ens en fem esclaus. Hem d’invertir l’ordre.
De tant en tant, ens aniria bé
sortir d’aquesta cursa, contemplar la vida amb una visió més panoràmica, amb
una pantalla gran, veure com corren els altres per situar-nos millor en el lloc
que ens correspon.
El temps és un do meravellós i
sempre el trobem curt, ens ha de permetre, entre altres coses, posseir-nos
a nosaltres mateixos, no fos cas
que corre-guéssim contra direcció. Aquest do l’hem d’administrar amb
generositat, els altres també n’han de gaudir. Són molts els que esperen d’algú
que els escolti, que els regali una mica del seu temps. Els dies, els mesos,
els anys són un do de Déu que cal compartir. Benvingut el progrés, sobretot si
ens ajuda a ser més humans.