Aquestes ratlles volen ser una
defensa de la formació humanística que es donava en els seminaris. Volen ser
una defensa agraïda, i no únicament i principal pel que m'ha reportat de
bagatge personal, sinó pel que ha suposat per al nostre país, Catalunya.
De les aules d'aquests centres
diocesans en sortí gent amb una formació de base humanística molt sòlida. Era
gent sortida del poble que després d'uns anys de seminari tornaven al poble
escampant-se per tota la geografia amb un bagatge espiritual i cultural
notable.
El treball d'alguns haurà quedat
en I'anonimat, penso en aquest moment en tants mestres de capella i organistes
de parròquia que, sota la seva batuta, molts hi han descobert el gust per la
música i el cant. (Encara que es decanti una mica de I'objectiu d'aquestes
ratlles, no podem silenciar el gran rol que el monestir de Montserrat ha tingut
ben viu encara, en el camp de la música al servei del país).
En I'àmbit de les Iletres, són
molts els clergues que hi han tingut o encara avui hi mantenen un paper
destacat, entre altres, i a cop d'ull, podem recordar els mossens Alcover,
Costa i LIovera, Camil Geis i Pere Ribot, entre els traspassats; i els encara
vivents, Climent Forner, Modest Prats, el jesuïta Miquel Batllori i molts
caputxins i benedictins. La llista podria ser molt Ilarga.
Però entre tots hi destaca amb
una IIum pròpia mossèn Cinto Verdaguer,
L'escriptor i poeta Josep M. de Segarra, diu d'ell:
“No
em dol afirmar que, si a mi en vinguessin uns editors de molta exigència i em
demanessin el meu modest parer per incloure en una autèntica antologia de
lírics moderns una sola poesia, només una sola, que representés l’exponent
màxim de tot el que han fet els poetes del nostres país...Recomanaria
simplement "Els dos campanars" de mossèn Cinto, aquell poema inclòs
al final del Canigó”.
És improbable que, en aquest
moment, es torni a donar una collita de clergues d'aquesta mena i de tanta
qualitat. Estem a l'època de I'especialització. La universitat prepara homes i
dones per a realitzar una feina concreta i inverteix per treure'n un rendiment,
Els estudis humanístics han quedat com a cosa del passat. Els seminaris també
preparen, els pocs estudiants que hi entren, en funció de I'exercici del
ministeri, aquest també és un inconvenient i molt gran, i la base humanística
és la mateixa que ofereix la societat per a tothom.
El meu agraïment doncs, per tot
el que han reportat per al bé del país els seminaris de Catalunya. Una mostra
de reconeixement bé podria ser, llegir algun poema del poeta de Folgueroles. Us
proposo, en concret, la lectura del que el poeta i escriptor Josep Mª Segarra,
en El meu Verdaguer (Edicions La
Campana) ens presenta com el màxim exponent de tot el que han fet els poetes de
la nostra terra: Els dos campanars,
el diàleg entre els dos campanars, el de Sant Martí de Canigó i el de Sant Miquel de Cuixà, amb el que conclou el poema
èpic del Canigó.
Aquests són els darrers versos:
“El que un segle vestir, I'altre ho
aterra,
més resta sempre l'amor de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la
guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu”.
(Jacint Verdaguer)