Als venerables germans patriarques, primats, arquebisbes, bisbes
i d’altres ordinaris en pau i comunió amb la Seu Apostòlica, al clergat i als fidels d’arreu del món i a tots els homes de bona voluntat:

sobre la pau entre tots els pobles, que s’ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. Venerables germans i estimats fills, salut i benedicció apostòlica,

1. La pau a la terra, anhel profund dels éssers humans de tots els temps, no es pot instaurar ni consolidar si no és dins el ple respecte de l’ordre establert per Déu.

Els progressos de les ciències i els invents de la tècnica testifiquen com en els éssers i en les forces que componen l’univers regna un ordre meravellós; testifiquen també la grandesa de l’home, que descobreix aquest ordre i crea els instruments aptes per apoderar-se d’aquestes forces i reduir-les al seu servei.

2. Però els progressos científics i els invents tècnics manifesten sobretot la grandesa infinita de Déu, que ha creat l’univers i l’home. Ha creat l’univers tot vessant-hi tresors de saviesa i de bondat, tal com exclama el salmista: Senyor, sobirà nostre, que n’és, de gloriós, el vostre nom per tota la terra! Que en són, de grans, les vostres obres, Senyor! Tot ho feu amb saviesa. I ha creat l’home intel·ligent i lliure, a la seva imatge i semblança, i l’ha constituït senyor de l’univers: Heu fet l’home –exclama encara el salmista– poc inferior als àngels, l'heu coronat de glòria i dignitat, l’heu constituït sobre les obres de les vostres mans. Tot ho heu posat sota els seus peus.

3. Davant de l’ordre admirable de l’univers, hi continua contrastant de manera estrident el desordre que regna entre els éssers humans i entre els pobles; les seves relacions gairebé no es poden regular, si no és per mitjà de la força.

4. Amb tot, el Creador ha esculpit l’ordre fins en l’ésser dels homes: ordre que la consciència revela i imposa peremptòriament de seguir. Els homes porten escrita als seus cors l’obra de la llei, i la seva consciència n’és testimoni. D’altra banda, com podria ser altrament? Cada obra de Déu és un reflex de la seva saviesa infinita: reflex tant més lluminós com més l’obra és posada al capdamunt de l’escala de les perfeccions.

5. Un error en què s’incorre sovint és que se sol creure que les relacions de convivència entre els éssers humans i les respectives comunitats polítiques es poden regular amb les mateixes lleis que són pròpies de les forces i dels elements irracionals de l’univers; quan, en canvi, les lleis que regulen les relacions humanes són de naturalesa diversa i s’han de cercar on Déu les ha escrites, això és, en la naturalesa humana.

6. Aquestes són, en efecte, les lleis que indiquen clarament com els homes han de regular les seves relacions en la convivència; com s’han de regular les relacions entre els ciutadans i les autoritats públiques dins de cada comunitat política, les relacions entre les mateixes comunitats polítiques i, finalment, les relacions entre cada persona i la comunitat política, d’una banda, i la comunitat mundial, d’una altra, la creació de la qual avui és reclamada urgentment per les exigències del bé comú universal.

PRIMERA PART.

L'ORDRE ENTRE ELS ÉSSERS HUMANS

Tot ésser humà és persona, subjecte de drets i deures

7. En una convivència ordenada i fecunda hi ha establert com a fonament el principi que tot ésser humà és persona, és a dir, una naturalesa dotada d’intel·ligència i de voluntat lliure; d’aquí que sigui subjecte de drets i de deures, que emanen immediatament i simultàniament de la seva pròpia natura: aquests drets i deures són, per aquesta raó, universals, inviolables i inalienables.

8. Si, a més, considerem la dignitat de la persona humana d’acord amb la revelació divina, aleshores aquesta apareix incomparablement més gran, ja que els homes han estat redimits per la Sang de Jesucrist, i amb la gràcia han esdevingut fills i amics de Déu i han estat constituïts hereus de la glòria eterna.

ELS DRETS

El dret a l’existència i a un nivell de vida digne

9. Tot ésser humà té el dret a l’existència, a la integritat física, als mitjans mínims indispensables per a un nivell de vida digne, especialment pel que fa a l’alimentació, al vestit, a l’habitació, al descans, a l’atenció mèdica, als serveis socials necessaris; d’aquí que tingui el dret a la seguretat en cas de malaltia, d’invalidesa, de viduïtat, de vellesa, d’atur en el treball, i en qualsevol altre cas de pèrdua dels mitjans de subsistència per circumstàncies alienes a la seva voluntat.

Drets referents als valors morals i culturals

10. Tot ésser humà té el dret al respecte de la seva persona; a la bona reputació; a la llibertat de cercar la veritat, de manifestar i difondre el seu pensament, de cultivar l’art, dins els límits de l’ordre moral i del bé comú, i a l’objectivitat en la informació.

11. També deriva de la naturalesa humana el dret a participar en els béns de la cultura i, per tant, el dret a una instrucció bàsica i a una formació tecnicoprofessional adequada al grau de progrés de la pròpia comunitat política. Cal procurar que sigui satisfeta la possibilitat d’accedir als graus superiors d’instrucció segons els mèrits, de manera que els éssers humans, sempre que sigui possible, puguin ocupar llocs i assumir responsabilitats en la vida social que s’ajustin a les seves aptituds naturals i a les capacitats adquirides.

El dret d’honorar Déu segons el dictamen de la recta consciència

12. Tothom té el dret d’honorar Déu segons el dictamen de la recta consciència i, per tant, el dret al culte privat i públic de Déu. Efectivament, com afirma clarament Lactanci: “Hem estat creats a fi de retre a Déu creador el just honor que li és degut, de reconèixer-lo a Ell sol i de seguir-lo. Aquest és el vincle de pietat que ens uneix i ens lliga a Ell, i del qual deriva el mateix nom de religió.” I el nostre predecessor d’immortal memòria, Lleó XIII, s’expressa així: “Aquesta llibertat veritable i digna dels fills de Déu, que manté elevada la dignitat de l’home, és més forta que qualsevol violència i injúria, i l’Església l’ha exigida i l’ha estimada sempre. Una llibertat tal la van reivindicar amb intrèpida constància els apòstols, la van defensar amb els seus escrits els apologetes i la van consagrar un gran nombre de màrtirs amb la pròpia sang.

El dret a la llibertat en l’elecció del propi estat

13. Els éssers humans tenen el dret a la llibertat en l’elecció del propi estat i, per tant, el dret de crear una família, en igualtat de drets i de deures entre home i dona, com també el dret de seguir la vocació al sacerdoci o a la vida religiosa.

La família, fonamentada en el matrimoni contret lliurement, unitari i indissoluble, és i ha de ser considerada el nucli natural i essencial de la societat. D’aquí es dedueix que s’ha de parar atenció als aspectes de naturalesa econòmica, social, cultural i moral que en consoliden l’estabilitat i faciliten l’acompliment de la seva missió específica.

Els pares tenen un dret de prioritat en el manteniment dels fills i en la seva educació.

Drets referents al món econòmic

14. És inherent als éssers humans el dret de la lliure iniciativa en el camp econòmic i el dret al treball.

15. A aquests drets va indissolublement unit el dret a unes condicions de treball no nocives a la salut física i als bons costums, i no perjudicials al desenvolupament integral dels éssers humans en formació, i, pel que fa a la dona, el dret a unes condicions de treball conciliables amb les seves exigències i amb els seus deures d’esposa i mare.

16. De la dignitat de la persona humana emana també el dret de desplegar les activitats econòmiques en condicions de responsabilitat. A més, i d’una manera especial, cal posar en relleu el dret a una retribució del treball determinada segons els criteris de justícia i, per tant, suficient en les proporcions corresponents a la riquesa disponible, per tal de permetre al treballador i a la seva família un nivell de vida conforme a la dignitat humana. Sobre aquest punt el nostre predecessor Pius XII s’expressava així: “Al deure personal del treball, imposat per la natura, correspon el dret natural en cada individu a fer del treball el mitjà de proveir a la vida pròpia i la dels fills: tan altament és ordenada la conservació de l’home per l’imperi de la natura.”

17. També emana de la naturalesa de l’home el dret de propietat privada sobre els béns, fins i tot els productius: aquest dret constitueix un mitjà apte per a l’afirmació de la persona humana i per a l’exercici de la responsabilitat en tots els camps, un element de consistència i de serenitat per a la vida familiar i de desenvolupament pacífic i ordenat en la convivència. És oportú recordar que és intrínsecament inherent al dret de propietat privada una funció social.

Dret de reunió i associació

18. De la sociabilitat intrínseca dels éssers humans deriva el dret de reunió i d’associació, com també el dret de conferir a les associacions l’estructura que es consideri apta per assolir els seus objectius, i el dret de moure-s’hi per iniciativa pròpia i sota la pròpia responsabilitat per a la consecució concreta dels objectius esmentats.

19. A l’encíclica Mater et Magistra es diu, amb raó, que la creació d’una rica gamma d’associacions o cossos intermedis, per a la consecució d’objectius que cada un dels éssers humans no pot assolir eficaçment, si no és associant-se, es revela com un element necessari i insubstituïble per garantir a la persona humana una esfera suficient de llibertat i de responsabilitat.

Dret d’emigració i d’immigració

20. Tot ésser humà té dret a la llibertat de moviment i de residència dins la comunitat política de la qual és ciutadà, i té també el dret d’immigrar en altres comunitats polítiques, quan interessos legítims així ho aconsellin, i d’establir-s’hi. Pel fet de ser ciutadà d’una comunitat política determinada, no perd gens de contingut la pròpia pertinença, en qualitat de membre, a la mateixa família humana, i, per tant, la pertinença, en qualitat de ciutadà, a la comunitat mundial.

Drets polítics

21. De la dignitat de la persona humana prové el dret de prendre part activa en la vida pública i de contribuir personalment a la consecució del bé comú. L’home, com a tal, lluny de ser l’objecte i un element passiu de la vida social, n’és, en canvi, i ha de ser-ne i restar-ne el subjecte, el fonament i el fi.

22. Dret fonamental de la persona és també la tutela jurídica dels propis drets: tutela eficaç, imparcial, informada per criteris objectius de justícia. De l’ordre jurídic, volgut per Déu, emana el dret inalienable de l’home a la seguretat jurídica, i amb això mateix a una esfera concreta de dret, protegida contra tot atac arbitrari.

ELS DEURES

Correlació indissoluble entre drets i deures en la mateixa persona

23. Els drets naturals enumerats fins aquí van units indissolublement, en la mateixa persona que n’és el subjecte, amb els deures respectius, i uns i altres tenen la seva arrel, el seu aliment, la seva força indestructible en la llei natural, que els confereix o els imposa.

24. El dret de tot home a l’existència, per exemple, és correspon amb el seu deure de conservar la vida; el dret a un nivell de vida digne, amb el deure de viure dignament; i el dret a la llibertat en la recerca de la veritat, amb el deure de cercar-la per a conèixer-la sempre més àmpliament i més profundament.

Reciprocitat de drets i deures entre persones distintes

25. En la convivència humana, tot dret natural en una persona comporta un deure respectiu en totes les altres persones: el deure de reconèixer i respectar aquell dret. Efectivament, tot dret fonamental de la persona obté la seva força moral insubstituïble de la llei natural que el confereix, i imposa un deure respectiu. Així doncs, els qui, mentre reivindiquen els propis drets, obliden o no donen la deguda rellevància als deures respectius, corren el perill de construir amb una mà i de destruir amb l’altra.

En la col·laboració mútua

26. Els éssers humans, essent persones, són socials per naturalesa. Han nascut, doncs, per conviure i per obrar els uns en bé dels altres. Això exigeix que la convivència humana sigui ordenada, i, per tant, que els drets i els deures recíprocs siguin reconeguts i respectats; però exigeix també que cadascú aporti generosament la seva contribució a la creació d’ambients humans on drets i deures tinguin un contingut cada vegada més ric.

27. No n’hi ha prou, per exemple, de reconèixer i respectar en cada ésser humà el dret als mitjans de subsistència: cal també vetllar, segons les pròpies forces, perquè tot ésser humà disposi dels mitjans de subsistència en una mesura suficient.

28. La convivència entre els homes, a més de ser ordenada, cal que els sigui fecunda en béns. Això reclama que reconeguin i respectin els seus drets recíprocs i que compleixin els deures respectius, però també exigeix que col·laborin entre ells en les mil formes i graus que la civilització permet, suggereix i reclama.

En actitud de responsabilitat

29. La dignitat de la persona, pròpia de tot ésser humà, exigeix que aquest actuï conscientment i lliurement. Així, en les relacions de la convivència ha de respectar els drets, complir les obligacions, actuar en les mil formes possibles de col·laboració en virtut de decisions personals, és a dir, preses per convicció, per iniciativa pròpia, en actitud de responsabilitat, i no a força d’imposicions o de pressions que vinguin de fora.

Una convivència fonamentada només en relacions de força no és humana. En ella, efectivament, és inevitable que les persones es vegin privades de la llibertat en comptes de veure’s estimulades a progressar i a perfeccionar-se elles mateixes.

Convivència en la veritat, en la justícia, en l’amor i en la llibertat

30. Així doncs, la convivència entre els homes és ordenada, fecunda i pròpia de la seva dignitat, si es fonamenta en la veritat, segons l’admonició de l’apòstol sant Pau: “Abandoneu la mentida i que cadascú digui la veritat al seu proïsme, ja que tots som membres d'un mateix cos.” Això demana que els drets recíprocs i els deures corresponents siguin reconeguts. A més, és una convivència que es fa segons la justícia o en el respecte efectiu d’aquells drets i en el compliment lleial dels deures respectius, que és vivificada i integrada per un amor tal, que fa sentir com a pròpies les necessitats i les exigències dels altres, fa que els altres participin en els béns propis i procura de fer sempre més vívida la comunió en el món dels valors espirituals, i és realitzada en la llibertat d’una manera adient a la dignitat d’éssers cridats, per la seva mateixa naturalesa racional, a assumir la responsabilitat de les pròpies obres.

31. La convivència humana, venerables germans i estimats fills, és i ha de ser considerada sobretot un fet espiritual: com a comunicació de coneixements a la llum de la veritat; com a exercici de drets i compliment de deures; com a impuls i reclam vers el bé moral; com a noble gaudi comú de la bellesa en totes les seves legítimes expressions; com a disposició permanent a infondre els uns en els altres el millor d’ells mateixos; com a anhel d’una mútua i sempre més rica assimilació de valors espirituals, en els quals trobin la seva perenne vivificació i la seva orientació de fons les expressions culturals, el món econòmic, les institucions socials, els moviments i els règims polítics, les ordenacions jurídiques i tots els altres elements exteriors amb què la convivència s’articula i s’expressa en el seu desenvolupament incessant.

Ordre moral que té per fonament objectiu el Déu veritable

32. L’ordre entre els éssers humans en la convivència és de naturalesa moral. En efecte, es tracta d’un ordre que es fonamenta en la veritat, que s’ha de practicar segons la justícia, que demana de ser vivificat i integrat per l’amor i, finalment, que ha de ser orientat a assolir una igualtat cada dia més humana, respectant la llibertat.

33. Ara bé: l’ordre moral –universal, absolut i immutable en els seus principis– troba el fonament objectiu en el Déu veritable, transcendent i personal. Ell és la veritat primera i el bé summe, i, per tant, la font més profunda d’on només pot extreure la seva genuïna vitalitat una convivència entre els homes, ordenada, fecunda, corresponent a la seva dignitat de persones. Sobre aquest punt sant Tomàs s’expressa clarament: La raó humana és norma de la voluntat, per la qual es mesura també el grau de bondat, pel fet que deriva de la llei eterna, que s’identifica amb la mateixa raó divina... Per tant, és clar que la bondat de la voluntat humana depèn molt més de la llei eterna que no pas de la raó humana.

Signes del temps

34. Tres fenòmens caracteritzen l’època moderna En primer lloc, la promoció economicosocial de les classes treballadores. En les primeres fases del seu moviment de promoció, els obrers concentraven la seva acció en la reivindicació de drets de contingut sobretot economicosocial, després l’estengueren als drets de naturalesa política i, finalment, al dret de participar, en forma i en graus adequats, en els béns de la cultura. I avui, en totes les comunitats nacionals és vívidament operant en els obrers l’exigència de no ser mai considerats i tractats arbitràriament pels altres com a éssers privats d’intel·ligència i de llibertat, sinó sempre com a subjectes o persones en tots els àmbits de la convivència, és a dir, en els àmbits economicosocial, de la cultura i de la vida pública.

35. En segon lloc, es presenta un fet conegut de tothom: l’ingrés de la dona a la vida pública, més accentuadament potser en els pobles que professen la fe cristiana; més lentament, però sempre a gran escala, entre els pobles d’altres civilitzacions o tradicions. En la dona, efectivament, esdevé sempre més clara i operant la consciència de la pròpia dignitat. Sap prou que no pot consentir que sigui considerada i tractada com un instrument; reclama els drets i els deures dignes de la persona humana, tant en l’àmbit de la vida domèstica com en el de la vida pública.

36. Finalment, la família humana, per comparació a un passat recent, presenta una configuració social i política profundament transformada. Ja n’hi ha prou, de pobles dominadors i pobles dominats: tots els pobles s’han constituït o s’estan constituint en comunitat polítiques independents.

37. Els homes, a tots els països i a tots els ambients, o són ciutadans d’un estat autònom i independent, o estan a punt de ser-ho; a ningú no li agrada sentir-se súbdit de poders polítics que provenen de fora de la pròpia comunitat humana o grup ètnic. En moltíssims homes es va dissolent així el complex d’inferioritat que han arrossegat des de segles i mil·lenis, mentre que en d’altres s’atenua i tendeix a desaparèixer el complex de superioritat, derivat del privilegi economicosocial o del sexe o de la posició política.

38. Al contrari, és molt àmpliament difosa la convicció que tots els homes són iguals per dignitat natural. Per això, les discriminacions racials no troben ja cap justificació, almenys en el pla de la raó i de la doctrina; això constitueix una pedra angular en el camí que condueix a la instauració d’una convivència humana informada pels principis exposats més amunt. Efectivament, quan en els éssers humans aflora la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir la consciència dels deures respectius: de manera que el qui té alguns drets té també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i una expressió de la pròpia dignitat, i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets.

39. I quan les relacions de la convivència s’estableixen en termes de drets i deures, els éssers humans s’obren al món dels valors espirituals, comprenen què és la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, i esdevenen conscients de pertànyer a aquell món. Però, a més, es troben en el camí que els mena a conèixer millor el Déu veritable, transcendent i personal, i a assumir la relació entre ells mateixos i Déu com a fonament sòlid i com a criteri suprem de la seva vida: de la que viuen en la seva intimitat i de la que viuen en relació amb els altres.

SEGONA PART.

RELACIONS ENTRE ELS HOMES I ELS PODERS PÚBLICS EN EL SI DE CADA COMUNITAT POLÍTICA

Necessitat de l’autoritat i el seu origen diví

40. La convivència entre els homes no pot ser ordenada i fecunda si no hi és present una autoritat que n’asseguri l’ordre i contribueixi a l’actuació del bé comú en grau suficient.

41. Una tal autoritat, com ensenya sant Pau, deriva de Déu: “perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu”. Aquest text de l’apòstol és comentat per sant Joan Crisòstom en els termes següents: “Què dius? Per ventura tots i cada un dels governants són constituïts per Déu? No, no dic això: aquí no es tracta efectivament de cada un dels governants, sinó del governar en si mateix. Ara, el fet que existeixi l’autoritat i que hi hagi qui mani i qui obeeixi no prové de l’atzar, sinó d’una disposició de la Providència divina.” Déu, en efecte, ha creat els éssers humans socials per naturalesa, i atès que no hi pot haver cap societat que se sostingui si no hi ha qui presideixi els altres movent-los tots amb eficàcia i unitat de mitjans vers un fi comú, se’n segueix que a la convivència civil és indispensable l’autoritat que la regeixi; la qual, igual que la societat, prové de la natura, i per això mateix prové de Déu.

42. L’autoritat no és una força incontrolada; és més aviat la facultat de manar segons la raó. Pren, doncs, la força d’obligar de l’ordre moral, el qual es fonamenta en Déu, que n’és el primer principi i el fi últim. El mateix ordre absolut dels éssers i dels fins que mostra l’home com a persona autònoma, és a dir, com a subjecte de deures i de drets inviolables, arrel i terme de la seva vida social, abraça també l’Estat com a societat necessària, revestida de l’autoritat, sense la qual no podria existir ni viure... I com que aquest ordre absolut, a la llum de la sana raó i sobretot de la fe cristiana, no pot tenir cap altre origen que en un Déu personal, el nostre Creador, se’n segueix que la dignitat de l’autoritat política és la dignitat de la seva participació de l’autoritat de Déu.

43. L’autoritat que es fonamenta només en l’amenaça o en el temor de penes o en la promesa de premis no mou eficaçment els éssers humans a l’assoliment del bé comú, i encara que suposadament els hi mogués, això no seria conforme a la seva dignitat de persones, és a dir, d’éssers racionals i lliures. L’autoritat és sobretot una força moral; per tant, en primer lloc ha d’apel·lar a la consciència, és a dir, al deure que cadascú té d’aportar voluntàriament la seva contribució al bé de tots. Però, com que els éssers humans són tots iguals per dignitat natural, cap d’ells no pot obligar interiorment els altres. Tan sols Déu pot fer-ho, perquè Ell sol veu i judica les actituds adoptades en el secret del propi esperit.

44. L’autoritat humana, doncs, només pot obligar moralment si està en relació intrínseca amb l’autoritat de Déu, i en participa.

45. D’aquesta manera, queda també protegida la dignitat personal dels ciutadans, ja que la seva obediència als poders públics no és subjecció d’home a home, sinó que, en el seu significat autèntic, és un acte d’homenatge a Déu creador i provident, el qual ha disposat que les relacions de la convivència siguin regulades segons un ordre establert per Ell mateix, i retent homenatge a Déu no ens humiliem, sinó que ens elevem i ens ennoblim, ja que servir Déu és regnar.

46. L’autoritat, com s’ha dit, és postulada per l’ordre moral i deriva de Déu. Per tant, sempre que les seves lleis o preceptes estiguin en contrast amb aquell ordre i, per tant, en contrast amb la voluntat de Déu, aquests no tenen força per obligar la consciència, ja que s’ha d’obeir Déu abans que els homes; més aviat, en aquest cas l’autoritat cessa de ser tal i degenera en abús: la llei humana és tal en la mesura que és conforme a la recta raó i deriva, per tant, de la llei eterna. En canvi, quan una llei està en contrast amb la raó és anomenada llei iniqua i, en tal cas, deixa de ser llei i esdevé més aviat un acte de violència.

47. Amb tot, que l’autoritat derivi de Déu no implica que els homes no tinguin la llibertat d’elegir les persones investides amb la missió d’exercir-la, i de determinar les estructures dels poders públics i els àmbits dins els quals i els mètodes segons els quals l’autoritat és exercida. És per això que la doctrina exposada és plenament conciliable amb qualsevol mena de règims genuïnament democràtics.

La consecució del bé comú, raó de ser dels poders públics

48. Tots els homes i tots els cossos intermedis tenen l’obligació d’aportar la seva contribució específica a la consecució del bé comú. Això comporta que persegueixin els propis interessos en harmonia amb les seves exigències i que contribueixin, amb el mateix fi, en les prestacions –en béns i serveis– que les autoritats legítimes estableixin, segons criteris de justícia, en la forma deguda i en l’àmbit de la pròpia competència, és a dir, amb actes formalment perfectes, el contingut dels quals sigui moralment bo o, almenys, ordenable al bé.

49. Però la consecució del bé comú constitueix la mateixa raó de ser dels poders públics, els quals estan obligats a acomplir-lo en el reconeixement i en el respecte dels seus elements essencials i segons els continguts postulats per les situacions històriques.

Aspectes fonamentals del bé comú

50. Són considerats certament elements del bé comú les característiques ètniques que distingeixen els diversos grups humans. Però en aquests valors i en aquestes característiques no s’exhaureix el contingut del bé comú, el qual en els seus aspectes essencials i més profunds no pot ser concebut en termes doctrinals i menys encara determinat en els seus continguts històrics, sinó tenint en compte l’home, atès que el bé comú és un objecte essencialment correlatiu a la naturalesa humana.

51. En segon lloc, el bé comú és un bé al qual tenen dret de participar tots els membres d’una comunitat política, per bé que en grau divers segons les seves funcions, els seus mèrits i les seves condicions. Els poders públics, per tant, tenen l’obligació de promoure’l en benefici de tots, sense preferència per cap ciutadà o per cap grup de ciutadans, tal com ensenya el nostre predecessor Lleó XIII: “De cap manera no s’ha de fer que l’autoritat civil serveixi l’interès d’un o d’uns pocs, ja que aquesta ha estat establerta en benefici de tots. Però raons de justícia i d’equitat potser poden exigir que els poders públics tinguin consideracions especials envers els membres més febles del cos social, els quals es troben en condicions d’inferioritat per fer valer els propis drets i per assolir els interessos legítims.

52. Però aquí hem de cridar l’atenció sobre el fet que el bé comú ateny tot l’home: tant les necessitats del seu cos, com les exigències del seu esperit. Per això els poders públics han de procurar d’aconseguir-lo pels procediments i en els graus que siguin convenients, de manera que promoguin simultàniament, en el reconeixement i en el respecte de la jerarquia de valors, tant la prosperitat material com els béns espirituals.

53. Els principis abans indicats estan en perfecta harmonia amb el que hem exposat a l’encíclica Mater et Magistra: el bé comú consisteix en el conjunt d’aquelles condicions socials que consenten i afavoreixen en els éssers humans el desenvolupament integral de la persona.

54. Però els éssers humans, compostos de cos i d’ànima immortal, no exhaureixen la seva existència ni assoleixen la seva felicitat perfecta en l’àmbit del temps. D’aquí que el bé comú s’ha de procurar de manera que no sols no posi obstacles, sinó que serveixi igualment a la consecució del seu fi ultraterrenal i etern.

Missions dels poders públics i drets i deures de la persona

55. A l’època moderna, el bé comú es considera realitzat quan són salvats els drets i els deures de la persona humana. D’aquí que la missió principal dels poders públics consisteixi sobretot a reconèixer, respectar, harmonitzar, tutelar i promoure aquells drets, i a contribuir a fer més fàcil el compliment dels deures respectius. Tutelar el camp intangible dels drets de la persona humana i fer-li fàcil el compliment de les seves obligacions és el deure essencial de tot poder públic.

56. Per aquesta raó, tot acte dels poders públics que sigui o que impliqui un no-reconeixement o una violació d’aquells drets és un acte que contrasta amb la seva mateixa raó de ser i, per tant, queda mancat tot valor jurídic.

Composició harmònica i tutela eficaç dels drets i dels deures de la persona

57. Així doncs, és missió fonamental dels poders públics disciplinar i compondre harmònicament les relacions entre els éssers humans de manera que l’exercici dels drets en els uns no constitueixi un obstacle o una amenaça per a l’exercici dels mateixos drets en els altres, i que afavoreixi el compliment dels deures respectius, i també és missió seva tutelar eficaçment o restituir l’exercici d’uns drets tals.

Deure de promoure els drets de la persona

58. A més, és una exigència del bé comú que els poders públics contribueixin positivament a la creació d’un ambient humà on a tots els membres del cos social se’ls faci possible i els sigui facilitat l’exercici efectiu dels drets esmentats, com també l’acompliment dels deures respectius. De fet, l’experiència testimonia que sempre que manca una acció apropiada dels poders públics, els desequilibris econòmics, socials i culturals entre els homes tendeixen, sobretot a la nostra època, a accentuar-se; en conseqüència, els drets fonamentals de la persona corren el risc de quedar privats de contingut, i el compliment dels deures respectius es veu compromès.

59. Per això és indispensable que els poders públics s’esforcin perquè el progrés social correspongui al desenvolupament econòmic i, per tant, que siguin desenvolupats, en proporció a l’eficàcia dels sistemes productius, els serveis essencials, com ara les carreteres, els transports, les relacions comercials, l’aigua potable, l’habitació, l’assistència sanitària, la instrucció, les condicions idònies per a la vida religiosa, els mitjans recreatius. I també ha de proveir que es doni vida a sistemes d’assegurances de manera que, en cas de calamitats públiques o d’esdeveniments que impliquin responsabilitats familiars importats, no manquin a tot ésser humà els mitjans necessaris per dur un nivell de vida digne; com també perquè a tots els qui es troben en disposicions de treballar els sigui oferta una ocupació que respongui a la seva capacitat; que la remuneració del treball sigui determinada segons criteris de justícia i d’equitat; que es concedeixi als obrers, en els complexos productius, la possibilitat de desplegar les pròpies activitats en actitud de responsabilitat; que es faciliti la institució dels cossos intermedis que facin més articulada i més fecunda la vida social; que es faci accessible a tots, en les formes i en els graus oportuns, la participació en els béns de la cultura.

Equilibri entre les dues formes d’intervenció dels poders públics

60. El bé comú exigeix que els poders públics, en relació amb els drets de la persona, despleguin una doble acció: l’una dirigida a harmonitzar i a tutelar aquests drets, l’altra a promoure’ls. En aquest punt, però, cal vetllar molt atentament perquè les dues accions siguin sàviament equilibrades. Cal evitar, doncs, que a causa de la preferència donada a la tutela dels drets d’alguns individus o grups socials, es creïn posicions de privilegi, i cal evitar també que, amb l’intent de promoure els drets esmentats, s’arribi al resultat absurd de reduir-ne excessivament o de fer-ne impossible l’exercici genuí. S’ha de refermar sempre el principi que la presència de l’Estat en l’àmbit econòmic no ha de ser per reduir progressivament l’esfera de llibertat de la iniciativa personal de cada un dels ciutadans, sinó per garantir a aquella esfera la major amplitud possible, en la tutela efectiva dels drets essencials de la persona, per a tots i per a cadascú.

Els poders públics s’han d’inspirar en el mateix principi quan despleguen la seva multiforme acció encaminada a promoure l’exercici dels drets i a fer menys ardu el compliment dels deures en tots els sectors de la vida social.

Estructura i funcionament dels poders públics

61. No es pot establir d’una vegada per sempre quina és l’estructura millor segons la qual s’han d’organitzar els poders públics, com tampoc la forma més apta segons la qual han de desenvolupar les seves funcions específiques, és a dir, la funció legislativa, l’administrativa i la judicial.

62. Perquè l’estructura i el funcionament dels poders públics no poden deixar d’estar en relació amb les situacions històriques de les respectives comunitats polítiques: situacions que varien en l’espai i canvien en el temps. Considerem, però, que respon a exigències inherents a la mateixa naturalesa humana l’organització juridicopolítica de les comunitats humanes, fonamentada en una divisió convenient dels poders en correspondència amb les tres funcions específiques de l’autoritat pública. En realitat, l’esfera de competència i el funcionament dels poders públics hi són definits en termes jurídics, i en termes jurídics són també regulades les relacions entre simples ciutadans i funcionaris. Això constitueix un element de garantia a favor dels ciutadans en l’exercici dels seus drets i en el compliment dels seus deures.

63. Però, a fi que l’esmentada organització juridicopolítica de les comunitats humanes aporti els avantatges que li són propis, és indispensable que els poders públics s’adaptin en els mètodes i en els mitjans a la naturalesa i a la complexitat dels problemes que són cridats a resoldre en l’ambient en què obren, i és també indispensable que cadascun d’ells dugui a terme la pròpia funció d’una manera convenient. Això comporta que el poder legislatiu es mogui en l’àmbit de l’ordre moral i de la norma constitucional i que interpreti objectivament les exigències del bé comú en el canvi incessant de les situacions; que el poder executiu apliqui les lleis amb saviesa en el seu coneixement i en una valoració serena dels casos concrets; que el poder judicial administri la justícia amb imparcialitat humana, inflexible davant de les pressions de qualsevol interès de part, i comporta també que cada un dels ciutadans i els cossos intermedis, en l’exercici dels seus drets i en el compliment dels seus deures, gaudeixi d’una tutela jurídica eficaç, tant en les relacions mútues com respecte als funcionaris públics.

Ordenació jurídica i consciència moral

64. Una ordenació jurídica en harmonia amb l’ordre moral i que respongui al grau de maduresa de la comunitat política de la qual és expressió constitueix, sens dubte, un element fonamental per a la realització del bé comú.

65. Però la vida social, en els nostres temps, és tan variada, complexa i dinàmica, que les ordenacions jurídiques, encara que siguin elaborades amb competència consumada i amb seny previsor, són sempre inadequades.

66. A més, les relacions dels homes entre ells, entre els homes i els cossos intermedis, d’una banda, i els poders públics, de l’altra, com també les relacions entre els mateixos poders públics a l’interior del complex estatal, presenten zones sovint tan delicades i neuràlgiques que no són susceptibles de ser regulades amb marcs jurídics ben definits.

67. Per això, les persones investides d’autoritat, per ser alhora fidels a les ordenacions jurídiques existents, considerades en els seus elements i en la seva inspiració de fons, i obertes a les instàncies sorgides de la vida social, i també per adequar les ordenacions jurídiques al desenvolupament de les situacions i resoldre de la millor manera els nous problemes, han de tenir idees clares sobre la naturalesa i l’amplitud de les seves missions, i han de ser persones de gran equilibri i d’exquisida rectitud moral, dotades d’intuïció pràctica per interpretar amb rapidesa i objectivitat els casos concrets, i de voluntat decidida i vigorosa per obrar a temps i amb eficàcia.

La participació dels ciutadans en la vida pública

68. És una exigència de la seva dignitat de persones que els éssers humans prenguin part activa en la vida pública, per bé que les formes amb què hi participin siguin necessàriament condicionades al grau de maduresa humana assolit per la comunitat política de què són membres.

69. Mitjançant la participació en la vida pública s’obren als homes nous camps per fer el bé; els contactes freqüents entre els ciutadans i els funcionaris públics faciliten a aquests la tasca de captar les exigències objectives del bé comú; i la successió dels titulars en els poders públics n’impedeix l’envelliment i n’assegura el renovellament d’acord amb l’evolució social.

Signes dels temps

70. En l’organització jurídica de les comunitats polítiques, a l’època moderna, s’observa sobretot la tendència a redactar, en fórmules concises i clares, una carta dels drets fonamentals dels homes, que no rarament és inserida en les constitucions o en forma part integrant.

71. En segon lloc, es tendeix també a fixar en termes jurídics, per mitjà de la compilació d’un document anomenat Constitució, els procediments per designar els poders polítics, com també les seves relacions recíproques, les esferes de les seves competències, els modes i els mètodes segons els quals estan obligats a procedir en els seus actes.

72. Finalment, s’estableixen, en termes de drets i de deures, les relacions entre els ciutadans i els poders polítics, i s’atribueix als poders públics la tasca preeminent de reconèixer, respectar, harmonitzar, tutelar i promoure els drets i els deures dels ciutadans.

73. Certament no es pot acceptar com a veritable la posició doctrinal de tots els qui consideren que la voluntat dels éssers humans, presos individualment o com a societat, és la font primària i única d’on brollen drets i deures i d’on emanen l’obligatorietat de les constitucions i l’autoritat dels poders polítics.

74. Però les tendències a què hem al·ludit són també un senyal indubtable que els homes, a l’època moderna, han adquirit una consciència més viva de la pròpia dignitat, consciència que, mentre els impulsa a prendre part activa en la vida pública, exigeix també que els drets de la persona –drets inalienables i inviolables– siguin refermats en les ordenacions jurídiques positives, i exigeix, a més, que els poders públics siguin formats amb procediments establerts per normes constitucionals i exercitin les seves funcions específiques en l’àmbit dels marcs jurídics.

TERCERA PART

RELACIONS ENTRE LES COMUNITATS POLÍTIQUES

Subjectes de drets i de deures

75. Reafirmem, també nosaltres, allò que constantment han ensenyat els nostres predecessors: les comunitats polítiques, les unes respecte de les altres, són subjectes de drets i deures; per això també les seves relacions han de ser regulades en la veritat, en la justícia, en la solidaritat generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les relacions entre cada un dels éssers humans, regula també les relacions entre les respectives comunitats polítiques.

76. Això no és difícil d’entendre quan es pensa que les persones que representen les comunitats polítiques, mentre actuen en nom i pels interessos d’aquestes, no poden mancar a la pròpia natura, que és la llei moral.

77. D’altra banda, seria absurd només de pensar que els homes, pel fet que són proposats al govern de la cosa pública, puguin ser constrets a renunciar a la pròpia condició humana, quan, al contrari, són elegits per a aquella alta missió perquè són considerats membres més rics en qualitats humanes i entre els millors del cos social.

78. L’autoritat, encara, és necessària a la societat humana segons una exigència de l’ordre moral: per tant, no pot ser usada en contra d’aquest i, si ho fos, al mateix instant cessaria de ser tal; per això el Senyor adverteix: Escolteu, doncs, oh reis, enteneu-ho: apreneu vosaltres, que judiqueu tota la terra. Presteu l’orella els qui teniu el govern dels pobles i us glorieu de tenir subjectes moltes nacions: el poder us ha estat donat pel Senyor, i la dominació, per l’Altíssim, el qual examinarà les vostres obres i escrutarà els vostres pensaments.

79. Finalment, cal recordar també que, fins en la regulació de les relacions entre les comunitats polítiques, l’autoritat ha de ser exercida per promoure el bé comú, que constitueix la seva raó de ser. Però un element fonamental del bé comú és el reconeixement i el respecte de l’ordre moral. L’ordre entre comunitats polítiques s’ha de fonamentar sobre la roca incommovible i immutable de la llei moral, manifestada pel mateix Creador per mitjà de l’ordre natural i esculpida per Ell en els cors dels homes amb caràcters indelebles... Com un far lluminós, amb els raigs dels seus principis, ha de dirigir el curs de l’acció dels homes i dels estats, els quals han de seguir-ne les indicacions alliçonadores, saludables i profitoses, si no volen condemnar a la tempesta i al naufragi tot treball i tot esforç per establir un ordre nou.

En la veritat

80. Les relacions entre les comunitats polítiques han de ser regulades en la veritat, la qual exigeix, abans de tot, que en sigui eliminat tot vestigi de racisme i que, per tant, sigui reconegut el principi que totes les comunitats polítiques són iguals per dignitat de naturalesa, per la qual cosa cada una d’elles té el dret a l’existència, al propi desenvolupament, als mitjans aptes per assolir-lo i a ser la primera responsable en la realització d’aquell dret; també té el dret a la bona reputació i als honors deguts.

81. Entre els homes molt sovint hi ha diferències, fins i tot, enormes, en el saber, en la virtut, en la capacitat d’invenció, en la possessió dels béns materials. Però això no pot mai justificar el propòsit de fer pesar la pròpia superioritat sobre els altres; més aviat constitueix una font d’una responsabilitat més gran en la contribució que cada un i tots a la vegada han d’aportar a la pròpia perfecció.

82. Així, les comunitats polítiques poden diferir entre elles en el grau de cultura i de civilització o de desenvolupament econòmic; però això no pot mai justificar el fet que les unes facin valer injustament la seva superioritat sobre les altres; més aviat pot constituir un motiu perquè se sentin més compromeses en l’obra per a l’elevació comuna.

83. No hi ha éssers humans superiors per naturalesa i éssers humans inferiors per naturalesa; sinó que tots els éssers humans són iguals per dignitat natural. En conseqüència, no existeixen tampoc comunitats polítiques superiors per naturalesa i comunitats polítiques inferiors per naturalesa: totes les comunitats polítiques són iguals per dignitat natural, perquè aquestes són cossos, els membres dels quals són els mateixos éssers humans. No s’ha d’oblidar aquí que els pobles són, amb raó, molt sensibles en qüestions de dignitat i d’honor.

84. La veritat, a més, exigeix que en les múltiples iniciatives que els progressos moderns en els mitjans d’expressió han fet possibles –iniciatives mitjançant les quals es difon el coneixement mutu entre els pobles– es prengui la inspiració en una serena objectivitat, cosa que no exclou que sigui legítima en els pobles una preferència a fer conèixer els aspectes positius de la pròpia vida. Cal rebutjar, però, els mètodes d’informació amb els quals, mancant a la veritat, es fereix injustament la reputació d’aquest o d’aquell altre poble.

Segons la justícia