Fa dies que no ens veiem i no hem
tingut l’oportunitat de parlar llargament com ho havíem fet fa uns quants anys
enrera.
M’ha semblat oportú fer-ho des d’un mitjà públic, donat que són molts els que avui es confessen públicament com a agnòstics. Vull deixar clar que no em mou cap afany de polèmica, sinó el fet de poder afegir un nou argument que a mi m’ha cridat l’atenció.
Eren dies de vacances per terres franceses i un dels llibres que vaig llegir va ser: Història de Pi, de Yan Martel.
La lectura d’un petit fragment
d’aquest llibre va tenir prou força per tornar-me a fer reviure moltes de les
llargues converses que d’una manera amical, civilitzada i respectuosa hem
mantingut sobre la fe, la creença i tot allò que gira a l’entorn d’aquest món.
He recordat el teu discurs en el
que acostumaves a dir que no et veies en cor de pronunciar-te davant l’Absolut.
No prenies posició, no et decantaves ni per un costat ni per l’altre. La teva
opció l’has fet compatible amb el respecte per a aquells que han fet una opció
diferent a la teva, però tu has optat per restar neutre en aquesta qüestió i
fins l’has fet compatible amb el fet de sentir-te part integrant de la cultura
judeo-cristiana i no fas escarafalls de celebrar el Nadal o altres festes del
calendari cristià, i, estàs d’acord que
en els col·legis públics s’imparteixi una assignatura de cultura religiosa que
capaciti els nois i les noies del nostre país per poder donar una explicació de
la història, de l’art o de la filosofia.
Certament que tot i tenir molts
punts de vista comuns, sabem prou que en un punt fonamental divergim: la fe.
El meu raonament va per a altres
viaranys. La meva argumentació, d’una manera molt esquemàtica, es redueix a
afirmar, com deus recordar, que entre l’absurd del no res i la possibilitat
d’un Déu, he fet l’opció de creure en un Déu i, més en concret, en el Déu que
ens ha donat a conèixer Jesús de Natzaret. Un Déu que no m’allunya dels homes,
sinó que m’hi fa sentir més proper. Un Déu d’amor, de compassió, que ens vol
lliures, i, per tant, responsables.
Aquestes ratlles no tenen com a
finalitat convertir-te, simplement vull aportar un raonament que a mi m’ha
cridat l’atenció.
Retornant a l’inici d’aquesta carta, transcric textualment les paraules de Martel en el mencionat llibre, Història de Pi:
“Els
ateus –diu l’autor del llibre– són els meus germans i germanes d’una fe diferent, i cada una de les
paraules que pronuncien, parla de fe. Com jo, van tan lluny com les cames de la raó els duen... i aleshores salten.
Seré sincer en això –diu Martel– No
són els ateus els qui se m’enganxen a la gola, sinó els agnòstics. El dubte és
útil durant un temps. Tots hem de passar pel jardí de Getsemaní. Si Jesucrist
va joguinejar amb el dubte, també hem de fer-ho nosaltres... Però hem de
continuar endavant.. Triar el dubte com a filosofia de vida és semblant a triar
la immobilitat com a mitjà de transport”.
He transcrit aquesta cita perquè
tant tu com jo som dels que creien que no tenim dret a instal·lar-nos i creure
que ja hem arribat i el raonament d’aquest autor pot ajudar-te a anar més
lluny.
Cordialment,
Joan Mollerusa i Costa